|
Q
QUADERN PER LA UTOPIA
PEDRA DE LLANGARDAIX
Poemes escrits entre 2008 i 2015
LLIBRE DELS ORÍGENS
Selecció antiga
Q 1997 Editorial Recerca
QUAN EL QUE MÉS IMPORTA ÉS L’AMOR
La vida perd el sentit
Sense algú a qui estimar.
Dintre el cor un foc crema de dia i de nit
Fent que sigui impossible ni un moment descansar
Fent del temps la garjola que ens obliga a esperar
Sens permetre al desig albirar el seu destí
Mentre fa del transcórrer aquell càstig tan cruel
Que ens obliga a patir amb impotència la sort
Quotidiana del sempre com l’angúnia del mai.
ENTRE NITS DEL RECORD
He perdut els silencis
nascuts cada dia
per mor dels estels
del teu albir.
He perdut els silencis
lluitant entre ombres
equivocades
del meu destí.
Entre llàgrimes nues
trencada l’ànima
t’he vist patir.
Decebut de ma vida
la innoble fosca
m’ha conquerit.
D’esperances i drames
algun oracle
te podrà dir.
A TOTS ELS QUI ALGUNA VEGADA HEU CONEGUT L’AMOR.
Quan és més gran l’estimar que l’amor a canvi rebut
La pena del cor en fa llar les llàgrimes aguaiten als ulls.
I és que amor no pot obligar a l’altre que estimi altre tant;
Si la sort acompanya al sentir i el desig neix en mutu destí
Com les aigües de rius paral·lels nostres vides aboquen al mar.
Però sovint per qui avui canta aquí
estimar representa sentir
un pou buit
fred intens
la resposta silenciosa del mai.
I és que així
fan de mi
la titella patètica errant
de qui tu,
qualsevol
podrà riure en sentir-se ferit.
L’últim cop
massa fort,
penjaroll miserable m’ha fet
assegut,
he sabut
que ni em volen babaus per enriure’s de mi.
Pobre món
és aquest
que no accepta l’amor ni l’amic.
Però és igual
tant ja fa
des d’aquí puc burlar-me de tu
del sentir,
l’estimar...
De la sort, de la mort, de la fi.
DESPRÉS DE LA MORT
L’ETERN ENAMORAT
PARLA AMB VEU MELANGIOSA.
No és fàcil per mi
com no ho és per ningú
oblidar tot l’amor
ignorar la passió
que transcorre imperiosa
per les fibres nocturnes
de l’oníric desig.
No és fàcil per mi
com no ho és el destí
dels qui haguérem nascut
per a sotmetre’ns al temps
de l’amor inconegut.
ELS ASTRES, LA LLUNA I LA PLUJA SÓN SEMPRE
ELS MATEIXOS A QUALSEVOL PART DEL MÓN.
(Baldament es vegin d’una altra manera)
Rossinyol de l’encís
el teu vol capriciós
és un càstig diví
que em desperta il·lusions
que no em deixa dormir.
Rossinyol de l’encís
ets per mi nom d’amor;
no te’n riguis de mi
t’ho deman per favor
car és fort el dolor
que em podràs fer sentir.
Rossinyol de l’encís
si pogués fer del món
aquell blanc paradís
fet de llum i d’amor
ben segur fins la fi
sagnaria el meu cor
per a trobar-te un camí
que et portés fins a mi.
Rossinyol de l’encís
el destí sap que plor
per no saber del món
fer aquell blanc paradís.
L’OCELL D’HELIODORA
Canta a la terra del mai
el petit ocell
vermell, verd i blau.
sap dels humans el que cal
per saber què és
no trobar l’estimar.
canta amb la força d’un Déu
esperant allunyar
els perills que desfan
l’esperança nascuda en el cor dels amants.
canta l’ocell per tothom,
alguns no l’escolten
ferits i plorant
per l’amor que perderen
al vaixell que la vida
condueix mar enllà.
Canta l’ocell d’Heliodora
esperant als qui ploren
ensenyar aquells misteris
que els permetin trobar
el que creuen perdut
a la terra del mai.
UN DISSABTE QUALSEVOL
L’arribada de la son
És la senya que encomana mons fantàstics a baix preu
el gemec de la fadrina, la qui espera amor fidel
com tranquil·la son dormida, com sensual frec de la pau.
Una llàgrima caiguda
Acarona amb suau tendresa com si fos tacte de nimfa
seda humana que voreja el morbós cau de l’orgasme
la passió carnal prohibida.
Cald gemec de la impaciència
Viatge obscur a la cavorca de l’ancestre instint nuat
tacte intens, calor nocturna
nits de vida mal vesteixen
la volguda i suau tendresa d’una nina adolescent.
VIRIDIANA
Cada matí la bella Viridiana
es lleva a deshora mandrosa i fidel
a les confidències del seu matalàs.
Entre ombres i boires de càlids llençols
contempla les hores i els dies passar
rere la finestra del seu pis d’hivern.
Després de llevar-se es renta les mans
en un raconet de la cambra nupcial
mirant-se entre boires l’espill familiar.
Ceràmica làctia de pur caolí
la seva bellesa hom veu reflectir
perduda entre els boscos dels febles sentits.
Als pobles del món la història cantant
l’ocell d’Heliodora refila espantat:
Aneu tots amb compte, aneu-hi si us plau
l’amor de vegades pot ser tan cruel
com orbes les ganes d’esser-ne fidel.
PREMONITORI
Melancòlic dia gris, reflectit en ulls de coure
Assenyala l’arribada al cavaller de l’univers
Primogènit lluitador per la pau sota el gran roure
Prometences a l’amor, de blanca rosa farà el vers.
Viatger de mil ventures dins cor tendre hi té redós
Bella dama qui l’espera en solitària admonició
Per greu falta amb ell comesa, Déu li haurà negat repòs.
Molt enfora, immens jardí, planys d’hereu, l’amor has de moure
Febles forces t’acompanyen, solitari el teu comerç
Per les aigües de la llum morirà sota gran aura
Quan silenci en nom de vida vassall sigui del teu vers:
Mai podrem ésser-ne dignes mentre hi hagi dintre el cor
L’encoberta gelosia rere els cants de promissió
Mai haurem aquesta terra de estimança en feble cos.
Perles d’aigua, amor caigut, la ferida podran cloure
Afeblint en aus de glòria l’enderroc del bell encert;
Aleshores nodrirem d’urc salvatge passions d’heura
Que s’arrapen com barjaules entre els fills de l’or intens.
Tots els poemes de Q foren escrits entre 1992 i 1997.
QUADERN PER LA UTOPIA Autoedició 1998
La utopia no és només una teoria filosòfica
ni l’objectiu polític de fer un món millor.
La utopia no és un somni impossible
és l’horitzó on desig i realitat esdevenen manifestació d’un mateix;
és la llar on habita el destí dels qui no creuen en el sistema.
*
Fora, al carrer
poden sentir-se els crits de les víctimes
ignorades pels homes que viuen segurs
a la llar de la complaença.
Baixant, des de núvols de sang
l’exèrcit de bèsties transforma la vida
en un cementiri d’angoixa venuda
al preu que ens obliga qui ostenta el poder.
Furgant, entre misèries per ell generades
el porc econòmic s’empassa les restes
d’aquells sentiments que un dia nasqueren
per fer de l’amor una esperança sincera.
CONFESSIONS AL NO RES
Cada principi assoleix el final que li correspon
No totes les il·lusions s’equivoquen
malgrat siguin els nous mons robats a la realitat
impossibles presents del temps humà.
Càlida és l’enyorança del que sempre pot tornar
fred, però, és l’horitzó compartit amb l’impossible
a despit de l’amor per gran que sia.
Per la trista sentència que mai arriba al seu final,
cansada de navegar sense rumb conegut
hem construït el bagul de la seva infantesa
així que pugui trobar-hi els motius que la fan existir.
Ja ha arribat el moment en que gairebé tot s’acaba
deixant la porta oberta al principi d’un nou perquè
més ferm i resistent
igualment nodridor de l’esperit aventurer.
BREU HOMENATGE A MR. PUNCH
“Horabaixa post el sol plorinyava l’infantó,
no ploreu angelet no, que mumareta no ho vol...”
Cançó popular
Més enllà dels niguls onírics que cobreixen l’immens cel de l’Orient, hi ha un palau ple de cambres vestides amb il·lusions d’infants que mai foren homes del seu temps. Al bell mig d’aquell palau, una de les seves cambres, amb aires d’estar abandonada porta al seu interior un vell telèfon de segles passats que no pot deixar descansar el seu retruc insistent.
Pels passadissos obscurs passeja de nit cavalcant sobre alens virginals un petit príncep vestit amb peülles de granit, armilla i pantalons color granat; verda camisa, seda i caixmir. És el guardià del desig, el mestre enclaustrat al palau amagat del que està prohibit. És el príncep estimat, un pobre home esdevingut etèria il·lusió en un món de fantasia.
*
I potser arribarà el dia
en que puguem adonar-nos
que estimar ha estat possible.
Poden sentir-se els plors d’un infant
condemnat a morir sense culpa distinta
a la que pugui amagar-se rere cada naixença.
Poden sentir-se a les llars de paüra
crits de dolor amagats pel govern
dels qui creuen en drets inventats al seu món.
Poden sentir-se onades de ràbia
lluitant per fugir de la por carcellera
que amenacen les vides dels qui estan oprimits.
