Biografia

Bibliografia
 

***

Fragments d'una entrevista de Jaume Sastre a Guillem d'Efak (L'Estel de Mallorca, 15 de maig de 1993)
-Ens podríeu parlar de la vostra infància?
-Mon pare, en Toni Cremat, era un guàrdia colonial i ma mare era guineana. Mon pare es va jubilar quan jo tenia dos anys i em va dur cap aquí. Era l'any 1932. A Manacor em va criar una tia eixorca. [...] Jo sempre m'he sentit mallorquí. Moltes vegades cont una anècdota: jo al primer negre que vaig veure me'n vaig dur un puta susto de mort. Jo no n'havia vist cap mai. 

-Vàreu passar de viure a una colònia, Rio Muni, a viure a una altra colònia d'ultramar, Balears.
-A la Guinea estaven millor que nosaltres aquí. Mon pare me contava que tenien ordres estrictes de respectar les llengües indígenes, els usos i costums: tribunals, matrimonis, la poligàmia... Nosaltres som pitjor que una colònia perquè a nosaltres no ens reconeixen la situació de colònia.

-Al pròleg de Gimnèsies i Pitiüses, vàreu parlar de donya Lluïsa Fuster, la vostra mestra de parvulari.
-Els primers anys són molt importants per a l'educació. Donya Lluïsa Fuster no és que tingués un mètode pedagògic especial però no sé què passava: t'hi trobaves bé amb aquest dona. Te deixava florir. Crec que l'afecció a llegir ja me la va posar ella, de petit. Ja sé que és una exageració però inclús tenc a vegades la impressió que quan vaig deixar el parvulari ja no vaig aprendre res més.

-Quines coses us fan influenciar en aquell temps [quan feia el batxiller]
-A mi la vertadera influència va esser que anava a fer escola a foravila. [...] Tenia dotze o tretze anys. [...] Feia escola a al.lots que havien d'anar a fer el servici. No sabien ni llegir ni escriure. Jo els ensenyava a sumar, restar i a saber escriure una carta per quan se n'anassin fora de Mallorca. [...] Aquí va esser quan vaig entrar en contacte amb els mallorquins de bondeveres. Mira, al vespre, en haver acabat la classe, sempre es treia el guitarró [...] i feien una mica de ball de bot. I gloses. Perquè no te tenien cap respecte ni un perquè fossis mestre. Si no eres glosador, als seus ulls no eres res [...] i venga, que el mestre en digui una i vatuadell que el mestre en digui una. Però al final vaig descobrir una cosa que m'ha servit estilísticament tota la vida. Vaig agafar el desllorigador i llavors ja vaig esser un glosador de primera. El secret que vaig descobrir va esser que per fer una glosa no has de començar a pensar els dos primers versos sinó els dos darrers. Comprens? O sigui, jo vull dir que en Pere és colló. Llavors els dos versos primers no compten. Pots dir el que vulguis. Ho entens? Jo tenia un caballó l'altre dia que sembrava, Pere a mi ja em semblava que eres més de mig colló. Fixa't que s'ha arribat a dir que el surrealisme va néixer a Mallorca perquè si agafam les gloses, els dos versos primers no tenen res a veure amb els darrers. [...] A damunt es puig de Randa vaig anar a pasturar el mul, i a una al.lota amb pèls pel cul sa mare no la comanda. Clar! Vaig descobrir el truc i vaig dir: ueeepp! Ja no me fotran més! Vaig prendre el tranc i em vaig fer un glosador de primera. A partir de llavors vaig esser un mestre respectat. [...]
Vaig entrar de bondeveres en la vena d'aquella gent. Vaig aprendre el que volia dir fer feina, estimar els animals, la terra; aquella cosa que tenien quan un marge s'havia esberlat una mica. Eren analfabets però estaven molt culturalitzats. Tenien arrels. La gran sort era que aquella gent no havia estat contaminada pel foraster. No havien anat mai a escola, per tant eren mallorquins purs. Aqueixa va esser la gran importància. Per primera vegada em vaig trobar amb un poble sense contaminar. Allà no hi havien arribat ni l'escola ni els diaris forasters, res. [...] A més de cantar aquella gent sabia i cantava romanços. Me record que en contaven un d'en Jordi roca: Madona des Caparó, en Jordi roca vos crida assegut a sa cadira que vos demana perdó. Aquella història em va impressionar molt. Era d'un home a qui havien donat garrot. Bé, després d'això vaig acabar el batxiller, em vaig fer mestre perquè mon pare me va dir que me'n podia anar quan volgués de ca meva però amb un ofici o una carrera. En aquells temps es feia un batxiller llarg i en acabat amb un sol examen, si l'aprovaves podies sortir mestre nacional. Aleshores jo devia tenir devuit o denou anys.

