JOSEP ALBERTÍ
 

josep albertí
modus vivendi
josep albertí
aliorna
era plena de canoes
lesions
altres escrits
 


 http://tallerllunatic.blogspot.com.es/search/label/robot%20munyidor
 
 

josep albertí

(Capdepera, 1950)
 

 En Josep Albertí té 21 anys, té una dona alta que es diu Rosa, té la mili a mig enllestir, té pares amb diners, té assignatures de Dret, paciència, què hi farem?, mala cara quan morirem, i té ràbia, de ningú, just ràbia, tanta, però,  tant des dels ous de l'esperit, que li fa suar estètica de vegades lul·liana i de vegades dels Àustries, que li fa fer veure figues per llanternes, que li fa fer randa estilística, que li fa fer Dret..., que n'hi fa per comprar i per vendre, que el fa anar molt mudat, amb un jersei estrictament vermell, que el fa anar sempre a punt de pastora mia, en Josep Albertí és molt bon xicot i du sempre unes ulleres fosques; [...]
 Pel que fa a l'expressió, al seu material expressionat, n'Albertí és un escriptor dramàtic, de textura dramàtica:
 Blai Bonet (1972)

inici

modus vivendi (1971)

LA CICATRIU, 1

Les mans, inabastables, m'han servit;
i els braços, humits de cales, s'han atansat
a la roba esquerpa que em calia
rebutjar d'aquest cos meu
des del cordó umbilical.
 Ara -amb un esforç de poc temps
i meticulositat una mica esverada
pel continu miratge dels anys-
em sent, de sobte i sense manies,
disposat i sol, tot sol, jo, a romandre
estàtic i actiu, viu i mort
-però viu mentres pugui-
segons les conveniències de la terra i el mar
-que tot compta en aquest país-,
en què el luxe, fins i tot, és tan diferent
en els esquitxos com en les rapinyades.
 Prou, cert i segur -nu-, em trob complicat
fins a la mèdula per vosaltres, per tu, terra;
per estimar i odiar, ja que vull i som capaç
de les dues coses, des d'aquí, per aquest temps,
per aquest transcurs de la Història,
amb majúscula i perillosa,
talment una capsa de serps o un mar de taurons.
 

LA CICATRIU, 9

A l'hora de besar, però, et descobrires:
tenies la boca seca.

Era la soledat que pagava un sou
per morir i no ho aconseguia.

Havies callat tant (callaves encara),
que l'amor es féu de silencis, de gestos
que rossegaven la pols, tènuement amarada
del dolor de cada dia, de la urgència de cada dia.

A poc a poc, la dona et trobava el cos eixut,
amb les paraules que et queien xopes de sang.

I restava ella sola:
  tu bleixaves,
  animal satisfet.
 

LA PELL TOTAL, 4

En aquesta nit de Maig i pluja,
m'he assegurat de la ràbia
com qui dóna la darrera passada de pintura a la persiana,
com qui beu la darrera copa de la trompa.

Significa que el meu creure està segur,
basat damunt fets i papers escrits
a cops de segell escandalós,
just el qui es talla les venes
amb el moviment mecànic de matar un moscard.

Vol dir, la paraula, això, que cal,
sincerament, sens dubte,
derrocar tot el que ens acorrala amb la legalitat il·legal
de  llei en el nostre país de sucre niquelat,
talment l'estreta de les mans d'un cardenal
i un ministre, talment l'esgarrifança adolescent
de l'home que té finestra i dona i no vol hòstia
per legitimar-la.
 

LA PELL TOTAL, 7

No és el pitjor morir-se, sinó escardar
contínuament la lletra damunt el paper,
fondre les vides dins les cambres,
viure de nervis les puntes imantades dels dits 
que manipulen les ràdios, els televisors, 
en espera de la notícia
sempre definitiva,
del marge acabat que ens posa tanques
i ens deixa el coratge
en un minúscul esglai de mesura casolana.

 No és el pitjor morir-se,
en la callada, sinó viure-hi,
no fer una sola metàfora d'obsequi.

 El pitjor és tenir un "modus vivendi"
a mesura d'asfíxia i no estalviar un sol acte,
ni una sola afirmació, una negació com un cianur,
davant els esglaons sòlids de la sang.

inici

josep albertí (1972, Turmeda)

VARIACIONS SOBRE EL TEMA DE LA VULNERABILITAT

I me feren molts de noms dels arxius a on confeccionen
els designis de l'arròs nostre, mentres amb llibres
i cap bala conform els meus cabells de sucre per les blanquinoses 
persianes sense finestra tan sols per viure, ni casa per morir
de nom com un home. Sabent, també, que podrida
la paraula és un preu més de la plaça.
 