Poden sentir-se gemecs d’impotència
amagats pel soroll de les armes de guerra
cada dia al vell món de l’esfera tercera.
Poden sentir-se motius que fan creure
que habiten dins l’home els pitjors enemics
que pugui la terra tenir a casa seva.
*
I és ben cert
que l’esperança
en algun lloc
té el seu descans.
Vestida de vi la mar
acomiada fins nou dia
l’existència continguda
en el flascó de l’estimar.
I una llàgrima de coure
vessa el fill del Drac Sagrat
perquè sent l’amor impossible
prémer el cor dels immortals.
Una núvia s’encomana
a les aigües de la pau
just on moren les onades
sota un alt penya-segat.
Queda l’home sense rostre
esperant una senyal
ja les ombres adverteixen
que un bell somni s’ha acabat.
RECRIMINACIÓ A UN MATEIX
Pot qui put a diners
en el món dels fematers.
Fa qui diu que desfà
fa que penqui el distret
amb només una amenaça:
si no puts no pots comprar;
si no compres l’endemà
serà llosa del teu vers.
Sense vers no podràs ser
l’home que ets dintre la sang
que han nodrit els déus de l’art.
Penca noi o acabaràs
dintre el pou de l’homenet
que distret no sap pencar
i així mor tot mort de fam.
PEDRA DE LLANGARDAIX Emboscall Editorial 2002
Pres el SILENCI esdevé tenebra
A la llar nocturna dels SOMNIS ancestrals
quan es trenca l’espill del gos porpra
Guardià de l’arlequí
en el dia de Pare-malson.
En el SILENCI
del que és i no és
per tal de defugir
el buit immens del EXISTIR
algunes OMBRES OBSCURES tornen
amenaçants i absurdes
quan se’n adona la LLUM.
A qui no vol entendre
Poques PARAULES li sobren.
Digne és d’admiració
Qui prefereix no haver d’entendre
Perquè creu en el SILENCI.
NO US DEIXEU SEDUIR PER LA MORT
Era potser tal vegada
bona hora aquell dia quan vérem
les ombres de cera no escrites
per por de la por entre les reixes.
Bona hora potser tal vegada
era aquell dia quan vérem
la immensa maror atzurada
d’onades nocturnes i fredes.
Potser tal vegada aquell dia
era bona hora quan vérem
els ulls amagats de la vida
com perles de llàgrimes seves.
Era bona hora aquell dia
potser tal vegada quan vérem
que el temps per nosaltres passava
com passa la vida mateixa.
*
Quan s’han perdut les matinades
I el SOMNI no queda per res
tomben a l’ordit les fites
s’entrecreuen mil motius
i ens fa més lleugera la VIDA
el present del seu DESTÍ.
Vorera de mar
el pescador encara espera
Bum, bum
diu l’amant
inoportú.
*
I aquí, ara, avui
s’ha fet el SILENCI
mostrant-se a la nit
fent-li companyia.
Un arbre d’estiu
desitja la VIDA
no mor per MORIR
no sap qui l’estima.
Les OMBRES esquerpes
s’amaguen DE DIA
perilla de nit
l’argent de celístia.
S’esveren els boscos
de música i rimes
mostrant els MISTERIS
D’ANTIGUES FERIDES.
Per no res una dama
ha perdut l’alegria
a la nit on cavalquen
les pors de la vida.
*
I allà on FOREN
Portades les OMBRES
Quedà cisellat L’ARQUETIP
Mestre creador DE LA MENTIDA.
A la llar de la mala sang
hi conviuen els humans;
En obscura previsió, endavant segueix el món.
Rondinaires que capgiren
malparits van de senyor
En el teu món,
en el seu món...
Tens el dret de protegir-te
front qui no et pot fer cap mal
I així entre ombres i mentides
ens imposes la raó,
la raó de l’amenaça,
la raó del poderós.
Tens un cuc dintre l’orella
que te fa sentir millor
És un cuc que t’afalaga
i et podreix l’amor del cor.
Vas, esclau dels teus designis
amargat i ho fas pagar
a qui, dèbil, no t’agrada
perquè el cuc que t’afalaga
t’ha fet creure que ets millor.
En el teu món de brutícia i poca humana condició
vens misèria al pobre dèbil
compres por al poderós
i només amb l’equilibri
del teu dret a ser senyor
vas pel món creient-te un somni,
una estrella de l’amor.
Tens un cuc dintre l’orella
que te fa sentir millor
És un cuc que fa consciència
al servei del poderós.
*
De vegades qui menys un s’ho espera
esdevé la resposta.
Cognitiu element transformador
de la metafísica protohistòrica elevada
al seu percentil preferit
dissimuladament objectiu pel que pretenen les
administracions
quan s’aixeca el carter de bon matí i
amb un deixar anar tot de toxines, ja sigui
la tos, ja sigui el flairós ce o dos
parteix a cercar-li joguines al seu fill
tan formós com
la nit que es passeja pel món
tan preciós com
l’oracle del temps sense vos
i així,
tal si fos un indult del patiment
que porta la vida dissoluta,
s’enfronta l’heroi d’oficina a la seva
peculiar aventura...
dissoluta, dissoluta, és clar, dissoluta
però digne d’esser aquella empresa
que tot fort guerrer de la noble saviesa
accepta com repte i corona de sang.
Allà fora li esperen
els perills de la selva
predadors del domini
possessiu i sinistre;
les ombres obscures que amenacen
amb factures,
amb misèria,
amb el compte corrent;
els taurons que preparen la seva.
El desert
de ciment, cristall i asfalt
la follia del món quotidià.
Mentrestant
la sinèrgia oclusiva sonora
de la parla industrial i mecànica
colpeja el sistema nerviós
creuant de neurona en neurona
les runes abstractes de la seva consciència
talment un vaixell
farcit amb urani enriquit
per les rutes sagrades del destí artificial
a la llar mundana
de l’anònim heroi
preocupat pel seu fill
i pel fill del seu fill.
Dels qui porten bon CAMÍ
pel CAMÍ dels qui no porten.
L’oracle enfollit
L’ombra matussera amb la mare i
L’amic
-The brownian mouvement-
Xiscles d’avitarda
O una cosa així;
Si més no, també -qualsevol cosa
I un diumenge gratuït
Al final de la VIDA.
L’oportú SILENCI
La tranquil·litat
El record
Una amiga
Xerafí de cap quadrat.
De Diògenes el gos fins Frank Zappa el cabró.
En un port llunyà –on tot comença-
La festa dels habitants de la mar
En estranya companyia
A tots convida (a tots convida)
Just topant-se en nova entrada, més enllà
De la nit boja
A la vora del llac rosa
Nova vida, nova amiga
Més enllà d’on tot comença,
Massa enrere la mentida
I a sac ple de confusions
Com el temps que sempre arriba –a tots convida-
L’home foll veu la sortida.
*
Parlen designis
Que estam aquí;
Juguem a cartes
amb l’arlequí
vagin d’on venguin
fent un camí
campanes sonen
enllà el destí.
*
A la línia dibuixada sota l’ombra del captaire s’hi entrecreuen les empremtes dels camins que condueixen –arreu del món- la vida dibuixada en el camí que porta fins on la línia del món es situa sota l’ombra del captaire.
FILOSOFIA
Circularitat del temps i l’espai.
Poemes escrits entre 2008 i 2015
*
I anem passant sense un destí fixe
Canviant les onades de cada moment
En el lloc qualsevol que abans pogués dir-se
Il·lusió d’un cert encontre amb l’esdevenir.
Les albes proscriuen
Cada inútil esperança
I el so llunyà del record
A la infantesa
Mostra indeclinable la sentència:
Has vingut per marxar,
Res aquí queda per sempre.
*
Per por d’un camí que no hi era
o per mor d’un camí…
Perdre’s fou el mateix que no dir
que per por de dir-ne un camí
fos el mateix que no era
-tan si ho fos com si ho era-
el mateix camí que s’espera
per por de la por a fer camí
quan és el mateix
que no fer-ne.
*
Si em sobreviu la paraula
i es queda d’herència aquí a casa
haurà estat una vegada
el somni viscut a trenc d’alba.
Si em sobreviu la paraula
la pena que no sigui ara
nau que porta el meu missatge,
serà nigul en primavera
perla d’aigua en la rosada.
Si em sobreviu la paraula
tota la història trenada
amb aventures i somnis
i veus esfilagarsades
serà la resposta donada
a un crit de desesperança.
*
L’oratjós silenci de perpètua traça
Que colpeix les ombres mai estàtiques
Entre somnis parla sense cap paraula
De la lluna clara i de la mar llunyana.
Tot en ell es troba
Tot en ell pren calma
O renaix de sobte
A la gran muntanya
Com tragèdia esquerpa
Que nodreix l’efímer
Canvi indetectable.
L’oratjós silenci sap que ets l’estimada
Que el meu cor frenètic
Sempre desitjava.
*
Tan immens és el camp
Com ingent de les flors
El seu nombre.
Mentre el cor presoner d’un amor
Vol sortir-se d’ell mateix
I canviar el moviment de pulsió
Rítmic, constant, quasi perfecte
En l’atzar improvisat
De les ales
-voleiant de color per les flors-
D’una papallona
*
Allà on els silencis s’amaguen
I les ombres en cendres de pètals
Assoleixen la nova mainada
Ix la llum que transforma en presència
Tot allò que no parla de l’alba.
