|
“Tot és massa pur / com per pensar-hi massa
(Pròleg a Andreu Galan, Cansat de diumenges, Labreu edicions,
2009)
Na Mercè Picornell, que fa classe amb estudiants
que he tingut el curs abans, em conta que en demanar als futurs mestres quin
és el cànon de la literatura catalana, li responen ben decidits:
Estellés, Vinyoli, Brossa, Bonet, Bauçà, Marçal,
Casasses… -Bé, -diu na Mercè-, això és el cànon
d’en Toni Artigues.
Efectivament. I pocs dels poetes de després
d’aquests m’interessen prou per posar-los al meu cànon (no vol dir
que no n’hi hagi algun que déu n’hi do). Hi veig molta mula morta.
Joan Brossa diu: “L'intel.lectual només pot fer tres coses. O aprofita
la situació tant com pot, o protesta i combat la situació,
o s'inhibeix. [...] Crec que l'intel.lectual hauria de ser la consciència
de la societat. Actualment els polítics s'envolten d'intel.lectuals
perquè els donin la raó. Entens?”.
Aquests intel·lectuals (i aquests polítics)
viuen dins la prosa empastifadora, rebolcant-se en la seva impotència.
I ja els ho diu el Clown de L’alegria que passa de Santiago Rossinyol: “No
en tastareu de poesia! Us condemno a la prosa eterna”.
Els poetes del meu cànon viuen poèticament;
Vinyoli ho diu ben clar: “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella
possibilitat, que és viure poèticament. Això és
el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer
de caminant.”
“I tot d’una, la joia” (Agustí Bartra). O
tenc mal nas o hi ha una eclosió de poesia que pot quallar en vides
poètiques, que és el que dóna bona poesia: ni trampa
ni cartró. Són aquesta munió de poetes joves, tan estimats,
que diuen la poesia amb força als bars i als escenaris, seguint l’eximpli
d’Enric Casasses, el trobador del segle XX (ei, i del XXI). A veure si amb
aquests poetes joves puc anar eixamplant el cànon.
Molts d’aquests poetes s’han aplegat per fer una
pedra foguera: cada un, una espurna. I vet aquí el que sol passar:
una espurna pren cap aquí i l’altra cap allà, i aniran fent
llufes, o falles, o petites fogueres, o incendis (veig una llum blanca).
Una d’aquestes espurnes és n’Andreu Galan,
català de soca arrel, home d’empenta. De les vegades que ens hem trobat
veig ara la cara que poses, al bar Plaça, quan, el dia de rams, em
veus entrar a l’església de Santa Eulàlia, i sento l’alè
que fas quan et dic: aquí he apostatat.
Sempre que hem estat junts, la conversa ha tirat
cap a una curolla, una dèria, una voluntat, una realitat, que compartim
els dos: fer una educació més poètica. No debades ets
mestre i poeta.
M’agrada, Andreu, que quan t’hi poses, no
t’hi poses per poc, t’hi poses tot tu. Ara treballes, tot tu, per fer una
educació més poètica. Estàs amb una col·lecció
de llibres de poesia de 0 a 100 anys feta per poetes (i no per pedagogs),
amb il·lustracions no prosaiques, i amb versió anglesa.
I amb na Martina Escoda tires a la xarxa una pàgina
perquè els al·lots facin poesia, visquin poesia: www.pissiganya.cat,
una pàgina web per publicar i estimular alhora les creacions poètiques
fetes pels infants de les diferents escoles dels Països Catalans.
I ara, dos llibres de poemes. Un per a la col·lecció
0 a 100 anys. Aquí, un poema de mostra: “L'aranya // ¡Pis pissiganya,
sóc una aranya, / i faig teranyina amb molta manya! / La ronya m'apanya
si banya el meu lloc / per fer-me una xarxa de seda i horrors. / I sé
que per casa s'hi pot passejar / si ningú no agrana ni torca la pols.
// Penge del sostre molt subtilment, / i això, bé que ho sé,
no alegra la gent... / Allà dalt espere que algun desvagat / s'acoste
al meu jaç i hi quede enganxat. / Mosquits bufanúvols, o mosques
del vi, / tots ells, sense treva, seran el meu plat. // De tota mestressa
sóc gran maldecap. / La pols els molesta! Xe, quin destrellat!”
I aquest “Cansat de diumenges”. Diumenge, el puta
dia que trenca el ritme. Un dia que es presta a la solitud, tan agraïda
per qui la vol, tan malèvola per qui es menja l’olla. Un dia per trobar-nos
amb l’ànima, si no hi estam sempre. I aleshores, ens trobam en una
d’aquestes situacions que descriu Spinoza: “Quan l’ànima es contempla
a si mateixa i a la seva potència d’actuar, s’alegra.” “Pel sol fet
que l’ànima imagina la seva impotència, s’entristeix.”