PARÈNTESI

(Altrament, sé que puc posar-ho tot entre parèntesi,
guardar les normes més elementals de la sintaxi,
si em cerquen per a presentar-me l'elevada factura
de robar cireres, operació semblant a escriure poemes;
obeir fins i tot els baldats d'uniforme
que em fan anar pel solc d'escoltar els amorosos
consells dels jovenets joves de dues dècades;
els pares d'ampla pell blanca i cinquanta anys pornogràfics.
És a dir, deixar prosaicament fer.ho tot com el fer-ho,
perquè la cremada tasca d'escriure no sigui mai
una escupidera de plata.
Je n'ai pas votre temps de respirer,
mascles senyors de la cultura mascle de la sala;
me resistesc -no escric, ara- a les mesures més amatents,
suaus, pròpiament estètiques,
significat del viure amb permís de cabronada,
amb les pipelles del pensament desinflades.
Emperò sempre és impossible el parèntesi
quan tot succeeix talment si em pentinàs
els cabells amb la pinta covarda de tortuga
i no amb els dits vincladíssims
que cada dia em pas per la closca
i lentament se'n duen l'ull de vellut,
que és la meva mirada, el puny, les galtes,
ferint un crani feixuc per a transportar
per qualsevol carrer de llimacs o libèl·lules
que pul·lulen
desesperadament lasses com un embriac). 

 inici

aliorna (1974, Mall)

PRELUDI
I

 Quines planures aquestes que em desconhorten; on va aquell milà sintètic que s'alçura contra els caramulls de gírgoles? Ni un hostal per acollir-nos després del periple, escriny meu. On hem anat a parar?  Fit l'horitzó vertical i ta'teix sé que és nul: hem perdut el qüec als niells del Faralló, entre les someres d'agost que van, caparrudes, a morir al Mar de les Bèsties. Per tot arreu animals dessagnats.
 Un foc follet amara els xancles dels que hem pogut tocar terra.
 Tu i jo.
 Cames meves, ningú no s'ha salvat d'aquell temps d'elms i paravents.
 Algun eriçó, un parell de raboes sobreviuen, bateguen, amollen gemecs guturals i escriuen amb llurs coes: "He extraviat la partitura de Corelli". Com caminam, com tornam vells de cera que ens cau pels turmells i embulla les veles amb els pals! Només miratges. Qui ens ha portat a tal desventura?
 Ningú tan sols no s'esquitxa amb altres, ni s'ortiga ni se socarra amb estopa encesa. Les fogueres de gatova no cremen sota cap nan. Però tu, Sol, no en fugis, no facis aturar més el temps malambrós. Encara ella i jo sabem les tresques per anar a la cova de Na Corma. Creu-me, pelicà meu, m'he obert el pit perquè passàssim tots dos per damunt els taulells assaciats d'alga, he fet giscar la corriola, el sabre que matà la tortra quan ja només cercava les branques seques.
 Hem observat molt bé el moment del temps perdut, quan Na Pipada i En Pere Andreu eren, adúlters, a la Torres Esbucada, i amb fregalls de romeguer es rentaven les nafres que les envestides de la salina feien en llurs cossos. És l'únic rastre que hem pogut trobar del que un dia fou Roca famosa i que ara veus, amor salvat, als teus peus, lluny, sobre l'arena del desert que ens cal recórrer.

 -Digues un nom.
 -Aliorna.
 

SÓN ENDINS DE L'ALBUFERA ELS MOTS, I TOTHOM DISPARA A LES ALOSES

Òpal i talismans en terra, gràvids.
Avellaner i dringadeig, ruecs.
Les ales de mosca han l'esma dels qüecs,
Quan sobre el cap curucull som impàvids.

Tu has vist el turbant dels almoràvits,
I no te'n pots avenir com, xerecs,
Croats a l'hort del somni diuen ecs!
Els empaltin els peus de badalls àvids!

És sobre el nostre estam que posen cura,
I estotgen, els oscats, una malura,
Almesquen els confits amb tancadura.

El pedram ric converteixen en pega
I han de guanyar com sempre tota brega.
Perdi membres aquell qui amb ells s'aplega.
 

*

Torn a dir
t'am i amb els hams
mutus de bell  nou
ens aplegam, capiculats.
 

MEA REQUIES

Per les bardisses i a les fosques ixc,
Talment la murtra flaira aquella olor,
Brots d'enramada prop dels blaverols.
El panorama, el meu descans no ha
Final: la mar més brama com més té.
Arran de l'alba com hostes felins
Colombram llocs que el sol, enviciat
De porpra, sap, baixant pletes, turons,
I és allà on pot vendre's, orb o llosc
I mústic, fet malbé pels devessalls.