És el nou horitzó etern i efímer
Com la pluja d’agost, la mirada
D’un cel groc perfumat d’or i sàndal.
És la font del present, l’infinit
Que permet la tornada a l’origen
On les xàldigues d’aquell bell somriure
Es transformen en dolces espurnes
Dringadisses nocturnes de somnis
Com missatges que porten a l’ànima
Els silents esquellerincs del centaure.
*
Te cercava i no ho sabia
doncs cercava i no trobava
car trobava qui hi havia
i qui hi havia jo pensava
que era la qui estimaria
sens saber que ja estimava
qui tu ets sense esperar-te.
T’esperava i no ho sabia
doncs perdut en el cercar-te
me pensava et coneixia
i no era així, m’equivocava.
Te cercava i t’esperava
i tan llarga fou l’espera
que pensava et cercaria
sens que mai pogués trobar-te;
Fins que un dia sens saber-ho
doncs pensava no cercar-te
vaig trobar qui jo esperava
i eres tu, flor de ma vida
qui estimava en els meus somnis
sens saber que et trobaria
doncs pensava haver perduda
ja per a sempre l’esperança.
*
En l’espai adormit
del que pot o vindrà
al sol juguen dues nits
per a que un sigui el que serà
tot seguint el que ha seguit.
Nebulosa d’un potser
Ruta estèlica i destí
Canvi obscur en el no ser
Paradoxa en mi i aquí.
L’impossible d’un voler
que esdevé font en la fi
d’universos paral·lels,
d’existències que no tinc.
*
Una porta oberta
sense fi
Cua d’estel negre
per a dormir
Llàgrimes de marbre
cec dofí
Que m’encomanares
bell amic
Càlides nuviances
vora el llit
Cua d’horabaixa
que t’estim
Llàgrimes de coure
tal com dic
Que no me compraren
fruit de mi
Esperança oberta
dintre el pit
Cua de prunera
i cavall fi
Llàgrima de pena
amor prohibit
Vida que s’espera
enllà la nit.
*
Vora els til·lers del camí de la font
passejant pel camp petit...
és aquest el camí
el mateix que has fet sempre
des de la primera naixença
des del primer bri d’abril
d’abans no hi hagués cap conquesta.
Tantes vegades són infinites
les llars del somni infinites.
*
La immensitat és com un punt
O menys encara
I en totes bandes està
Talment estava.
El seu somriure és com un fruit
Que no s’acaba
Ni al cel ni a terra
Ni a l’endemà
Ni dintre casa.
Tota existència és com un buit
Que mai acaba
I d’ell sorgeix un infinit
Fet de paraules
I mil i més, tots infinits
Que en un somriure tenen fruit
Etern i efímer
Efímer com un punt
Immens en el seu buit
Que neix encara
I mor després, avui
En totes bandes.
Talment un viatge sens camí
On sols tindràs per companyia
L’immens somriure del seu fruit
I el bategar silent de les paraules.
*
Com un alquimista
Persegueixo allò
Que mai podré obtenir.
Fins que un dia...
-oblidada l’alquímia-
el que m’ha estat donat
és justament allò que volia
sens haver-ho mai esperat
sens haver-ho mai deixat de sentir
com un ferm desig
tenallat al cor de la vida.
*
Forjat amb mil·lennis
Alliberar-se del jou no és possible
Tret de a la llar de Sió
On naix en cada moment
L’origen del somni
Lluny del brogit constant
Que tenalla
La dolça alenada de la natura.
LLIBRE DELS ORÍGENS
Cosmogonia del Sacre i Diví Drac Polar.
“ LA MAGNA CRIATURA ÉS I NO ÉS MÉS ENLLÀ DEL QUE ÉS L’ESSER I NO ÉS EL NO SER”
Abans del principi
Quan encara temps no havia
(Temps fou aquell nom del qual ningú sabia
car silenci era només)
Ignot transcórrer del canvi en el no res.
Virolades boires, llampants oceans vestits
amb futurs presents com infinits.
Criatura adormida en etern somni obscur
abandonada ella mateixa
al no-esser no-essencial
del que no és.
Des d'una roca enartada, rosses sirenes entonen llur cant. Són sirenes remotes, llàgrimes càndides d'un príncep errant que porten al món un missatge mai sabut, mai escrit, sorgit des d'enllà on ningú, ni res ni perquè, d’on s'espera l'abans anterior perquè pugui arribar l'espera esperada del seu esperar.
Magna criatura, criatura adormida des de la darrera fins la primera fi, de sempre és estada l'únic somni mai vist. De sempre, criatura adormida en la fi, espera qui espera que arribi el matí sens saber que és ella, criatura adormida, la causa primera de tot existir.
De besllum, com harmòniques paradoxes entre llacs eteris de caus silenciosos en l'eterna nit, sorgeixen els éssers onírics que en ella tenen son destí, morir; idò és ella mare i tomba, font i pou en qualsevulla moment del que és sens que sigui ni un ara ni un aquí. Són i no són cercant pare com sigui que sigui, sense nom encara, aquell qui els permeti fruir d'existència creada més enllà de l'efímer voler, més enllà del no esser sens aquí. Primers orfes de primera realitat.
El Principi
Però hi hagué una vegada un insignificant desig, partícula nascuda per error del limbe infinit en el portal del somni que obrí un camí a la realitat primera.
D'entre la més obscura fosca en el no res, un sentir esdevé imatge i la imatge esdevenir quedant així constituït el vòrtex generatiu de la nova dimensió temporal; una línia imaginària consolidant un pont entre passat i futur. Un pacte intangible entre l'esser i el no-esser; condició primera al transcórrer dels esdeveniments en cada moment de l'abans i el després.
L’arquetip de l’Amor Impossible
Un gran trasbalsament cosmològic havia començat a donar-se. Justament allò que el designi diví havia intentat impedir, acabava d’esdevenir. Quan la presència de la Dea de Glaç es feu compartida amb la presència del mag de mags, s’obrí una porta a la font primigènia d’amor pura. Un vincle directe amb l’esser que és de la Magna criatura. Una força més enllà de la magnitud, més enllà de la vibració, colpidora de tot el que és en l’esser, essent-ne ella mateixa l’en si d’ ell mateix. No hi havia un perquè.
Era l’origen d’un tràgic trasbalsament, l’origen de la primera tragèdia en l’existència del Cosmos.
D’immediat la Deïtat s’adonà de les implicacions i decidí donar acabament al flux d’esdeveniments. Tot el que havia començat en el moment de la presència compartida, havia d’acabar-se allà on havia començat. Però Ram Kamidan feu valer tot el poder de la seva rebel·lia engendrant una voluntat infinita de fer-se un amb la Dea de Glaç.
La resistència exercida per Kamidan al designi diví, provocà que s’alliberessin forces i energies desconegudes, inesperades pel mateix Sacre i Diví, que arribaren a afectar-lo.
La connexió entre la Magna Criatura increada i inconeguda, i l’origen de l’existència en el Sacre i Diví és l’inconscient del mateix Sacre i Diví Drac Polar; el que l’existència té d’anterior a ell mateix .
L’inconscient és Ur, lloc desconegut, matriu de l’existència on s’han anat forjant tots els símbol, conceptes i significats, representacions quimèriques que actuen com diapasó entre el somni de la Magna Criatura i la voluntat creadora del Sacre i Diví. Les entitats habitants d’Ur de importància primordial són anomenades arquetips universals.
Els Arquetips universals actuen com fonts de riquesa per la creativitat del Sacre i Diví; cada un d’ells ha evolucionat de forma distinta donant lloc a esferes d’influència en el cosmos existent, la seva formació ha anat en dependència de les emanacions del somni de la Magna Criatura i la resposta manifesta de la realitat creada. Estan en el Sacre i Diví, però fins i tot per ell són un misteri. La omnisciència de la seva part femenina només arriba a atènyer-ne una part.
El moment en que la presència manifesta de Ram Kamidan entrà en contacte amb l’esser de la Dea de Glaç, el moment en que el més pur raig d’amor travessà en aquell contacte l’esser d’ambdues criatures, cisellà com un llampec un nou arquetip en Ur; l’Arquetip de l’Etern Enamorat.
Però el conflicte entre la voluntat de Ram Kamidan i el designi del Sacre i Diví, tingué com resposta en Ur una transsubstanciació del nou arquetip en arquetip de l’Amor Impossible. Des de la Magna Criatura increada, el somni arribava amb la influència de l’Ombra Obscura; l’esser que no és de la Magna Criatura.
De l’Era de les conquestes; Llibre dels orígens; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví Drac Polar
El potencial de les forces de destrucció superava en magnitud a les del Gran Ranghesci però el seu alè sagrat podia mantenir l’energia vital de tot l’exèrcit d’àngels i arcàngels una i altra vegada; així que en una maniobra de infinita rapidesa dirigí l’atac cap al centre dels exèrcits obscurs. Immediatament, una immensa amalgama de criatures malèfiques es va moure com un sol eixam per a protegir el front que s’havia obert per sobre del plànol on s’havien concentrat els 666 exèrcits subcomandats pels diables jerarques...I aquest fou el moment en que l’entrada a la dimensió termopiliana s’obrí des de dintre i deixà sortir el poderosíssim exèrcit d’amazones liderat per les guardianes de la nous; un cos de guerreres sacromístiques expertes en totes les arts militars incloses les pròpies del poder místic. Mags menors, centaures i unicorns completaven les forces de la magnífica formació termopiliana. A la rereguarda, els mestres del cercle místic protector de la Dea de Glaç, acompanyats als quatre flancs per quatre columnes d’amazones, s’encarregaven d’aturar qualsevol intent d’entrar a la dimensió de la seva Senyora.
