|
SOBRE EL TEATRE DE PEDROLO
Penso que un dels grans símptomes del mal que
ens fa la colonització espanyola és la poca estima en què
tenim els nostres literats, el poc orgull que sentim per ells, la nul.la
promoció que en fan els nostres òrgans de govern (deixant de
banda el pagament de favors mutus com per exemple en el tàndem Pujol-Porcel);
i això es palesa d’una manera molt especial en el teatre. Llegint
el teatre de Josep Palau i Fabre hom no entén com és possible
que estigui pràcticament per estrenar; ni com és que es fa
tan poc Alexandre Ballester. Joan Oliver, un enorme dramaturg també
ha patit les representacions úniques. Si llegim Joan Brossa
no entenem per què no està en cartellera contínuament,
cada any; per exemple un espectacle dels seus stripteases ben muntat i promocionat
podria tenir mil vegades més èxit que (per citar un dels espectacles
d’èxit) la Cagada, perdó, Cegada de Amor, i per descomptat
amb una qualitat que no admet comparació. I en canvi, les cartelleres
teatrals del país semblen, ben sovint, la programació de tele
5 o de TV...
Això mateix passa amb el teatre de Pedrolo.
Mentre l’escrivia ell mateix es queixa que només té representacions
úniques, i a més amb un públic que no és el
que ell vol; diu que això fa que deixi d’escriure teatre regularment.
I avui, ni per casualitat no el veim a les cartelleres. Consuetudo concinnat
amorem, diu Lucreci: El tracte genera amor. Si no es donen a conèixer
els nostres grans autors, impossible que ningú els estimi, impossible
arribar a sentir orgull de la nostra literatura.
Pedrolo fa un teatre que al mateix temps que és
una crònica del feixisme espanyol planteja unes situacions humanes
universals que el fan perdurable; amb paraules de Xavier Fàbregas:
“El teatre de Pedrolo, en suma, ens dóna una visió del franquisme,
tot trascendint-lo i portant la repressió i la lluita dels qui s’hi
oposen al clos de l’existencial.”. Pedrolo mateix parla del teatre que
fa: “La vida és absurda, això sí, i les situacions
en què es troben els meus personatges en pateixen; ells, però,
s’enfronten amb aquestes situacions amb una lògica força
rigorosa: el seu pensament vol introduir l’ordre en el desordre. Perquè
el desordre són els tabús, les limitacions, la injustícia,
tot allò que frena el desenvolupament de l’home. [...] em preocupa
d’obrir els ulls a la gent, de mostrar-los com viuen subjectes a uns
tabús que els empobreixen humanament.”
En gairebé totes les seves obres hi ha present
un o més personatges que s’enfronten a la situació opressiva
que pateixen. Així és en la seva producció dels anys
cinquanta, amb un total de dotze obres (estrenades però, sobretot,
durant els seixanta o els primers setanta): ja el cirabotes en la seva
primera obra Els hereus de la cadira (1954). A Pell vella al fons del pou,
“Contra el conformisme de la majoria, algú inicia la protesta, la
revolta, encara que aquesta serà neutralitzada pels altres tot just
néixer, per por, per ignorància.” També
a una de les obres més conegudes, Homes i no. I més clarament
a Situació bis, una obra de 1958 (representada el 1963) que planteja
el mateix tema que Fins al darrer mot (1968) d’Alexandre Ballester: hi ha
una revolució, però amb un simple canvi de persones, sense
canviar el marc de poder; “l’obra és inequívoca i explícita:
no hi ha hagut cap revolució, només una substitució
de persones sense canviar cap mecanisme ni estructura, precisament el gran
parany que s’amaga darrera tota situació de canvi radical. És,
potser, l’obra que tindria més possibilitats de ser replantejada escènicament
avui. Pedrolo sembla haver-se anticipat profèticament a moltes fal.làcies
de vint anys després...” Novament en la paràfrasi
de la narració del Gènesi que és Darrera versió
per ara, una obra qualificada per la crítica espanyola de “antirreligiosa,
hasta la blasfemia, en términos que me parece bordean, si no es
que caen, en el Código Penal”.
En la producció dels anys seixanta (quatre
anys després de no haver escrit cap peça teatral) es produeix
un canvi: les situacions que planteja són molt més explícites..
Xavier Fàbregas, al pròleg de L’ús de la matèria
(1963, una farsa de l’administració estatal que no dubta a matar
per mantenir-se), comenta que un muntatge de l’obra amb referents de l’època
farien que del magma del teatre de l’absurd en sorgís la silueta
ben delimitada del teatre document: “quan Pedrolo prescindeix de la inconcreció
esotèrica, les tècniques de l’absurd s’esvaneixen. I, llavors,
ens permeten de veure què hi havia darrera la boirina: una acció
de denúncia contra la injustícia, contra l’intent de genocidi
cultural i polític, o de genocidi tout court, perpetrat contra el
poble català a partir de 1939.” Aquesta explicitació
de la denúncia contra l’estat espanyol fa que la seva producció
deixi de ser publicada i representada fins després de la mort del
cap d’estat espanyol Franco; aquest fet deu explicar també la minva
de producció teatral.
Amb La sentència (un esquetx de 1966) el canvi
ja és radical: “Ens enfronta amb violència a les regles particulars
de la clandestinitat, amb els infiltrats del poder i la justificació
(un parell d’anys abans de les primeres accions sagnants d’ETA) de la violència
exercida contra els opressors” Després no escriurà
teatre fins al 1973: Aquesta nit tanquem, sobre l’ordre d’un ministre d’actuar
contra uns intel.lectuals que han fet públic fora del país
un manifest de denúncia contra la tortura, i que acaba amb els policies
que encerclen el teatre i els actors que reparteixen armes i ofereixen
al públic de partir o d’unir-se a ells. De bell nou un llarg intèrval
(només trencat per alguns esquetxs no publicats) fins al 1982 amb
D’ara a demà, sobre l’avortament: i la seva producció pròpiament
teatral es clou amb set esquetxs entre els quals destaquem Maxidrama en
miniforma i Llibertat d’expressió.
Totes les obres citades fins ara són totalment
representables avui, tant les més abstractes com les més
concretes. Però encara hi ha més. Pedrolo mostra la seva
vena de dramaturg quan escriu narrativa. Com a exemple ens hem entretingut
a posar en forma d’esquetx, sense reduir ni ampliar per res els diàlegs,
un conte seu, titulat “La vida oficial” , de tema congruent amb bona part
de la seva producció teatral, sobretot la dels anys seixanta endavant.
Veim que part de la narrativa de Pedrolo està pràcticament
teatralitzada (a punt de dur a l’escenari), o és bona de teatralitzar.
Magisteri Teatre-Mag Poesia, de la Universitat de les Illes Balears, (després
de dedicar el 1999 a Joan Oliver-Pere Quart) juntament amb el recital poètic
“Blai Bonet 2000”, prepara un muntatge teatral de Pedrolo (probablement
“La sentència” i d’altres esquetxs del mateix estil). Tant de bo les
companyies professionals o/i subvencionades parassin més atenció
a Manuel de Pedrolo i als altres grans dramaturgs catalans.
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