I recorda'm: com més vela, més mar.

 inici

era plena de canoes (1977, Guaret)
 

*

Jo m'assolell de barcelles de son mentres ella mou veles,
per les escumes, no-res. Mala sort! Les genetes i els onsos
corren vers nostres peus d'àmpit, i saps, d'un sol cop, de blancures;
al lloc baix, a les golfes, badívoles, un ca de plata
t'umpl amb bolets el racó i t'amoixa el dolor de fort roure.
I si sabessin com som, falb, lleu de defensa a la popa
de tot navili, per bres carruatge de mort i follia.
Les caramutxes de somni -lluquets a les ungles madures-
fan magarrufes de gnoms: emperò no existeixen, enfora,
llurs blanes mòmies. Fluix. Ens roben viu temps d'orifici.
Roja, quin al ens lloga la gran focatèria d'onsos?
Com és terrible pintar camallots a les canonades!
 

*

La dentadura blanquíssima rep
El cervell tàcit que canvia el món
Quan el mamam ple de pomada es fon
D'esperonades ferideta-estrep.

És tan enfora la blava olorota
Tan lluny dels cucs fàl·lics menjant granota
Ni poma ni cul li calen al rave
Bon forat nou cobert de pèl que cava

Capacitat d'erecció = naixença
Només es romp la duresa amb la mort
Sonet de merda ejaculador fort

L'orgasme per tothom voyeur-defensa
Per excitar tot coble ric.temença
El xuclador de mil ritmes premia.
 

*

Bombardeja'm amb les síquies eròtiques
Fes-me senyals pornogràfics de calda
Sí metralla'm de brutícia i malda
Per l'enderrocament tip d'escleròtiques

Qui? Per les teves mans o llavis vaig
Ejacular vessant sobre un femer?
Però qui -somni o realitat- va
Voler que en fes la poesia espúria

Amb versos mossons com "brollador blanc"?
El poema és un fragment de poema
Tortura del que emprava abans.escàndol
La fufa acapta almoines hermosíssimes

La poma té afeccions de piscina
El fonoll de fanàtica pressent.
 

POEMA

 Malaltia de pàrkinson. Cardiopatia izquèmica amb infart anterosepial i de cara diafràgmica. Úlceres digestives agudes recidivants amb hemorràgies massives reiterades. Peritonitis bacterial. Fracàs renal agut. Tromboflebitis ileusferomal esquerra. Bronconeumonia bilateral aspirativa. Xoc endotòxic. Atur cardíac.

       20 Novembre 1975
 

*

 Cautivos del bar
 GERARDO DIEGO

 BAR. m. neol. Establiment de begudes i menjar en què les consumacions són servides al taulell i els consumidors les prenen drets o en seients arrambats al taulell.

 ETIM.: Pres. modernament de l'ang. bar, "barra", "aparador".
 

BREU DICCIONARI SIMBÒLIC DE MOTS QUE DESIGNEN EL SEXE MASCULÍ I FEMENÍ A MALLORCA.

 A) Aglans (testicles), aucell, banya, botó, busca, coions, fava, frare, gorrió, mabre, pasterol, palleringo, pardal, perdiu, piula, violí, xoriguer.

 B) Betlem, bobina, boca sense dents, catxofa, cotorra, eriçó, figa flor, flor, fonoll, foradell, fufa, na Negra, poma, ramell (i diminutiu), tall, trau. 
 

EPÍLEG

No és l'úter qui pot articular mots:
    el crit és la parla,
  llenguatge del poema,
llibertat del poeta.

Aquesta és la bugia de l'impossible:
    la qualitat càlida
del moment rodó com una oronella
    de calci
en què -jo lliure, hydrocaft el poema.
encastellada en l'espetec.

 Milers de pets, hidrogen i algun àtom
que serpenteja en el cap més irracional:
 mentida geogràfica!

Húmer miserable del que cau.
Avió terrorífic sense comandant.

 Tan lent com la gruixa del gaudi,
jo també som un altre.
Viatger de l'orgasme,
gavina morta que arriba volant
i s'il.lumina d'immens dins l'espai
reduït a l'infinit. 

 inici

lesions (1982)

Era ben hora!

El vaixell de la lucidesa
fa aigua pels quatre costats.
 