Quan el Senyor de les Tenebres s’adonà de la situació, feu enviar un terç de les seves forces amb l’Àngel Negre al seu cap davant, cap a l’entrada protegida pels mestres del cercle místic mentre ell mateix es quedava amb els dos terços restants per tal de fer front a l’atac combinat del Gran Ranghesci i les forces Termopilianes.
L’Àngel Negre llançà els exèrcits directament contra els protectors de la Dea de Glaç mentre ell amb 88 diables jerarques es dirigia amb tota celeritat cap a la porta oberta en la dimensió termopiliana. Justament aleshores, una nació d’unicorns cavalcats per tropes èlfiques sorgí de manera sobtada des de les Termòpiles i la porta d’entrada es tancà al seu darrera. Simultàniament una armada immensa de naus estel·lars de guerra camuflades amb mitjans tecnològics es mostrà en posició d’atac cap al flanc ventral des de sota, del cabdal de serfs obscurs que es llançava contra la posició dels mestres protectors i les columnes d’amazones, reforçada en l’últim moment per la nació d’unicorns i les tropes èlfiques.
L’Àngel Negre es veié agafat entre dos fronts d’immens poder que començaren a exterminar les seves hosts amb progressió sense atura. La maniobra de les forces al servei del Sacre i Diví Drac Polar, havia aconseguit alhora aïllar les forces comandades per l’Àngel Negre de les que regia el Senyor de les Tenebres. Aquest, necessitava tot el seu poder per enfrontar-se al Gran Ranghesci , els seus àngels i arcàngels i les guardianes de la nous amb la seva formació termopiliana. Tot i que portava avantatge en poder destructiu, el poder creatiu de l’alè sagrat del Gran Ranghesci sostenia l’exèrcit d’àngels i arcàngels ferms en estat de màxima vibració energètica.
Però calia eliminar les forces obscures per complet; fer-les fóra de l’existència i aleshores arribà el moment reservat a la intervenció de l’Arlequí dels somnis qui estava venint des de la dimensió onírica per un túnel transdimensional amb un infinit nombre de criatures fantàstiques preparades per anul·lar amb la força vital de l’alegria els efectes de l’acció destructiva.
Havia començat l’anihilament de la força obscura. Una vegada aconseguit, només caldria restaurar la integritat de l’existència en un tot únic sense fissures mitjançant la transmutació essencial de l’Arquetip de l’Amor Impossible.
De la guerra de l’Ombra Obscura; Era de les conquestes; Llibre dels Orígens; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví Drac Polar.
I així ho va fer Romeuadam. Sortí fora de la cova per allà on havia entrat i tot just estigué defora es trobà un patge ricament abillat que li oferí sense motar paraula, vestes dignes d’un fill de rei que li vengueren de talla com si haguessin estat fetes per a ell. Anà de seguida a l’encontre del cavallet blanc trescant per aquells contorns fins que el trobà pasturant per una clariana amb herba fresca abundant. A damunt de la seva esquena un gall esplendorós de cresta vermella girant-se el copsà d’un cop d’ull.
- Ja el tenim aquííí, ja el tenim aquííí! –digué el gall amb veu cantarina-
El cavallet tombà el cap per mirar-lo amb cara escèptica mentre mastegava un grapat d’herba.
- Si no me equivoc vosaltres sou el cavallet de la princesa i el seu gall de cresta vermella que sap tot el que cal saber per trencar l’encanteri que la manté presonera.
- Ja seria casualitat que no ho fóssim –replicà amb un cert sarcasme el gall-.
- Doncs jo som qui ha de menester saber el que cal fer per trencar l’encanteri.
- Sí, ja ho sabia jo això –digué el gall de cresta vermella- forma part del que cal saber per saber tot el que cal saber per trencar l’encanteri.
- Doncs em sembla que jo encara no sé que és el que cal saber per saber tot el que cal saber per trencar l’encanteri.
- Oh!, no et pensis que s’hagi de saber molt per saber tot el que cal saber si és que es vol trencar l’encanteri; basta saber només el que jo sé que cal saber per saber tot el que cal saber per trencar l’encanteri.
- I perquè punyetes no m’ho expliques d’una vegada el que cal saber per trencar l’encanteri?
- Doncs que ets tu qui ha de trencar l’encanteri i que només podràs fer-ho si segueixes tot el que has après fins ara.
- Molt bé: tu guanyes. – I Romeuadam se segué al terra mentre es disposava a preparar un redol allà mateix per fer-hi un foquet que li permetés escalfar-se un poquet quan arribés la nit i cuinar algun animaló que hagués pogut caçar aleshores.
A trenc d’alba es sentí el cantar vigorós del gall que despertà a la seva cavalcadura i al nostre amic Romeuadam .
De Romeuadam; Llibre dels Orígens; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví Drac Polar
Un immens exèrcit aplegat de ningú hauria sabut dir d’ on baixava muntanya avall cap a on es trobaven els tres herois amics de la princesa.
El cavallet ho donà tot tan bé com va saber i en el que hauria durat un alè es posaren de quatre grapes just a l’entrada de la cova on estava tancat el motiu que havia portat Romeuadam fins terres tan llunyanes.
Baixaren a corre-cuita fins la sala on abans s’havien trobat Romeuadam i la princesa qui els estava esperant al darrera del mur de gel.
- Ja estem aquí! –exclamà Romeuadam-. Què haig de fer ara amb l’esfera de cristall que he robat al bruixot maligne?
- Posa–la a l’alçada del meu cor tocant el mur de gel –digué la princesa.
Tot just fer-ho, es va sentir un tro esglaiador que feu desaparèixer el mur de gel deixant a la princesa lliure de l’encanteri a una passa de Romeuadam. Es miraren als ulls i, fruit d’un frèndol passional, acabaren abraçats l’un a l’altre fent-los sentir quelcom intangible però d’una immensa força, com si des d’aquell moment un i altre haguessin passat a formar part d’una mateixa cosa.
Després d’un instant que els va semblar tota una eternitat, tornaren a mirar-se als ulls mentre ella li deia en veu baixeta:
- Ara només ens manca baixar al jardí per a agafar tres floretes que ens ajudaran a fugir de l’exèrcit que ha enviat el bruixot maligne per a matar-nos .
I baixaren fins al jardí on podien veure-s’hi un munt de flors, floretes i florasses de totes formes i colors entre mig de tots els arbres i totes les plantes del món,
Anaren fins un raconet on una estàtua semblava guardar un grupet de tres floretes petitones però molt agudoies. Una de blanca, una de verda i una de vermella.
La princesa les va collir una a una amb mà i gest delicat i tot just fer-ho cada floreta tornà una pedra preciosa. Una maragda la verda, un robí la vermella i la blanca un diamant. Donant-les a Romeuadam li digué alhora: Guarda-les bé dintre la butxaca del guardapits i no les perdis per res.
Tornaren a pujar fins l’entrada de la cova on els estava esperant la comitiva de comiat; el nan jardiner, el gall de cresta vermella, l’ajudant de cambra i el cavallet de la princesa enllestit i a punt per tornar-ho a donar tot a les cames com si no hagués estat cansat mai.
De Romeuadam, Llibre dels Orígens; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví drac Polar.
La gran ciutat
Temps hipotètic d'un present qualsevol.
La ciutat és immensa, gran com només ella mateixa. Milenars de milers de carrers i places, avingudes de les quals hom no en pot veure el final.
Vides tristes enclaustrades, empresonades entre bilions de tones de metall, ciment i asfalt; violència, llums i papers brillants. Ciutat nova damunt sostres oblidats.
Essers mecànics dins la pell dels humans neixen i viuen ignorants dins carcasses que no saben que són còpies difuminades d'una antiga natura. Fems i vehicles nuclears, l'enrenou dels qui segueixen vius perquè no s'atreveixen a morir. I, entre tot, alguns somriures en mirades de complicitat. Ritmes sords fermen amb cadenes invisibles els habitants de la gran ciutat. Camins, per nombre quasi infinits, no permeten la sortida del laberint. Miserables existències presoneres d'un destí fet de ferralla sense cor ni sentiments; companys de desconeguts companys; víctimes ignorades sota la cúpula de l'hivern artificial.
Milers de milions de vides han teixit i teixeixen la seva història. Milers de milions de veus s'han sentit cada matí rere un mos a mig dormir. Eteris alens sense pes ni sentit, missatges perduts a la llar del botxí. Llibertats negades, falses veritats, voluntat trencada, cerca l'home blau.
Dintre la cambra nupcial dels amants enamorats, en un pis del barri baix: són dues joves criatures no molt temps enrere assabentades de quins són els autèntics perills del plaer sexual. Tots les coneixem. Els seus noms són home i dona o dona i home, tant els fa.