-Quan vàreu partir?
-M'acubava. Me record que inclús amics meus, sobretot en Guillem Fai que encara és viu, me deien: Guillem, ves.te'n, ves.te'n! Veien que m'acubava i que me faltava espai per doer eixemplar les ales.
-I el bot, on el vàreu pegar?
-Com és natural, me'n vaig anar a conquistar el món. I així mateix vaig arribar enfora: vaig arribar a la porta de Sant Antoni (Ha, ha, ha!). [...] Sí, me vaig instal.lar a Palma. [...] Llavors em guanyava la vida fent d'intèrpret en un bar quan venia la flota americana. Bé, feia d'intèrpret entre els clients i les putes. També vaig tenir un èxit mortal perquè escrivia cartes per a les putes. Me venien i me deien: -Oye, ponle lo que tu quieras. I és clar, jo començava: Desde la noche que tu me has dejado... I és clar totes aquelles dones al.lucinaven i tenia unes coes...  [...] Jo vaig arribar inclús a posar un bar dins el brut, al carrer d'en Ballester. Se deia el Bar Paco que ara me mpareix que se diu Poker. 
-I d'aquí , com vàreu pegar el bot de bell nou a la música?
-Mira un dia me veig entrar dos negres al bar [...] Me vénen i me diuen: -Escolta! Tu tens uns calçons negres? I dic: Si. -I xerres anglès? -Sí. [...] -Idò, mira ens hauries de fer un favor. Avui vespre véns a La Cubana i tocaràs amb nosaltres amb l'orquestra. [...] Bé, resulta que un dels músics li havia fuit amb una sueca i és clar anava cercant com a desesperat un negre per poder ocupar el seu lloc. [...] Me varen dir: -Tu tranquil, tots els negres saben cantar o almanco això pensen els blancs. [...] Bé, com que el sou estava bé, cony! Me'n vaig anar cap allà. Me foten una brusa, me donen unes maraques i unes tumbadores i és clar com que eren coses faciletes me vaig enganxar. [...] El Terreno, allò era mortal. Imagina't les sueques, no havien vist un negre en la vida i blufff hi havia coes, havies de sortir per les finestres, tenies cada vespre set o vuit dones que t'esperaven. Quin puta merder! Allò era horrorós, era horrorós d'hermós, és clar!

-Vàreu actuar també pels pobles [del Principat]?
-Precisament amb en Porter. El seu germà era qui se'n cuidava de cercar-nos llocs on actuar. Feia com a de mànager. Llavors va esser quan vaig tornar a trobar l'arrel. Va esser talment com quan me'n vaig anar a fer escola a foravila. Llavors, per la Catalunya comarcal, va esser quan vaig veure aquella gent, aquella fe, aquella cosa... [...] Te quedaves a dormir. T'hi passaves un dia. Aquella devoció que te tenien quan te deien: -te necessitam, te necessitam... Hòstia, mai ningú en la vida m'havia dit, te necessitam. Era senzillament emocionant. Llavors va esser quan veritablement un va començar a agafar consciència de país. Va esser una òsmosis. 
 