MENJADOR

ensaïmada paròdia calc plagi merda projectada
sobre el terra no llançada dipositada volta
que s'envolta cercle serpetó lluç que no es 
mossega la coa excrement ensucrat amb pols
blanca illa reproducció a escala d'illa
producte efímer dins l'exportació idea nodriment 
plaer dubte efímer pastís divisible transformat
en bocí que se submergeix dins el calent o el 
fred pa que esdevé greix a la boca.
 

sopes o dines sopes estalvi misèria de la història pa
moreno elevat a la ratlla del gust del plaer de la
categoria del miracle inclòs dins la blanor quan la 
cullera de fusta prem delicadament tendrament no com
sobre un òrgan sinó com sobre un membre estimat i suau
mescla i barreja exacta perfecta difícil sopes de sopes
pa i col suggeriment d'inflors i flatulències flatosi-
tasts que t'acosten al porc que et travesteixen en un
porc que et fan lluir com un porc que t'exciten com
l'excitació d'un porc els antípodes de l'ensaïmada
col i pa inundats de saïm compendi pèsols la misèria
és el pa banyat l'habilitat i la traça esdevenen
incursió dins la carn la sobrassada l'esclata-sang
els xítxeros la carn és el llom els ous les faves totes
les criatures naveguen enmig de les llesques de pa per
transformar-se en un plat vora el qual jo també bull

 "... com flor al porc, com perla al fang".
  Salvador Galmés
 

L'ÚLTIMA VEGADA QUE EM VAIG VEURE, 2

mentre un sol policia
 brandegi
el seu
 fal·lus
  de reglament
(mentre la cinèsica sigui
 la mateixa)
mentre l'espolsi amb la barbàrie
 macilenta
  que li és habitual
davant nosaltres
  dones i infants
 espaordits
mentre penetri amb ell
  les fràgils closques
 les testes a lloure
  de jovent poc món
 els tendres ossets
  d'ocells immensos d'amor

jo caic dins el bassiot significant
 del crani fora equilibri
 

 inici

ALTRES ESCRITS
 

No desitjam una cultura digna sinó una cultura indigna. A les dames respectuoses que les bombin. Als poetes que flirtegen amb el poder, oblit etern. Als assedegats de prestigi, llimacs a la boca. Als ordenadors i organitzadors, als contemporitzadors, als conformistes d'una nova cultureta descafeïnada, als enxufats o aspirants a enxufats d'organismes i institucions, befa constant." 
 

una interpretació d'una situació (un xic desèrtica) cultural

"El conformisme és la clau de l'actual desert cultural de Les Illes." 
"molts intel·lectuals callen després de la mort de Franco davant atemptats culturals dins casa nostra, davant el terrorisme que fereix la nostra cultura amb exemples ben palesos. Callen, i això que no es milita dins la dreta, sinó tot al contrari, callen perquè accepten les limitacions (llegiu censura) de la nostra premsa que s'ha posat en marxa com a nova maquinària fina i maquiavèl·lica d'impediment de plena llibertat d'expressió, o també perquè les tasques -ja citades- de feina política superestructural els ho impedeixen.  Aquesta és la meva tesi; i aital esperit sembla que a les Illes s'ha anat introduint entre la classe intel·lectual. Sense infracció la normalitat és regressió. Ningú no passa, doncs, de la ratlla."
"tot el que s'ha aconseguit fins avui -uns ajuntaments democràtics, però llastrats pel poder al·lucinant del passat i un Consell General Interinsular, amb el flamant decret de bilingüisme, humiliant i confusionari, apte per a moltes pífies en favor de la dreta- demostra un present mediocre i un futur ben poc encoratjador."
 

la policia de déu (genocidi contra la llengua i la plàstica catalanes)
(fragment)

¿O és que estam davant l'atemptat més gros que s'ha fet mai a la llengua catalana a tot el món? ¿Per què nosaltres hem de suportar les provocacions diàries de tot tipus de manifestacions públiques religioses que ens ofenen profundament, mentre, a la més mínima demostració de la nostra atea sexualitat, som vilment emmordassats, amb el consentiment i col·laboració de tota la xusma política, la que és al poder o la que va cap al poder? ¿Qui protesta, ara mateix, per exemple, d'un cartell que profana els carrers amb el lema impune de "Les notícies passen. Els missioners sempre hi són"? I nosaltres que ens pensàvem que tot era qüestió de colonialisme dels putes espanyols! [... emmordassats, amb el consentiment i col·laboració de tota la xusma política, la que és al poder o la que va cap al poder? ¿Qui protesta, ara mateix, per exemple, d'un cartell que profana els carrers amb el lema impune de "Les notícies passen. Els missioners sempre hi són"? I nosaltres que ens pensàvem que tot era qüestió de colonialisme dels putes espanyols! [...] ¿Qui fa recular l'ús de la llengua catalana, les dretes i les esquerres espanyoles nacionalistes o el reaccionarisme sense fissures del nacionalisme catalanista?

 inici

PÀGINA PRINCIPAL mag-poesia