Com un monstre amb vida pròpia, la ciutat creix i s'alimenta. L'altra nit, per exemple, a la cantonada est del barri llatí inauguraren una botiga de somriures. És a dir: una botiga de somriures. Allà hi podeu comprar moments de satisfacció i alegries, bons records empenyorats i desitjos de segona mà. Quan hi entreu -si és que hi aneu- veureu al vostre davant, tot just quan haureu entrat, un senyor molt acurat vestit amb roba oriental, ulleretes rodones de cristall i pulcra clenxa amb la ratlla enmig. No és necessari que parleu, ell ja sap el que voleu. Qualsevulla cosa que necessiteu vos serà donada sense interès. Tots quants diners doneu aniran a un altre món. Tal vegada no ho cregueu però us juro veritat. Com aquest, altres arcans... Plantes d'aigua nascudes dintre un pou enlairen la seva ànima amunt, cap a la lluna; les fulles i tiges de líquida existència ràpidament amunt, amunt porten llambrejos com espurnes de nocturna llum; així, des de l'horitzó hom pot veure en poc temps l'eiximent d'una arquitectura viva increïblement fantàstica.
Doncs també és de nit a la gran ciutat. Entre noves bogeries, si al carrer del crit entreu podreu veure companyies tant si en vols com si no en vols. Escolteu el maricó, que ell és qui en la gran ciutat més coneix els habitants (si secrets voleu saber a baix preu d'amor carnal ben segur que d' ell en podreu sentir tants com vulgueu).
Quan passeu vora la vora del capell del capità no oblideu posar-hi els quartos, recordeu que un mal amor fou culpable de la seva situació; al carrer tirat està, dia sí, dia també, com tants altres a qui ben segur ja coneixeu.
Cròniques de la Gran Ciutat; Llibre del present imaginari; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví Drac Polar
No sabia ningú encara que qui ell coneixeria era amiga i estimada del seu cor altra vegada. Una història molt llunyana sota el sol, damunt la sorra: dues ànimes bessones a les ombres s'atansaren.
D'allavòrens el temps parla del que fou en terra santa.
Es repeteix una vegada cada nou canvis de lluna; avui aquí, demà al matí, el que a aquelles orenetes succeí.(Més endavant parlarem clar, de qui era l'estimada, d’en quin temps morí l'albada, de perquè riu nostre amic.) Ara i ara som aquí.
Us presento el meu amic -diu la fada als habitants del bosc-. Sorneguera, fent rialla, el conill a tort i dret mostra als homes sens vergonya de qui siguin o puguin ser.
La ciutat de nit vestida recupera la memòria de la història més adormida, la que avui ningú no estima: la dels dos enamorats que els alens veren ajuntar.
Succeí molt lluny d'aquí, en terra de reis i drapaires, de somnis, donzelles i frares; guerrers, cavallers, poetes i d'altres. No és on fou, però, el que importa; arreu del món la nostra història es repeteix.
Ara l'home encara és nin, l'home plora, per què ho dius?
Tinc nou anys i jugo al riu. El meu riu és d'aigua dolça com de sucre la llimona; venc aquí cada matí, quan els altres van a escola. Venc tot sol per d'ells fugir; no m'espanta la senyora que el cap treu d'entre les roses que jo hi tir. Ni m'espanten els amics, però m'estim més el meu riu. -Són records d'un home en somnis, els records de quan fou nin.
Cròniques de la Gran ciutat; Llibre del Present imaginari; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví Drac Polar
Mentrestant, en altre temps passat, lluny d'aquí, vora la ribera d'una mar tranquil·la, sota una nit de lluna plena cavalquen en un cavall d'ivori i perla oriental els dos enamorats fugint del palau reial. Amor que estimes l'estimar -s'enlaira un silenciós prec nascut del desig comú-, no permetis que la ràbia de l'orgull ferit en nosaltres l'esperança destrueixi com tempesta massa forta per la nau del pescador.
El temps se'n riu dels mortals reiterant els seus cicles a caprici, el que hui a ells ocorre és abstracte esdeveniment. Sens saber-ho, moltes vides passaran com qui ho oblida entre les filagarses de l'auri teixit predeterminat.
I ella tota sola s’adona que ha quedat, la ninota de pedaç amb tendresa maternal acaronant, mentre un trist record enllumena solitàries notes musicals en el cel privat dels qui neixen condemnats.
No sabia ni esperava, però tendre s'espantava quan en somnis s'atansava a la finestra de la cambra des d'on -sempre amb la ninota al braç- escorcollava amb l'esguard l'espai aeri de la gran ciutat esperant veure-hi als voltants -la finestra de la cambra dóna a un terrat, el terrat dóna a un corral i el corral dóna a una tanca; la tanca és tanca d'un solar erm on s'aixeca a llevant la paret de l'edifici on vivia el misteriós infant- algun dia el príncep blau. Mirant jardí mirant. Solar erm cau el soldat.
Cròniques de la Gran ciutat; Llibre del present imaginari; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví Drac Polar.
La preciosa nina d’ulls cels
Per les parets d'una cançó rellisquen sentiments d'innocència, vestes marcides de tous records i esperars allunyats del quelcom esperat.
Canten els ulls d'una cançó mentre la nina plora entre els harmònics sons melangiosos tot fent-se saber que l'estimar abranda el seu cor malgrat l'absència de qui els designis han encomanat que sigui el seu estimat.
La ciutat té el cor negre, negre d'asfalt i obscuritat, negre de por, regne de la por. Milenars de milers de vides inserides en els cicles de la història donen forma i donen vida a mil històries compartides. Un home vol canviar el seu sexe, mentre un altre amb violència fa sagnar els llavis, fins adés ermosos, de la seva muller. En un racó amagat d'un pub de nit qualsevol, un home qualsevol parla amb una meuca qualsevol de qualsevol tema. Passejant pels carrers, l'existència topa amb un jove desencís, un amor prematur trencat poc després de la seva eclosió, fet palès en el sentir adolescent d'un fill de família rica. Vanes esperances endormiscades s'oposen sense frèndol, dèbilment enllumenades pel desig a la insuportable angoixa de l'amor perdut.
Sota un balcó passa -balcó de gran casa, alta i ampla, de solemne entrada- amb violència capbussant-se cap al seu interior. Lladra!, gos, lladra! no sigui por el que sent el teu senyor. Breus moments i el soroll torna remor, la remor xiuxiueig i el xiuxiueig silenci; d'entre el silenci al tercer pis una fina veueta dolça taral·lareja una cançó; és nostra nina estimada, estimada del solitari amic del riu imaginari.
Com processó de titubejants xàldigues entre la fosca de l'obscuritat profunda, les notes de la melodia fan camins per l'espai de la solitud; en la cambra de les nines passa el temps jugant amb ninotes de pedaç tot pensant on deu esser el petit enamorat de peus petits i petit cap; tot pensant-hi sens pensar, amb els ulls oberts i el cor trencat pentinant la predilecta de cabells de cotó llarg en color rosat.
Cròniques de la Gran ciutat; Llibre del present imaginari; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví Drac Polar.
Parla el rei nan del país del rei nan
- Benvolguts súbdits estimats; he fet convocar aquesta reunió cortesana per un motiu més que justificat. Haureu de saber que, el germen sedimentat en nosaltres d’ençà l’arribada al planeta dels nostres primers avantpassats, està en perill de desaparèixer.
Com tots ja sabeu, els aquí reunits representem tot el que queda d’una antiquíssima conjunció d’espècies que a la seva època de màxim esplendor arribà a ocupar la franja exterior de la constel·lació Zerbian-1r fins els límits del conglomerat d’estels Ariadnus.
Sé que no és la primera vegada que sentiu el que us he vingut a dir. Amb tot, es fa necessari que us ho torni repetir car el missatge amagat rere cada paraula ha persistit en la seva funció profètica ancorada en els quatre misteris del Sacre i Diví Drac Polar a l’espera que arribés el moment assenyalat per manifestar-se. I el moment ha arribat:
Després del trasbalsament universal que va originar l’era de les conquestes, els supervivents hagueren d’abandonar la seva llar esdevinguda inhòspit cementiri de radiació còsmica en un veler místic concebut per creuar l’espai interestel·lar.
La vida a bord del vaixell no fou gens fàcil en un principi. La majoria dels que havien tingut el privilegi de pujar-hi provenien de castes cortesanes, acostumades durant segles a no tenir altra preocupació que la de fruir del plaer proporcionat pels seus súbdits i servents. Aleshores, el treball necessari perquè el vaixell pogués continuar el seu camí guarint la vida als qui portava dintre, quedà sota la responsabilitat d’uns pocs tècnics, consellers i mags, els qui enfront de la impossibilitat d’aconseguir ensenyar a treballar els cortesans, hagueren de resoldre el problema mitjançant la invenció i construcció d’uns híbrids mecanorgànics força efectius en el desenvolupament de les funcions per a les quals havien estat concebuts, fins que la ruta seguida marcada a les cartes còsmiques conforme els consellers avançaven en els seus càlculs, dissortadament no sempre prou ben fonamentats, els portà a travessar el llindar de l’entrada a la dimensió de les Termòpiles. Allà, toparen amb el ressorgiment després de cinc mil·lennis en un buit ancestral* de la Deessa de Glaç, mare de totes les deus de l’univers; de les deus de l’aigua de la vida, de les deus del fluid existencial, de les deus de la música, de les deus del somnis, de les deus de l’anar i el tornar... Així que foren clissats per la mirada glaçada de la Deessa de Glaç, tots ells quedaren immòbils com estàtues de sal.