 

***

"Guillem d’Efak, jugando con el destino", entrevista de Llorenç Capellà. Brisas 376, 3-7-94.

-Li deman que em defineixi el que és la malaltia en abstracte.
-Una putada. En qualsevol cas té un costat positiu i és que estant malalt aprens a donar a cada cosa la seva vertadera importància. La vostra escala de valors, la dels sans, es troba totalment trastocada.

-Vostè ja quasi torna a figurar entre nosaltres.
-Naturalment. Malalt i quasi moribund, no he perdut ni la fam ni la barrinera ¡no en mancaria d'altra...!

-Escolti, no bravegi tant que ja en té més de seixanta.
-¿I què...? A la meva edat es comença a viure. ¿Que per llei m'hauria de considerar un jubilat...? Senyor, senyor...! Què t'he de dir...? Per llei també he estat espanyol. 

Va arribar un moment en què l'ambient de Manacor m'asfixiava, i per això me'n vaig anar. [...] Fou un vint-i-dos de març, la víspera de la meva majoria d'edat. A migjanit em vaig plantar davant mon pare, amb el rellotge a la mà, i li vaig dir: "me'n vaig". "On vas -em respongué- si són les dotze del vespre?" "A qualsevol lloc -li responc- perquè ja som major d'edat". "Uep -em rectificà- ara són les dotze en l'hora vella, no en l'hora nova. Au, asseu-te dues hores assus-suaquí". 
 
 

***
Mestre, Bartomeu. Balada d'en Guillem d'Efak. Palma, Documenta Balear, 1997.

"La veu popular deineix així els metges: dels qui s'han de morir no en salven cap i dels qui s'han de salvar en maten algun. Sempre he cregut que la dita es podria aplicar als mestres." 

"Avui no cantaria la cançó tal com la vaig fer. Parlar que no hi hagi guerres és una utopia. No es barallen els germans? Si es barallen les persones, com no han de fer els pobles? Ara substituiria els dos darrers versos i posaria aquests:
I que si hi torna a haver guerres,
les guanyem els catalans!"

"A París vaig conèixer Palau i Fabre. Vivia a una mansarda tan mansarda que sols s'hi podia estar dret al mig, resseguint la biga que xapava els dos aiguavesos." 

"Amb l'Ovidi hi havia un cicle de ritmes molt similar i, de tant en tant, ens trobàvem plegats fent el mateix.  És cert que entre la cançó i el teatre hi havia un vincle molt fort. El cantant Toni Moreno va ser el flautista del "retaule" amb el grup de teatre El Camaleó, on també participaren el Luchetti i l'Ovidi.  L'Ovidi més d'una vegada les passà magres. Tenia tant de dignitat que no deia res a ningú; un estiu el vaig trobar a la platja: venia tallades de síndria... Era indignant veure com un dels qui actuaven de franc per qualsevol causa no tingués assegurada la subsistència. La injustícia de l'oblit posterior hauria de fer patir mala consciència molta de gent. "

"El millor que vàrem fer Raimon, Ovidi, Maria del Mar i jo va ser mostrar el significat ampli de la nació tant al Principat com al País Valencià com a les Illes. A les actuacions explicava que "els mallorquins no som catalans perquè parlem català. Just al contrari: parlem català perquè som catalans"."

"El Cel és un bar de les foranes de Ciutat on serveixen uns martinis de cal Déu." 
 
 

*

Vidal Alcover, Jaume.  "Pròleg" a Guillem d'Efak, Madona i l'arbre. Barcelona, Proa,  1970.

