"presentació de pel de cony" 
"la poesia catalana no afluixa"  

sang de me       
 

* Tenc els ulls verds mesclats amb somnis;
els cabells llargs enredats amb il·lusions irrealitzables.
Déu! quanta merda!

* Déu és mort
i nosaltres hem de sobreviure

Que lladri de tant en tant
no lleva que senti cada cop, cada crit
cada os que em tires perquè em consoli, perquè no plori.

(Però) la culpa és meva:
t'he acostumat a dir-me Bob,
M'he acostumat a dur corretja.

Algun dia però em riuré de mi,
de TU, et mossegaré la cama!

Pel de cony

Un pèl de cony
em xiuxiueja la fi de la nostra era.
M'explica tot       d'històries pornogràfiques
que ha tingut la sort de sobreviure.
Me mira fixament      m'obliga a tocar-me.
Cercant per terra en trob trenta més
i em faig un porro.
Després la llengua aferra la desgràcia.
Xucl fort i lentament arriba l'èxtasi.
Té gràcia! ja no us necessit!
 

EL TEU COS CRIDA EL DESIG
per la seva absència de forma.
Bèstia encesa destroça'm amb la teva força!
Pega'm fort i oblidaré que no m'estimes
i que potser no ho hagis fet mai.
Peò els teus ulls
reflecteixen el foc que sents per la vida
el teu odi      la teva ràbia.
 

LA VEU recorre el món desmentint històries
mentre el gran enyor tergiversa els sentiments dels àngels.
El corb sobrevola el cel i es posa en òrbita
per arribar a la gent cara a cara.
Avança l'estel cap a un altre món
on la il·lusió no està del tot perduda.
Algú resa a crits cançons de guerra
i se'n riu de Déu.
S'obri el cel i no ens assusta
alimentats per la carn de les notícies.
 

RAMPELLS

[...]

No permetis
que el meu record
t'entristeixi la cara.
Ni que el meu present
et faci oblidar els records
del nostre temps.

[...]

Sempre he volgut viure amb el temps;
per això mateix sempre hi he estat en contra.

No suport
barallar-me amb curts de gambals
equipats amb punys que peguen fort.

[...]

Et buf pel forat del cul
i la merda et surt per la boca.
Gent que parla sense dir res.
Xivarri de mosques.

El meu et serà fidel mentre el teu record
m'inundi els ulls i m'il.lumini la cara.

[...]

Calla! no diguis res.
Fes-te teu.
No deixis que t'enganin.

  inici

Solstici d'estiu

Deliri II
El vol d'una bruixa

El vol d'una bruixa em destorba dels meus assumptes. La seva fragilitat (accentuada 
potser per la transparència) fa que el vent la dugui a prop meu.
La primera reacció és agafar-la per demanar un desig. Després amb més calma 
s'asserenen els ànims i deix a la sort del buf la bruixa. L'instint sobtat d'agafar la bellesa 
i fer-la meva m'aterreix. Ho he vist fer tantes vegades! Afortunadament, però, la 
incertesa s'apodera de mi. La temença que el meu somni n'anul.li un de més urgent, de 
més intens, fa que el braç resti immòbil i que els ulls es meravellin del seu vol.
Lentament desapareix per la finestra, impassible davant el gest que hagués pogut canviar 
la seva vida. Trivial però cert el seu pas és fruit de l'atzar: un altre buf, un altre vent, una 
altra mà, una altra finestra haurien canviat tota la història.
No puc sinó intentar endevinar el somni que amaga. L'anhel potser imprevist davant 
l'oportunitat que se't brinda. Una nina, qui sap, ha resolt la seva vida. Fredament, 
reconec que no som ningú per decidir prioritats de somnis. Deixar-la marxar pareix 
doncs el més correcte.
Convertir il·lusions desfent-ne no se'ns hauria d'haver permès.
 
 

Deliri VI
Acostumats a rebre

Estam tan acostumats a rebre que ja no ens importa. Fins i tot acotam el cap en veure una 
mà que s'alça. Potser abans!
Aprenem a ser venuts, a ser escorxats, a ser criats per afrontar la derrota. Acostumats, 
ens és igual.
I ens acotam sense saber per què. I el mateix que ens inclina fa que ells s'alcin sobre 
nosaltres. La nostra por, la nostra feblesa acota el cap i abaixa els ulls. Ens venç les 
esperances.
Ens reconeixem covards, i cridam fins a no escoltar-nos. I així engrandim l'irat que 
exerceix implacable la tirania. La seva força sols és la nostra manca de forma. La seva llei 
és la no nostra. El càstig som nosaltres.
Cercar raons per perdonar-nos és ofici de bàrbars.
Jutjam després, tots sols, sense paraules. Resguardats del risc que és viure sota l'espasa. 
Alienam les nostres ments... -no val la pena!-.
Però el cor jutjarà darrer i amb ell no és bo de fer perdre's. Sovint, pesa massa.
Els punys no han fet mai més mal que la consciència.

  inici

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE PÈL DE CONY DE MAITE BRAZALES
(Setmana del Llibre Català, Palma 2-3-2000)
(Guillem Mas)

Bon vespre.