Hagueren de passar segles abans que els canvis esdevinguts en la dimensió de les Termòpiles permetessin l’existència de la vida en el si
sagrat de la Deessa de Glaç. Durant aquell temps, la profunda absència que caracteritzava la dimensió, s’anà reblint d’antigues profecies ancorades a la memòria de l’eternitat, novament manifestada a la reeixida presència de la deïtat. Les profecies, aparegudes en forma de gravats intangibles per qualsevulla intel·ligència empresonada a l’univers de lo
físic, anaren transformant-se en càntics de pura harmonia escrita sens sons a l’eidètica essència de les quimeres eixides en nom del destí des de dintre el cor etern de la memòria. La realitat transformada de les profecies anà gestant nous mons concebuts ja a la llavor de l’eternitat. A pleret, les formes que caracteritzaven l’univers exterior s’anaren densificant en cossos estel·lars, nebuloses planetàries i un sens fi d’entitats simètriques a les ja existents, ocupant l’espai interior de l’obscura dimensió.
Seguiren llargs períodes de silenci. Temps al temps, transcórrer rere transcórrer, moments esdevinguts no res.
L’albada començà tènuement com una llum esmorteïda i vermellosa de rerefons, subtil, no permetent al que fos d’haver-hi estat, adonar-se de la seva presència. Sobtadament, una contracció de l’eternitat en el moment exacte del perfecte present, donà lloc a l’existència d’un planeta solitari i errant vers l’espai fantàstic del Cosmos termopilià.
Allà fou on després d’un pensar de la Deessa de Glaç quedà re instaurada l’ancestral conjunció d’espècies dels nostres avantpassats.
Nasqué d’aquesta manera la llar dels somnis impossibles; l’illa del temps que no passa on quedarem confinats generació rere generació fins que arribi la fi del principi, la fi de la fi.
Ens fou assignada una protectora; la mestressa del cercle màgic Yuriko lluna i fórem portats pel mateix Ranguesci, el fill primigeni del Sacre i Diví i de la Dea de Glaç a la nostra ubicació definitiva: la dimensió onírica.
La nostra missió des d’aleshores ha consistit en vetllar perquè els desitjos, les quimeres, l’esperança i la utopia puguin trobar un reducte on existir i persistir.
Sabem també que, entre les profecies, una n’hi hagué que assenyala l’arribada de l’Ombra Obscura, el desconegut, el no ens, qui porta la llavor de la destrucció final i absoluta, el germen de la desaparició de tota existència, fins de la Magna Criatura que esdevindria eternament somni obscur, substància inexistent, ombra obscura del no res. Doncs bé: el moment ha arribat i a nosaltres pertoca defensar amb la nostra vida la llar dels somnis impossibles. Ens trobem just al centre de la cruïlla entre la realitat i el no ser. Aquí és on s’hauran de lliurar les batalles més importants i decisives. De nosaltres depèn, idò, que les forces del bé sota els auspicis del Sacre i Diví Drac Polar puguin eixir victorioses enfront del terrible perill que les amenaça.
El primer que haurem d’aconseguir és protegir una petita nina habitant de la terra qui està predestinada a redimir la humanitat davant l’amor etern, per tal que pugui trobar l’oracle amagat a la cova del sostre nocturn que es troba al penya-segat de l’illa del centre del llac que tots coneixem amb el nom de Llac rosa. No serà la primera vegada que ho intenti, ja hem fracassat un cop abans de començar. Serà millor que estiguem preparats.
*Temps termopilià traduït al temps humà. Fou l’era d’obscuritat que seguí a l’era de les conquestes.
La vinguda de l’Ombra Obscura; Cròniques de la Gran Ciutat; Llibre del present imaginari; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví Drac Polar.
Jan Jarviz pujà les escales, entrà a la seva cambra, la tancà per dintre i es disposà a sojornar la nit. Quan ho tingué tot a punt per apagar el llum, va obrir la magdalena primera que la majordoma li havia donat i d’aquesta en sortí una llum intensa vermell robí que -apagant-se- deixà al seu lloc una petita fada màgica que li digué: Si al vespre demà vols arribar, a fer-ne de dos, tres, t’hauràs d’atansar; i a continuació desaparegué sense ni tan sols desitjar-li bona nit.
L’endemà s’aixecà amb els primers rajos de sol que entraven per la finestra. Pegà un bot, es rentà la cara i les mans i es vestí disposant-se a anar a prendre el berenar del matí, no sense pensar en el que li havia dit la fada just abans d’anar a dormir, sense entendre gaire bé el que havia volgut dir.
Baixà les escales i arribà a la sala principal, on encara hi quedava caliu del foc que havia estat encès la nit anterior. No esperà a trobar-se amb la majordoma, es dirigí directament al menjador i s’assegué altra cop al mateix lloc on -com la nit anterior- hi havia la taula parada per a un.
El serviren les mateixes ombres del sopar. Després d’ haver-se empassat un deliciós suc de fruites, un croissant amb mantega i dues torrades també amb mantega i confitura de maduixa, tornà altre cop a la seva cambra per anar a agafar un llibre. L’agafà i sortí decidit a prendre un poc l’aire mentre cercava un lloc adient on poder llegir amb tranquil·litat. Reparà que no s’havia adonat a la seva arribada que hi havia un jardí darrera l’hostal. Cap allà adreçà les passes. Quedà gratament sorprès veient l’exuberància de colors i fragàncies, la profunditat de les ombres, la frescor del que naix per viure en cada moment. La natura tenia en aquell redós l’expressió del qui ha assolit tot allò que pot desitjar.
Caminà contemplatiu una llarga estona per un camí empedrat fins que topà amb una estranya parella discutint iradament asseguts a la vora d’un rierol. La parella, una tortuga gegant blanca amb orelles d’ase i coa de lleó i un goril·la amb cara de lluna plena vestit amb una mena d’uniforme cortesà, aturaren la discussió quan s’adonaren de la presència del petit gnom. Jan Jarviz estigué a punt de posar-se a córrer quan les mirades de l’estranya parella quedaren fixes en ell. L’atzar intervingué fent-lo estar on s’estava sense moure’s ni un poquet.
-Que ens coneixem? -s’expressà la tortuga en veu alta i clara.
-Sí...com...Què...D’ on? -aconseguí articular mig travant-se un sorprès petit Jan.
-Que potser tal vegada sou el nou hoste de l’hostal? -preguntà el goril·la que semblava un mariscal.
-Doncs sí, em sembla que sí -contestà Jarviz una miqueta més trempat. -Que també en són hostes, vostès?
-No, no, però aquí les notícies corren com el vent i qualsevol novetat per petita que sia esdevé una notícia -contestà el goril·la-. Ja que estàs aquí, però, tal vegada podries ajudar-nos a resoldre un problema -continuà amb veu educada el goril·la mariscal-. Resulta que aquesta matinada el meu amic i jo ens hem trobat al mig del camí per on passejàvem com cada matí, una àmfora plena de monedes d’or. Tot d’una ens hem posat molt contents i després de mirar-la una estona hem començat a repartir-nos el que hi havia. Justament, però, un dels caramulls quedava amb una moneda més que l’altre. Aleshores, la discussió ha començat perquè no ens posàvem d’acord en qui s’havia de quedar amb un i qui amb l’altre.
Jan Jarviz s’ho pensà una estona i de sobte se’n recordà del que havia llegit al missatge de la magdalena. Aleshores, s’acostà a la taula de pedra on tortuga i goril·la intentaven posar-se d’acord amb ànims excessivament encesos i, reunint altra cop en un mateix caramull totes les monedes, començà a repartir-les una a una alternativament a tortuga i goril·la. Quan arribà a la darrera moneda, l’agafà i la se posà dintre la butxaca dient al mateix temps que ho feia: “Aquest és el pagament per haver-vos solucionat el problema.”
La missió de Jan Jarviz; El planeta Zero; Llibre del futur esdevingut; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví Drac Polar.
Parla l’Arlequí dels somnis
Us tenim preparada una bombolla d’astre dorment per a que pugueu descansar del llarg viatge i concentrar totes les vostres forces en l’essència onírica abans que partiu cap a la missió que us ha estat encomanada. Amb vosaltres vindrà un guia que coneix bé el laberint de coves de la llar canviant on resideix l’oracle desconegut. Per descomptat no serà fàcil el camí i estareu constantment en risc de caure sota la influència de la princesa de l’engan.
- Ja estem assabentats de la dificultat de la missió i t’ agraïm de cor els preparatius que ens dispenses. Anem idò cap a la bombolla per a netejar la nostra energia existencial i preparar nostre esser per a que es faci un amb la dimensió onírica. –conclogué Yuriko Lluna poc abans que tot es comencés a fer tal com s’havia dit.
En una remor d’efluvis i entre mig de mil colors, una infinitud de cossos astrals bellugadissos acaronen amb saviesa les fibres íntimes de la intel·ligència termopiliana.
Els mags menors canten cap a dintre cançons ancestrals de naixença indòmita i desconeguda mentre Yuriko Lluna des d’un estat d’èxtasi il·luminat, lluminós i il·luminador, sublima l’energia que li permet donar existència a la realitat onírica de criatures emergents que seran aliades en l’esdevenir regit pel Sacre i Diví Drac Polar.
No molt lluny d’allà, en una de les entrades al laberint de la llar canviant, dues criatures conegudes per nosaltres parlen en veu baixa d’un secret important per a la missió encomanada a Yuriko Lluna:
- Follet poruc: I…i…. i com ho farem per a avisar a la mestressa del cercle màgic, nostra mare i protectora, del perill que li espera; si sortim d’aquí perdrem la memòria culpa del perjuri que ens va llançar la bruixa avorrida i des d’aquí no podem fer-li arribar cap missatge.