Però per a mi hi havia tot de coses molt més importants i suggestives que els poemes, que les traduccions, que la novel.la i, fins i tot, que les cartes. Perquè jo, que coneixia  En Guillem des de sempre, el vaig conèixer, ralment, a la coberta d'un vaixell, i llavors a una tertúlia de cafè més o menys literària, i encara més una llarga nit que durà fins a les nou del matí, tot passejant-nos pels afores de Ciutat, i finalment recolzat als taulells de les tavernes, bars i cafès del barri prohibit, amb En Pere Martínez que feia d'escultor bohemi, i el príncep de Galatti i de Càcamo, que s'enamorava de tothom cada nit, i En Jimmy, el negre de la troupe dels "títeres", que es va fer mariner de guerra i va morir negat, i moltes dones pintades, somrients, cridaneres, acollidores, enfadades, ploradores, que es deien, segurament, molts noms acabats en i: Mary, Fanny, Loli, Pili, Detty, Lucy, Rosie, Matty...
En Guillem reia, dominador, per sobre aquella mar de bruses bategants i lluitadores per la copa d'un mariner nord-americà: "You drink for me", i s'entenien. 
 
 
 

Biografia (Bartomeu Mestre a "30 anys de Guillem d'Efak", 20 de juny de 1994)

Guillem Fullana Hada d'Efak es va pegar de morros, just néixer (el 23 de març de 1929 a Rio Muni), amb la broma del malnom patern, "cremat", i la ironia de ser traslladat, amb dos anyets i sense referèndum d'autodeterminació, des d'una colònia espanyola africana a una altra de mediterrània. Per sort, una tia eixorca i el magisteri de donya Lluïsa l'afiliaren al manacorisme. Des d'aleshores ençà, tindria oportunitats a rompre per fer feina com un negre. En canvi, mirau les coses!, per art d'encanteri (li heu reparat mai aquells ulls vius de bruixot? o la ferradura que li penja al coll?) va estimar-se més transformar l'existència en festa i, per tant, s'hipotecà a viure com un poeta (el de la mar, el que pica la mina o colca en bicicleta); això és: assaborir la vida, gota a gota, sucar-la com una llimona i encara, després, xuclar-ne la clovella, untada amb mel i sucre, i estojar-ne els pinyols per fer planter en el jardí per on, en temps de magranes, passeja el dimoni cucarell. [...]

Quan el vaig conèixer, ja l'admirava, fet que sol significar un desencís posterior perquè, ja se sap! les il.lusions, els somnis i els desitjos solen superar la realitat. En el cas de Guillem va ser tot el contrari. No era habitual trobar un ésser polifacètic que, a més de cantar (amb una veuàrria!), tenia una capacitat imaginativa com un salt d'aigües, era ocorrent i rioler, amb un concepte viu i salvatge, popular i arrelat, de la cultura i una il.limitada capacitat d'estimar. Com ha escrit Josep Porter-Moix, la seva personalitat és abassegadora; la seva qualitat també. Té una tremenda sensibilitat com a autor, intèrpret i persona, i ha actuat com un perfecte showman i un magnífic company. Guillem d'Efak va viure, fins els vint-i-cinc anys, en el poble que més escriptors per metre quadrat ha donat a la literatura catalana. A Manacor va ser testimoni d'un raig i roll d'esdeveniments que, amb el temps, determinaren el seu compromís cívic. Infant de vuit anys va veure passar els camions que anaven cap a Son Coletes i escoltà els crits desesperats dels republicans: Sortiu que ens duen a matar! I amb només onze anys, l'any 1941, el feren exercir de negret de Guinea i animà una orquestrina de ball que anava per pobles i revetlles. Mentre estudiava el batxiller, becat per l'Ajuntament, ajudava son pare fent classes a foravila a joves, més grans que ell, a punt d'anar a fer el servei militar lluny de la casa on, si no n'aprenien aviat, no podrien escriure. Començà a tocar el guitarró, descobrí el secret per fer una bona glosa (començar-la per darrera), exercí d'artesà decorant olivera, fins que, a l'arrisca l'aventura, va voler córrer món. Treballà a la verema, en una mina de carbó a Lorena...