És per a mi una gran satisfacció, com a amic i com a lector aficionat a la poesia, poder 
presentar aquest llibre de na Maite Brazales. Pèl de cony: un títol polèmic que ha esverat 
més d'un intel·lectual progre i més d'una editorial elitista. Perdonau la meva ingenuïtat, 
però no em pensava que les qüestions de màrqueting i puresa religiosa anassin per davant 
de les literàries; però ha quedat ben palès que encara ara hi ha molt de progre amb sotana.

Rebutjar un llibre pel seu títol o perquè en un dels seus poemes hi figuri el nom d'un 
gran centre comercial, no són motius suficients per no voler publicar un llibre; d'això 
se'n diu vendre's al capital i atemptar contra els fonaments de la literatura i la llibertat 
d'expressió. De ben segur que si aquest llibre té moltes vendes, l'esmentat centre 
comercial acollirà el llibre als seus prestatges. Però vaja, aquestes només són polèmiques 
que fonamenten escriptoretxos i columnistes, que no saben què han d'escriure per manca 
d'idees.

Pèl de cony és un llibre agressiu, que fa tocar de peus a terra, ple de vivències contades 
sense rampa i amb humor, ple de moments inoblidables i sentiments contradictoris. Puc 
dir que jo vaig viure el naixement de na Maite, com a poetessa. Els primers poemes que 
jo vaig llegir d'ella, foren uns que escriví per als Jocs Florals que es celebraven al nostre 
col·legi de frares. Realment eren poemes molt bons, que defugien de convencionalismes
i que tocaven temes reals, amb paraules diferents a una resta de poetes decadents de la 
nostra època més moderna. Lògicament, gràcies als nostres folclòrics frares, na Maite va 
començar a escriure.

Jo no som cap entès en poesia; però com a lector puc diferenciar allò que m'agrada i allò 
que no m'agrada. Però si hagués de definir la poesia de na Maite ho faria així: la força de 
la paraula. Si llegiu el llibre us adonareu que les seves paraules marquen una pauta, un 
ritme a seguir durant la lectura del poema. Unes paraules dites amb convicció, ràbia, 
denúncia social, ironia, compromís nacional i sentiment.

Per acabar, només dir que teniu aquí davant una manera diferent de fer i de concebre la 
poesia; esper que es sàpiga valorar i que crei escola. Com va dir el gran Joan Oliver.Pere 
Quart: "Només de vida viva vull ser ric".

Gràcies i bona nit a tothom.

  inici

Catalunya, i quan dic Catalunya vull dir Catalunya, és a dir, els Països Catalans, és un 
país ric, un país ric en moltes coses -sobretot humanes- i també un país ric en poesia.

Si no fóssim un país ric humanament, al primer assassinat, dels mils que han fet els 
immigrants espanyols a Catalunya, hauríem fotut un merder com el d'El Egido.

Si no fóssim un país ric en poesia, no tindríem poetes com Ausiàs March, com 
Maragall, com Palau i Fabre, com Jaume Vidal Alcover, com Joan Brossa, com Vicent 
Andrés Estellés, com Agustí Bartra, com Miquel Bauçà..., com Maite Brazales.

Presentant Martí Pol vaig dir: "Si estimam els poetes, és perquè la poesia explota al 
màxim la part expressiva, la part creativa, la part identificativa del llenguatge, que són les 
que ens fan ésser més humans (la part comunicativa, de què tant parlen els pedagogs, ens 
és comuna amb els animals). La poesia ens fa ésser més humans, i ésser més humans vol 
dir ésser menys bèsties, en el sentit d'ésser menys depedradors: depedradors de natura, 
de persones, de pobles, de nacions. Ésser més humans vol dir decantar-se per la vida.
[...] El poeta canta LA VIDA, s'escodrinya ell mateix com a home que desitja, que sent, 
que pensa, que, en bona mesura, es crea i crea el món: això és el que s'anomena 
LÍRICA. El poeta, però, també canta LA MORT, també canta el poder, l'estat, el 
capitalisme, l'església, les forces perjudicials de la natura..., els poders que minven la 
vida de l'home; i també l'enfrontament de l'home amb el poder, la lluita de l'home per 
transformar el món: això és el que s'anomena ÈPICA. En tots els bons poetes trobam 
lírica i èpica."