- Follet romàntic: És veritat que des de que caiguérem pel pou del desencís del jardí reial del palau del rei nan quan l’ocellot nigromàntic intentà cruspir-se’ns, tot s’ha anat complicant per a nosaltres i amb la desaparició de la nostra –trrrjem- protegida i estimada preciosa d’ulls cels estem perduts i oblidats en aquest cau de criatures envejoses, inestables i desconfiades; però no podem perdre l’esperança; al final, l’amor sempre triomfa. I, per cert, no es diu perjuri sinó conjuri.
- Follet poruc: C..creus que el nostre company rialler haurà aconseguit trobar la porta correcta de la gàbia que l’empresonà quan intentava establir contacte amb el quarter general des del castell construïble i constructor del monstre polimòrfic?
- Follet romàntic: Ja te dic que no s’ha de perdre l’esperança; hem de confiar amb la sort que ens depara el destí i mantenir-nos fidels als principis que regeixen el cos de follets onírics. Segur que el nostre company aconseguirà d’una o altra manera sortir -se’n. Nosaltres ens hem d’ocupar estrictament de fer arribar el missatge a la mestressa Yuriko Lluna.
- Follet poruc: I…i… i com ho farem per a avisar-la si perdem la memòria quan sortim d’aquí?
- Follet romàntic: Tal vegada si només un de nosaltres surt i l’altre es queda… sempre que puguem mantenir la comunicació entre nosaltres dos… el que es quedi podrà recordar-li a l’altre quina és la seva missió.
- Follet poruc: Però, és que.. veig molt arriscat que ens separem; qui es quedaria aquí? I com podria defensar-se si venen els esbirros de l’Ombra Obscura? I qui aniria a l’encontre de la mestressa? I com s’ho faria per mantenir el contacte si no sap que l’altre ha quedat aquí? I….
- Follet romàntic: Para! Cal només que pensem en la manera de mantenir el contacte i ja decidirem a sorts qui es queda i qui va a l’encontre. No tenim altra opció si volem prevenir del perill a la mestressa.
La Profecia; Llibre de la Nova Era; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví Drac Polar.
En una mansarda d’un vell edifici abandonat al cor mateix de la gran ciutat desapareguda després de l’època en que el mantell de Pare temps vestia el present imaginari, un vell poeta viu en somnis la desventura amorosa d’un mag enigmàtic i una deessa de gel. Despertant-se de sobte amarat de suor, sent el frèndol irrefrenable d’agafar la ploma per començar a escriure un poema sense final.
Alhora, un lector immortal tancat dintre una petita estança amagada de la biblioteca de la institució Prometea, s’adona que un fragment del llibre de l’amor prohibit que està llegint en aquells moments està canviant les seves paraules.
I en una regió allunyada del Cosmos estel·lar, on l’existència sembla una boira impenetrable, una petita llumeta comença a manifestar-se entre intermitències i belluguejos gairebé ingenus.
L’univers existent és immensament infinit i els misteris que l’habiten poden fer-se indesxifrables per a la omnisciència de la Deessa de glaç fins que la seva intel·ligència els arriba a copsar en plena consciència. En aquells moments, sent venir una nova i estranya presència que li recorda aquell esser tan formós i poderós que tan mal feu per mor d’amor a l’esdevenir universal de l’existència malgrat la qual cosa ella no el podia condemnar.
La dimensió de les Termòpiles; Llibre de la Nova Era; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví drac Polar
Ramkamidan convocà la llum invisible de l’interior astral per tal de trobar l’entitat que l’havia fet sentir el bategar en el cor més profund de la seva ànima; i en el més absolut silenci de l’immutable, es trobà en presència de la criatura més incommensurablement formosa de totes quantes hagués percebut o imaginat en el seu llarg viatge creuant el Cosmos existent.
Perdé la noció d’ ell mateix; la seva consciència quedà en èxtasi contemplatiu i no s’adonà de com l’Amor més pur es filtrava per totes les escletxes del seu esser cap aquell indret on l’interior del seu cos astral havia entrat en contacte amb la presència de la deïtat. Aleshores, un allau de sentiments inesperats van corprendre la realitat del seu esser corporal extraient-lo de l’estat d’immutabilitat meditativa i provocant que la presència de l’ombra silenciosa del seu cos astral quedés en evidència al davant de la Deïtat.
La més increïble irradiació d’efluvis tingué lloc en aquell moment des de la deessa de Glaç; efluvis sorgits de l’inesperat, moviments de l’imprevisible fent entrar en joc els misteris amagats en l’esser de la deïtat. Quan la por anava a fer presència en la consciència de la Dea de Glaç, un subtil gest del mag de mags acompanyat d’un no se sap ben bé el què des de la font de sentiments que emana l’interior de la Dea de glaç, provocaren que en aquell moment de l’existència, en aquell lloc gairebé inexistent on s’havia donat la trobada entre l’ombra del silenci del cos astral d’un i la misteriosa presència amagada de l’altra, el transcórrer del mantell de Pare temps, quedés detingut en estat immutable. Un instant, sens possibilitat de mesura, però que fou suficient perquè des del cor etern de la Magna Criatura increada vingués un reflex en estat pur de l’etern amor que en estat d’immutabilitat des del somni inexistent espera l’espera esperada del seu esperar.
I la Magna força del més gran poder fou alliberada.
La dimensió de les Termòpiles; La Saviesa inabastable; Llibre de la nova era; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví Drac Polar.
Després Jarviz passà a tenir com instructor a 1.2.3. qui li ensenyà els secrets de la regeneració i de la transformació de matèria en energia i d’energia en matèria; així com quins eren els camins que conduïen a estar en l’harmonia del cor del Sacre i Diví.
Yuriko Lluna li ensenyà els misteris onírics i el poder que s’amaga en els somnis i quina és la vida dels dorments.
Tzorastris el poder dels estels i de la seva força vital.
Jumpom a navegar per l’inconscient i a portar els seus continguts amagats a la consciència.
Wowo màgia creadora de vida
Junk Kunk màgia creadora de mort
Si-o li mostrà els perills del poder emprat en benefici propi
Tsuma la puresa de les fonts de la memòria i el seu vincle amb el transcórrer del temps
Zae li mostrà el poder de la bellesa i la seva fragilitat.
I mancava només el pupil·latge del més gran mestre del cercle: Ovàngilon; qui el portà a la dimensió onírica per a reunir-se amb l’arlequí dels somnis i un milenar de guardians onírics, forces de defensa; la millor elit de guerrers nocturns.
La Deessa de Glaç; La saviesa inabastable; Llibre de la Nova Era; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví drac Polar
I començà la batalla.
Al principi, l’Arlequí dels somnis protegit als flancs per els guardians onírics i dues esquadres de dracs papallona, es situà just al davant del gruix de forces malignes, impedint el seu avanç per l’espai més accessible: La via dels camps d’orquídies, que permetia arribar fins la ciutat de Karmalió. Tota la força de la batalla es concentrà en aquell front.
Les hosts que ja havien arribat estaven formades per ombres verinoses i monstres deformes. Perilloses criatures que seguien de manera inalterable l’ instint de mort. No anaven acompanyades, però, de cap bèstia amb gran poder, ni de diables, ni de cap criatura de rang superior. D’aquesta manera, l’Arlequí amb el seu recolzament pogué aturar sol l’atac invasor mentre Ovàngilon, acompanyat per l’escamot de orfes infants i una rèquia de dríades i Jarviz amb el seu recolzament, esperaven a certa distància el desenvolupament de la batalla.
Ovàngilon s’havia situat en el quadrant d’Omega, quatre llambregades de dracsauri estel·lar per sobre de l’entrada de les dotze nits.
Jan Jarviz, en el quadrant de lluna plena, als voltants de les piràmides d’obsidiana, 200 parsecs en línea recta i angles de 90 i 45 graus en relació a la posició de l’Arlequí.
D’aquesta manera quedaven contingudes les forces de destrucció negativa car la resta de possibles vies d’avançament de les hosts enemigues conduïen a terrenys inaccessibles; pous perduts, espais canviants i laberints que dificultarien terriblement qualsevol intent d’arribar a ser una amenaça seriosa a la seguretat del cor sagrat de la dimensió onírica.
L’Arlequí aconseguia aturar les forces invasores però el cabdal d'aquestes seguia arribant en nombre ingent de manera que es feu necessari tancar la porta que els donava entrada. Ovàngilon es disposà a obrir una escletxa entre les forces hostils per tal d’arribar just al indret on s’obria la porta amb la intenció de segellar-la amb el seu poder místic. Els orfes infants, actuant a mena de guarda personal d’Ovàngilon protegien el seu avanç cap a la porta però quan es trobaren a poca distància de poder assolir el seu objectiu la batalla prengué virulència debut a l’arribada de quatre diables jerarques que posaren en perill l’ofensiva d’Ovangilon i el seu acompanyament; de fet, Ovàngilon mateix fou posat en perill. Aleshores, es feu necessària la intervenció de Jan Jarviz amb la seva rèquia de nimfes i l’esquadra de dracs papallona.