I arribà a la Porta de Sant Antoni de Ciutat. Allà, al Bar Paco o al Bohemia, les putes li pagaven... per escriure cartes d'amor; allà també, se'n va dur el transtorn de topar-se amb un negre (quin regiró!); i allà va descobrir que tenia poca set (però molt seguida) quan l'anaren a contractar per cantar a La Cubana perquè els blancs pensen que tots els negres saben cantar. Desenvolupà unes extraordinàries condicions per a la rapsòdia i l'escena, per a fer riure i plorar, divertir i emocionar, i, gens metafòricament, seduir i entusiasmar. També cantà, en els intermedis, als cinemes de Palma on la gent exclamava: Animalades! Arribarem a veure de tot: ja canten en mallorquí!

L'any 1954, amb motiu d'uns Jocs Florals a Manacor, aconseguí el primer guardó literari d'una llarga llista de premis (Cavall Fort, 1968; Carles Riba, 1969; Ciutat de Palma, 1973; Faràndula de Sabadell, 1977...) El 1956 va veure editat el primer llibre. El poeta i la mar, en la col.lecció de La Font de les Tortugues del seu, des d'aleshores, entranyable amic Josep Maria Llompart. Va ser aquest qui, a la primeria dels seixanta, li parlà de Raimon i el posà en contacte amb Espinàs. El maig de 1965 debutà amb èxit al Teatre romea de Barcelona, ciutat on es traslladà a viure. En el breu espai de tres anys, enregistrà vuit discs en solitari i aconseguí, per una massiva votació popular, el TRofeu Sant Jordi. El prestigiós diccionari de La Nova Cançó de Jordi Garcia-Soler (Edicions 62, 1976) diu, a la veu d'Efak, que va destacar com a intèrpret d'excel.lents dots vocals i domini de les tècniques d'expressió. Arribà a ser considerat un dels més notables cantautors de la cançó. Un desbordat lirisme fomentava uns textos inspirats i sensibles. Aquells anys va actuar a tot Catalunya (València, Andorra...), Cannes, Nimes, Suïssa...

De Guillem d'Efak s'han escrit (i, encara més, contat) moltes coses. Puc assegurar que, fins i tot (o sobretot), les més increïbles són certes. Moltes són, també, les valoracions que s'han fet de la rica obra literària; poesia (El poeta i la mar, El poeta i la mina, Madona i l'arbre, Poeta en bicicleta, Erosfera...), teatre (El dimoni Cucarell, Gimnèsies i Pitiüses, El regne enmig del mar...), narració (La ponentada gran...). De tots els comentaris llegits, voldria que fos meva l'encertadíssima reflexió del poeta Bernat Nadal: Les cançons que ens ofereix Guillem d'Efak feriran profundament la sensibilitat de l'espectador; qui pugui restar impassible haurà de revisar seriosament la seva formació, haurà de demanar-se ¿què han fet amb mi?
 
 

Bibliografia

Poesia:
Poemes, cobles i cançonetes (1956-1993). Sa nostra, Manacor, 1994. (A més de cançons i poemes no publicats, conté els llibres publicats anteriorment: El poeta i la mar, El poeta i la mina, Madona i l'arbre, Erosfera, Poeta en bicicleta).
Tampoc el foc. Esquerra Republicana de Catalunya, Mallorca, 1995.
Capellet de vidre. Sa nostra, Mallorca, 1995.
El món. Paisatges. Di7, Binissalem, 1997.

Teatre:
Teatre. El gall editor, Pollença, 2000. 

Narració: 
La ponentada gran. Tià de sa Real, Manacor, 1979

Discografia: 
Guillem d’Efak, discografia completa. Blau, Palma, 1997.

Sobre Guillem d'Efak:
Mestre, Bartomeu. Balada d'en Guillem d'Efak. Documenta Balear, Palma, 1997.
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA