|
Un somni és polifònic, amb diverses
històries, o melodies, independents però interlligades, que
s’esdevenen al mateix temps.
El pensament despert, quan intenta reconstruir el
somni, pren només el fil d’una, o de dues, d’aquestes històries
o melodies diverses. Perquè el pensament despert opera d’una manera
més lineal i no és tan donat a la polifonia (i amb això
cadascú hi pot fer de més o de menys, ja que com diu Blai Bonet:
“l'absència d'òrgans agressius, és l'hàbitat
indispensable perquè l'ésser humà pugui realitzar totes
les seves possibilitats d'hominització, que són innombrables.").
I quan has pensat el somni i el vols contar, encara
te n’allunyes més, perquè la paraula encara és més
lineal (menys polifònica) que el pensament.
Un fet, també és polifònic,
mal de traslladar a paraules. Ho diu Blai Bonet més clar que aigua,
al cant VI de Teatre del gran verd:
“Contar un fet sovint té mals acostaments.
/ Les fetes s'afuen. / Passa que hom conta les coses d'aturat: / les paraules
arriben molt després de les fetes. / Els mots són el paisatge
després de la batalla. // Quan hom conta una cosa, sap prou que, com
a mínim, / és mentider o venut: les fetes no són coses;
/ un fet són moltes persones que es desitgen, / es cerquen, es creen
les unes a les altres. / Jo puc contar el que els altres han fet de mi. Si
dic / "jo mirava", tant el pronom com el verb / són una malifeta
de la veritat... // Contar, no! Recordar! / Recordar, re-cor-dar, / significa
acostar les coses al cor.”
[En Blai! Fa quaranta anys que el re-cor-d].
Un poema també és polifònic.
Igual que amb un somni o un fet, hem de passar de l’experiència al
pensament i del pensament a la paraula. Hem de passar de la polifonia a la
melodia.
Parlant de l’experiència poètica,
Rilke diu: “Els versos no són, com la gent es pensa sentiments (se’n
tenen prou, de jove), són experiències”. [Evidentement, Rilke
no es refereix per res a la misèria del que ara en diuen poesia de
l’experiència (Margarit i companyia); això és poesia
de la mesquina experiència de qui està ficat fins al coll en
la gregarietat. Com diu Bauçà: “Un poeta és aquell que
copsa l'Univers i no només la veïna del replà, i a més
no pretén explicar ni una cosa ni l'altra.”]
Les experiències que esmenta Rilke són
experiències de bellesa i com diu ell mateix, el bell és l’invisible
que ens ve del visible. Baudelaire fa dos poemes sobre la bellesa; en un
contempla la bellesa apol.línea: "Sóc bella, mortals, com un
somni de pedra"; en l’altra apareix també la bellesa dionisíaca:
"Ixes del cel profund o muntes de l'abisme, / Bellesa?"
Aquestes experiències de bellesa, obertes
cap a l’enter, a la totalitat, a l’univers, són absolutament polifòniques.
Una polifonia no només com a veus harmòniques, sinó
amb veus diguem-ne supraharmòniques, que cadascuna va pel seu compte,
però que tot plegat té una certa harmonia; i això fins
a l’extrem que es vulgui.
Això que dèiem: les experiències
del poeta, han de passar al pensament, i després a la paraula. Un
llarg camí.
Un poeta, per tant, com aquell que conta un somni,
quan fa el poema ha d’ésser prou hàbil per triar la melodia
més apropiada per insinuar la polifonia viscuda. Una tasca en què
no reix tothom: uns perquè no troben la melodia apropiada, i d’altres
perquè no han viscut cap polifonia poètica (viuen dins la prosa,
amb paraules de Rossinyol). Als que se’n surten: corona de llorer.
Solstici d’estiu, l’onzè, i els anteriors,
són una bona mostra d’aquesta translació de poesia viscuda
a poesia parlada.
Toni Gost aplega cada any, en aquest Solstici d’estiu,
un grapat de poetes joves d’arreu de Catalunya (Principat, País Valencià,
Les Illes), per celebrar la poesia, el pensament, la llengua, l’estiu, la
juventut. Molts d’anys, Curro!
Antoni Artigues, primavera 2008
(Escrit per a Solstici d'estiu 11, Fundació
ACA, Búger, 2008)
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