Jarviz entrà en combat com un gran general desenvolupant un ràpid atac que permeté aïllar els diables jerarques de la resta de les seves forces afavorint l’avançada d’Ovàngilon cap a la porta de les dotze nits. I tot hagués pogut acabar ràpidament en mans dels vassalls del Sacre i Diví drac Polar si un dels quatre diables no hagués mostrat a Jarviz la imatge dels seus pares encadenats i sotmesos a una terrible tortura ígnia.
- Mira estúpid jarviz –digué amb veu cavernosa el vell diable jerarca- això és el que puc fer i faré als teus pares quan hagi aconseguit apoderar-me de la seva ànima.
Un sobtat atac de ràbia colpejà a Jarviz des de dintre i el llançà a un enfrontament directe amb aquell diable fent servir tot el poder que era capaç de manifestar.
La Deessa de Glaç; La Saviesa inabastable; Llibre de la Nova era; Janjarviz i la mitologia del sacre i Diví Drac Polar
La voluntat, Kamidan, un poder gairebé infinit, però només gairebé, no pas del tot quan topa amb poders superiors a ella mateixa, com si diguéssim l’amor.
Tornen les ombres, sempre tornen i la llum va perdent el sentit, ja no queda ningú, de fet, em sembla que mai hi havia hagut ningú. Doncs qui ets tu? Jo? Ramkamidan, és clar; el més poderós mestre místic en tota existència coneguda. Qui ets tu? Jo? És clar, jo, Kamidan, el més gran entre els grans, mestre místic de tota existència
L’oracle ha parlat, vindrà l’hereu, aquell que tot ho farà etern, quan el teu error hagi estat eliminat i tornat l’ordre natural de l’existència, l’hereu vindrà i en ell es gestarà el futur com present, el present universal eteri i real, l’existència sense que calgui un perquè.
Canviaren les formes dels arbres, canviaren per no tornar més, udols de sabres guerrers a la frontera pactaren l’exili d’aquells i un savi vestit amb porpres parracs signà l’escriptura sagrada, el segell d’un déu pagà solitari en l’albada del somni.
Quedà d’aquesta manera establerta la nova realitat, on els paratges foren després llars obertes i la vida trobà on aferrar-se.
Tot va canviar però ningú va adonar-se, persistia l’imperi dels sentits més enllà de la dimensió onírica
Universos paral·lels en llunyania; l’oasi del misteri primordial. La porta oberta del costat de la nit…
Un silenci envoltat d’or eteri. En un nucli de mercuri la profecia, la que parla del qui vindrà. Del teu senyor…
Ònix negre i seda de somnis difunts a la fortalesa en runes de la llar inexistent; seda negra, òxid, runes.. meravelles en paratges amagats…
Kamidan és mort, lluny del límit de l’existència.
La veu sorgeix des de dintre, com tot el que sorgeix des de l’origen; estic amb l’origen, som l’origen jo; som l’origen tu.
La veu… soc jo Kamidan el teu, o no, no més…o només el teu origen Kamidan
…I una minsa carcassa menyspreable rep el do del misteri Diví, de l’origen de tota existència, un residu final, un origen paral·lel però residual; Kamidan, gairebé un déu però il·legítim.
Que mantinc la meva existència perquè encara hi cap l’esperança tot i que sigui només una imitació del temps; del pare, el temps que transcorre en la meva realitat, en la meva existència. Pare.
Aquella bellesa no l’havia vista mai, mai en tots aquells viatges des de l’infinit. no era possible que aquella criatura existís i ell no en hagués tingut encara notícia. Una deïtat, la deïtat mateixa, femenina, bella fins l’infinit.
Que hi fas aquí?
Qui? Jo? Què hi fas aquí? –repeteixo jo
Tal vegada he perdut el motiu, o tal vegada no n’hi hagué cap mai més enllà del que em feia creure. L’amor impossible, perquè no vaig adonar-me’n? com és possible que quelcom tan evident fugís al meu enteniment?
Kamidan. Ramkamidan. Mestre entre mestres, poderós com un déu, perdut en el no res.
Kamidan mon Kamidan! Has tornat a l’univers allò que li devies, has pagat amb la teva existència per preservar l’existència que posares en perill.
No! encara no he pagat al Cosmos el que li dec. Encara no, segueix en perill!
Seguirà sempre en perill…
No! Haig de sortir d’aquí, haig de tornar al meu origen
Kamidan Ramkamidan, hauràs d’acomplir amb el cercle complet des dels costats del seu quadrat sense que es perdi un sol triangle si vols poder sortir d’aquí. No t’oblidis del missatge en el camí.
Es veuen guaitar els corns del diable rere la torre sagrada a la llar de l’arlequí.
Ha caigut la roda infinita al pou sense fons de l’oblit
El missatge que portava l’alat s’ha perdut en algun indret del camí
Caldrà altra vegada forjar el cercle del destí
Potser les parques vindran a trobar-se amb les filles de Siau-Xi
No amaguis a ningú el principi de la fi
La rosa de foc dibuixada en les cartes mostra el costat de la lluna adormida rere les muntanyes del laberint. L’arlequí oníric juga amb ombres del destí, convidant a belles núpcies a les filles de Siau Xi.
Kamidan mon Kamidan, no et donis la culpa per mi, vaig ser jo l’enamorada quan trobares el misteri més sagrat de l’existir.
Vaig ser jo qui s’enfrontà al que estava decidit!
Vas ser tu el presoner del més fort vincle d’amor
Vaig ser jo qui va voler més enllà del seu poder
Vas ser tu qui va estimar més enllà de l’estimar
Vaig ser jo
No! Vam ser els dos i no ho sabérem acceptar. Tu pel nostre amor, jo per la meva condició. No volíem la condemna, però aquella ens va arribar perquè la font de l’amor és abans que l’existència de qualsevulla deïtat, de la primera i darrera; anterior al Sacre i Diví , anterior a mi. No vam ser nosaltres, fórem nosaltres per mor de l’amor.
Senyora meva, amor meu, què puc fer jo ara?
Vine cap a mi
L’origen, la font, si només pogués trobar-la…però no és la font qui em demana, és ella, la meva estimada, el motiu que m’ha portat fins aquí.
I no obstant, algun canvi ha esdevingut, sento la seva veu com venint fora de mi.
I és així Kamidan. T’ hem trobat. L’hereu t’ha trobat. S’ha fusionat amb la font, ara ell és la font mateixa I te poder per tornar-te a l’existència. Segueix el camí de la dreta, recorre el cercle infinit.
I una llum es manifestà en la presència, una llum com de naixença obrí un camí de retorn, immensa, bella, pura i primigènia.
Ramkamidan es trobà en presència de la Deïtat Suprema. Per sobre d’ ella, una figura que de seguida reconegué com l’Hereu Universal, donava origen a la llum que li havia mostrat el camí.
Resurrecció i rencontre; El poder místic; Llibre de la Nova Era; Janjarviz i la mitologia del Sacre i Diví Drac Polar.
C.V. Joan Adrover Duran
Nascut el 03-03-68 a la ciutat de Manacor
Tlf: 658790522
e-mail: janjarviz@hotmail.com
Formació reglada:
. Llicenciat en Ciències de l’educació, secció psicologia
per la UIB. 1987-1992
Publicacions
LLIBRES DE POESIA
. Q (1997). Amb il.lustracions de Santos Iñurrieta,
editat per Recerca Editorial.
. Quadern per la utopia (1998). Autoedició.
. Pedra de Llangardaix (2002). Emboscall editorial
RECITALS POÈTICS
. Porta realitzats més d’un centenar de recitals poètics
en solitari o acompanyant altres poetes com Josep Pedrals, Toni Bauçà,
Eduard Escoffet, Santi Borrell… per distints indrets de Catalunya i les illes
Balears.
. A Barcelona a portat a l’escenari diverses vegades dues performances
poètiques amb poemes, monòlegs breus, acudits, intervencions
musicals i poemes visuals dinàmics: “Spaguetti a la bolognesa” i “El
món de Jan Jarviz”
GIRES DE RECITALS
(Amb altres poetes com Enric Casasses, Pau Riba, Dolors Miquel, Hawad o
Alberto Masala.)
. Gira de recitals poètics "POEQUÈ? MALL-OR-QUÍ. Febrer
1999
. Gira de recitals "LICORS POÈTICS". Juliol-agost 2000
. Gira “BABEL TOUR”. Juliol 2004
Obra plàstica
. Ha realitzat les il.lustracions del Quadern per la utopia
. Ha participat en el 20º Supermercado del arte a Madrid i a “Art pour
tous” 2003 d’Avignó.
. Ha realitzat la seva primera exposició en solitari de poesia visual
en paper reciclat “ROSES I SOMNIS” a la sala de cultura S’Agrícola
de Manacor. (Novembre 2004)
. Exposició d’obra diversa a l’Hotel d’interior Son Cleda,
a Sineu. (Juliol-Setembre 2005)
. Exposició a l’hospital psiquiàtric de Palma de Mallorca
de les obres realitzades en el taller per als pacients del centre de dia
per a la salut mental “Es Garrover” d’Inca. 8 i 9 setembre 2005
. Exposició al Casal de Moià d’obres pròpies i de les
realitzades al taller ocupacional “Arc de San Martí”. 10 -19 Abril
2006.
. Exposició en solitari “MOMENTS A L’ESPAI DE COLORS” al caféarteràpia
“Còsmic” de Palma de Mallorca (Octubre-Novembre 2006)
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