La cita de Cioran, en Bauçà l’enllesteix
amb dos versos: “Sap d'on ve i cap on va. /
No és massa per un home?”. I això que són tan diferents:
el romanès imagina la seva impotència i s’entristeix, el català
contempla la seva potència i s’alegra. A en Bauçà, li
agrada Spinoza: “-El poder... Ves quina cosa... / -El poder no existeix pas.
/ El que sí ha existit sempre / és la gregarietat. /
Spinoza, ja ho veure, / però, és clar, fou un dels pocs / que
la va mirar de cara.”
Bukowski, hòstia! Quin incontinent!
“Són nets?”, la primera part: sonets on llegim
arreu mots com “pena”, “absurd”, “suïcidi”, “tedi”, “mort”, “desconsol”,
“tristesa”... Ja ho diu Spinoza: “Pel sol fet que l’ànima imagina
la seva impotència, s’entristeix.”
Petit tast d’en Baruj Spinoza (el Nietzsche del
segle XVII): “Tot allò que imaginam que condueix a l’alegria, ens
esforçam a promoure que es realitzi; en canvi, el que imaginam que
s’hi oposa o que condueix a la tristesa, ens esforçam per apartar-ho
o destruir-ho.” “La jovialitat no pot tenir excés, sinó que
és sempre bona; i al contrari, la melanconia és sempre dolenta.”
“L’home lliure en cap cosa pensa menys que en la mort, i la seva saviesa
no és meditació de la mort, sinó de la vida.” “Només
els homes lliures són utilíssims els uns als altres i s’uneixen
entre si amb un vincle de màxima amistat, i s’esforcen amb igual desig
d’amor de fer-se el bé.” “L’home fort s’esforça, més
que res, a concebre les coses com són en si i a remoure els obstacles
del vertader coneixement, com són l’odi, la ira, l’enveja, la irritació,
la supèrbia i altres d’aquesta casta. I per tant s’esforça,
tant com pot, a obrar bé i alegrar-se.”
Molt bona idea els “Apòcrifs del lavabo”.
El grup “S’arrual jazz mort” canta, a ritme de jazz, aquesta pintada d’urinari:
“Si malgrat l’empenyiment / no aconseguiu fer sortir / el gran monolit fecal
/ amb el cas introduïu / dos ditets per l’inguinal / per tal de poder
parir / la bèstia dins l’orinal”.
Als teus apòcrifs n’hi ha de ben trobats;
of course, el que reprodueixes a Pedra foguera: “La realitat és un
incendi. / La poesia consisteix a preservar-ne les flames.” (I si podem propagar
les flames, millor).
A la tercera part se sent una veu diferent, ja no
hi ha “llàgrimes”, la mirada és més ampla, de dins a
fora i de fora a dins. Cansat de diumenges, el poeta ix al carrer, abandona
el conreu de la tristesa, i va a fer de pedra foguera. Ja no diu “què
putes faig ací tot sol”; ara és “Un visionari que juga a explicar
el món”.
El que a la primera part era primera persona ( o
segona referida al poeta): (“De dies morts en tinc la vida plena”, “sents
bategar un arbre dins del pit”), aquí es converteix en infinitiu,
més ambigu: (“Botar llum endins”, “Arribar al final de la tarda”).
Hi ha creació de móns. Es diversifica
la temàtica: amor, (“He tocat els teus pits”, “T’enyore des del present
d’enyorar”); poemes didàctics (“campe qui puga”); un parc (“Escolte
cantar les moto serres”); “apòstrofs que s’arrapen a les cuixes”;
hi ha un film gore (“xiquets morts mastegant preservatius usats”)…
I un poema que sembla programàtic: “Has de
fer una altra vida” (Rilke). T’inspiren les aranyes i les pissiganyes, Galan:
“Buida els teus ulls de l’aranya. / És morta fa massa temps. / Té
les potes entristades, / vuit arrels de llum domesticada, / i un teler de
fosca que ja no lluu. / Has de ser més pragmàtic; / més
llunàtic, si s'escau. // Muda com no ho fa la llengua del camaleó.”
N’Andreu planteja dues vies: pragmàtic, llunàtic.
Quina prendrà? La una?, les dues?, les tres? cap?... El món
no s’acaba.
Una aferrada pel coll
Antoni Artigues, estiu del zero nou
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