Els bons poetes, és a dir, els poetes, són lírics -és a dir, que ens parlen sincerament 
d'ells mateixos-, però també són cívics, també conten coses, també fan riure..., són 
vius, tenen vida. Vegem alguns versos d'exemple, començant per aquest gran decasíl·lab 
d'Ausiàs March:

Diners, honor no es fan per bones vies.
Contra els grocs cacics sempre, que, si donen un pa / és per tenir un nou animal dins 
l'estable (Blai Bonet)
L'infern és la dignitat negociada (B.B.)
La teva única tasca és aconseguir que les coses evidents es facin públiques (B.B.)
Avui dos carques són tres fills de puta (Joan Brossa)
No hi ha res més trist que la màgia i la religió (Miquel Bauçà)

Alguns exemples més de poesia vera. Tots els bons poetes desfan la línia entre el bé i el 
mal que estableixen l'església i l'estat (el bé i el mal per a les seves mesquines 
conveniències).

IMITAT DE DANTE, de Josep Palau i Fabre

Per me si va nella città dolente.

Per mi sabre el mal, sabreu la bava
que destil·len els homes, invisible,
i el fons dels cors com el fons d'una cava.
Per mi sabreu tota cosa possible:
la verge puta que ningú es tirava
i el bord donzell, de cul massa irascible.
Sabreu el bé i el mal, la bruixeria,
les llúpies, els amors, la niciesa,
fal·lus caiguts i sense poesia
i pecats clandestins sense grandesa.

Un sonet de Blai Bonet, un home que diu: "Lluita, si pots, i, si no pots, batalla." "Molts 
mals del món actual vénen perquè la gent es toca poc." "Mira veient camins que van de 
cap a on no van." "Fica els dits en el pèl de l'esperit."

De mi n'estimes el meu esperit.
Jo, del teu cos, en som enamorat.
Quin dels dos éssers és més desamat,
jo pel teu pèl, tu pel meu infinit?

Si passar gust per tu és un escrit,
si el sublim n'és perquè no t'ha arribat,
si el teu coll no m'és coll de pou, pouat,
si tu no et rentes de tot quant he dit,

durà infinita pols ta netedat,
beuràs mentida en el teu ver tassó,
i un no sé què caurà d'on mai no ha estat.

Una mà renta l'altra. El bé felló
que som sense el teu coll, serà rentat,
si el sublim té per tu gust de meló.

O l'intensíssim poema de Vicent Andrés Estellés Puig Antich, precisament avui, 2 de 
març del 2000, que fa vint-i-sis anys "que va ser assassinat a la presó Model de 
Barcelona", com ens recorda David Castillo (Avui diumenge, 27-2-2000). "La societat 
espanyola ha oblidat, en un exercici d'amnèsia, tots aquells esdeveniments convulsos: les 
penes de mort de Puig Antich i de Heinz Chez, el 1974, i de cinc militants d'ETA i del 
FRAP, el 1975."

En tots aquests poetes hi ha una cosa difícil de trobar en els de la següent generació (que 
déu els perdoni, que és mal de fer), que és la llibertat. La llibertat es paga, com diu Joan 
Brossa: "jo he optat per la llibertat que tinc, i comprenc que en aquesta societat tot s'ha de 
pagar d'alguna manera. El restrenyiment econòmic és el preu de la meva llibertat." La 
llibertat es paga, però no es pot comprar, la llibertat és un hàbit que, com tots els hàbits, 
necessita molta pràctica. I la major part de poetes d'aquesta generació de iupisme, de 
pactisme, de concessions, d'aprofitament de bonança econòmica i autonòmica, no són 
lliures, i per tant no són sincers, no són cívics, no conten coses, no fan riure, no són
vius...

Maite Brazales, com alguna excepció de la seva generació anterior, demostra amb aquest 
primer llibre que és lliure, que és sincera, que és cívica..., Maite Brazales conta coses, fa 
riure, és viva.

Maite, sisplau, viu, escriu, i no afluixis. Com diu Joan Salvat Papasseit:

ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS CRETINS.

SANG DE ME
2008

Aquest recull s’articula a partir d’un joc de miralls entre el primer i el darrer poema. “Sang de me”, el poema que dóna títol al poemari, inaugura la nafra, que un dia, un amic em va dir que tots teníem. Així, caeda poema, a la seva manera, forma un nou i dirferent motiu per fer-la sagnar.
“Peix”, el poema amb què acaba el llibre, en representa el tancament, amb l’alliberació del patiment que suposa.

*

De les meves mans
degota sang…
Sang de me,
que som          que he estat
i seré sempre…


*

Amor potser
a cops de fang entre tempestes.
Amor potser
cercant portals per ésser lliure.
Amor segur
per a tu i per a mi
a cops de mans,
les nostres!



*

El peix s’aixeca del plat
(i) se’n fot de mi.
Acluc els ulls,
no he dormit molt
i he vist massa pel·lícules.
Però obr els ulls i encara riu…
m’incita a rebel·lar-me.



*

Torna al meu llit      puta infidel
com ta germana.
Per què de ca et desfàs en llop
i em destrosses les entranyes?
Què he fet jo     per a tant verí,
per a tants queixals,
per a tantes mossegades?
Què he fet jo      pres de l’amor?
que em vessa sadoll      d’estimar-la.
Quin pecat comès
quin crim tapat,
quin error a deshora?...
Però tornaràs quissó i menjaràs de mi
quan no et quedin més collons que acceptar-me!



*

N’estic farta de sí,
de dir en vull.
Ara no veis
que la lletania comença
quan el cor ja no pot més
i no és prou fort per a dir basta.
I la paranoia hi és,
i es deixa endur
per la luxúria dels meus versos.
Traficant d’anhels i de fantasmes,
crea un jo paral·lel,
revestit de trets
que en principi no tenien importància!



*

L’exageració del mal     em va prou bé
i el reflex del mirall
sé que no m’engana.
Els ulls oberts     fits en algun lloc
que encara han de reconèixer.
L’esperit absent      i el cor també
només resta la consciència,
que ben segur     avui també
passat el temps     se n’anirà per la
finestra.



*

Em rebel·laré fidel
contra l’atemptat de ser amic vostre.
Espectador de blanc
no em commouré amb la desgràcia.
Patidor inclement
m’alliberaré del pes
que és viure el patiment dels altres!




Vés amb compte, nin!

Vés amb compte     nin
que els dolents són a tots els llocs de la casa:
dins el llit, sota el telèfon,
darrere aquell passadís obscur
que tant t’engana.
Vés amb compte     nin
que es transformen,
no et trobis de sobte sense un mirall
i et facis por!
Vés amb compte     nin
que envaeixen i et fan seu,
vés amb compte
que muden la pell qual se’ls supera.
Vés amb compte     nin
que també pateixen i no ho saben,
vés amb compte
que perseguint-te a tu     s’obliden d’ells
i també es perden.
Vés amb compte     nin
que la puresa és el que cerquen,
vés amb compte
que si t’allunyes d’ells     els destrueixes
i te’ls estimes.



*

Si em pogués reprimir el desig
d’alenar-te-breu… ho faria!



*

Convertida en paper de fumar
m’abandon als vicis.



*

Negat perdut
trobes el joc,
el fum,
el foc,
el vers… la teva vida!



al·lucinogen II

Què te pareix si entram a cas veïnat
i li barrinam el seu llit d’aigua?

Què te pareix si boixam a mig camí
entre l’ascensor i l’escala?
Què te pareix si ens casam aquesta nit
segellant l’error amb un deix d’alga?



*

Quin esdevenir
que converteix el temps.
Quin destorbar l’arrelar-profund
que ens ve imposat
de ja fa estona.
Frau evident
que ens ferma a tots
i esclavitzant-nos     ens fa persones.
Quin degotar     de sang constant
que és veure-hi bé,
de tan a prop,
que no es distingeix res
més que ombres!




A.T.E.N.Y. o Pèl de Cony II

El moix     dorm ateny
a les circumstàncies…
Deixaré     teny a teny
tres pèls     damunt la tassa…
I ara xucl
i això s’acaba!
Quins collons     haver de ser dos
en cor i ansa!



*

El somni és l’únic parany
que sempre ens farà lliures!



peix

I
De viu en viu em creix l’inant,
sent com respira.
Me bull la sang
i plor de mal
i ell respira.
Passat el temps escup l’orat
que convertit en peix
em fortifica!

II
De viu en viu em creix el mal
ara que em cou.
Em bull la sang i plor l’infant
que orat respira.
Passat el temps escup l’horror
que convertit en peix
no m’esclavitza!

III.
Em bull la sang.
De viu en viu em crem la pell,
vomit l’entranya.
Parteix el peix nedant la mar…

No estaré molt a refer la nafra!

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia