(Rebuda de Josep Palau i Fabre com a Doctor Honoris Causa de la Universitat de les Illes Balears, el febrer de 2005. S'esclop 39, Palma, maig-juny 2008)


Benvolguts tots,
avui estam d’enhorabona!
Avui,
Dionís
entra a formar part del nostre claustre de professors.

La poesia de Josep Palau i Fabre és dionisíaca.
Neix de l’instint, de l’embriaguesa, i no del raonament.
Neix de la força vital i no de la impotència.
És afirmació de la vida, i no negació.
És destructora de valors encarcarats i creadora de nous valors.
Enfront de la moral, la religió, la política, la ciència,
que fixen les aparences prenent-les com a veritat,
i fan viure la gent seguint aquests sentits o valors encarcarats,
el poeta destrueix aquests valors i en crea de nous.

Ell mateix ho diu a la introducció als seus poemes de l’alquimista:
"Hi ha un secret,
vivim, de la vida, una aparença,
les fonts d’aquell secret han estat perdudes
i la poesia pretén de reconquerir-les."

En l’estat d’embriaguesa dionisíaca
el poeta es troba davant l’ésser,
un món sense límits,
el món de l’eterna autocreació,
de l’eterna autodestrucció.
I és el propi subjecte que es transfigura,
perquè ell mateix deixa d’ésser individu
(ja que és individu en tant que està conformat d’aparences).
Per això el poeta,
encara que s’expressa a si mateix,
no ho fa en tant que individu,
en tant que “subjecte”,
sinó que,
perduda la seva individualitat
s’identifica amb les forces elementals de la natura,
amb el fons primordial.
El poeta es transforma en natura;
l’embriaguesa
és el joc de la naturalesa amb l’home
i l’art dionisíac
és el joc de l’artista amb l’embriaguesa.

Per això, diu Palau:
“Aquesta aventura temerària ha donat, en altres,
la follia, el desdoblament, la desintegració.
És per aquesta darrera ferida, sobretot , que em reconec.
La recomposició de tants fragments esparsos
només pot fer-se a través d'un element de cohesió poderosíssim
que és el Somni.
El Somni entès, però,
no com un bàlsam excepcional o com un repòs,
ans com una realitat superior.
El Somni és ja l'"altra vida".”

Efectivament, el món dels somnis és l’altra força creadora,
juntament amb l’embriaguesa,
és la força apol.línia,
que restaura el principi d’individuació
trencat en l’estat d’embriaguesa.
Si el sublim es basa en una embriaguesa de l’ésser com a esdevenir,
la bellesa es basa en el somni de l’ésser com a estat.
L’art és aquest constant devenir, aquest constant anar de l’embriaguesa al somni,
aquesta constant desindividuació individuació,
aquesta imparable destrucció i creació.

Diu Palau:
“La poesia moderna és essencialment destrucció.
Hölderlin és destrucció,
Rimbaud és destrucció [...].
Aquesta destrucció no és perquè sí.
La poesia moderna és una mística furiosa
que tendeix a buidar-nos del món sensible,
del món de les aparences.”

Puig i Ferreter comenta la dita de Nietzsche
"Cal escriure amb sang",
Palau, al darrer poema diu
"He deixat al paper tota la sang".

Palau i Fabre congenia amb els poetes i artistes
que viuen en un devenir perpetu d’embriaguesa i somni,
i és amb ells que es mimetitza,
i és a través d’alguns d’ells que es realitza.

Ramon Llull,
que arriba a l’embriaguesa i al somni a través de l’amor místic;
Ramon lo foll, l’exaltador de la follia, que diu:
"Hi ha una saviesa del seny i una saviesa -més alta- de la follia.
Per a l'alta vida de l'ànima,
el seny solament serveix per a decidir quan cal llançar-se a la follia."
"És el seny que ha d'organitzar els béns que la follia ha conquerit
i crear-los defenses.
Però, ¿descansa mai, ha de descansar mai la follia?"

Rimbaud,
el poeta que es fa vident mitjançant l’alquímia del desbaratament de tots els sentits
a través de la vida més cràpula que es pugui imaginar:
“Inefable tortura –diu el mateix Rimbaud-
en la qual necessita tota la fe, tota la força sobrehumana,
en la qual esdevé entre tots el gran malalt, el gran criminal, el gran maleït -i el Savi suprem!-
Car arriba a l’inconegut!
Puix que ha cultivat la seva ànima, ja rica, més que ningú!
Arriba a l’inconegut,
i quan, esbalaït, acabaria per perdre la intel.ligència de les seves visions,
les ha vistes! [...]
Per tant, el poeta és veritablement
robador de foc.”

També el renaixentista Ausiàs March;
Palau diu que el seu verb “és el de l’home de les cavernes.
És fam i mossec.”
“ Tot el seu geni sembla condensar-se en aquesta actitud:
fer encarnar el pensament de la manera més tangible possible per poder-lo devorar.
Crear constantment els fills dels quals nodrir-se.”

El Maragall de la paraula viva,
de qui diu que és “panteista i pagà.
No és sinó per disciplina, per autoprescripció, que esdevé cristià”

Salvat-Papasseit,
de qui destaca
“un erotisme sa, fresc, inequívoc, desbordant,
i una posició política també inequívoca”

Rosselló-Pòrcel,
que amb Imitació del foc -amb paraules de Palau-
"ens deixa molt ben estructurat i perfilat,
el llibre de la poesia catalana moderna
que trenca  del tot la concepció monolítica del jo
i ens lliura la del jo diversificat, desintegrat, contradictori,
que és el de l'home modern; que som nosaltres."

Picasso fa anys que ocupa tota l’activitat poètica de Josep Palau i Fabre.
En diu:
“Avui Picasso té quatre o cinc mil anys,
que és l'edat de l'home de les cavernes, el de la infància pura."
“Considero que no existeix cap altra obra que contingui la quantitat de matisos humans
-joia, tristesa, furor, erotisme, mordacitat, plagasitat, recel, lirisme, amor-
com la que conté la de Picasso i, per tant,
cap a qui més li escaigui de ser considerada un humanisme integral.”

Josep Palau i Fabre,
a més de poeta dionisíac –i de pocs es pot dir tal cosa-,
a més de bon narrador,
a més de comentarista literari deliciós –com ho demostra per exemple en els Quaderns de l’alquimista-,
a més d’estudiós, pèrit i vividor de Picasso,
a més d’autor d’una dotzena d’obres teatrals
(la meitat de les quals han estat representades per Magisteri Teatre Mag Poesia),
a més de tot això,
és un català d’un gran civisme i d’una sòlida integritat.

Com a mostra aquestes paraules seves:
“no és veritat que la nostra llengua i la nostra poesia siguin respectades
mentre la primera no és mestressa a casa nostra en tots els àmbits i en totes les circumstàncies,
mentre sabem que li són escatimats els espais i els atributs que li són propis i consubstancials.
Mentre del bressol a la tomba,
no impregni la vida de tots els ciutadans dels Països Catalans en tots els ordres.”

En ple franquisme és un dels primers que treballa per la normalitat literària catalana:
el 1941 organitza les primeres sessions clandestines d'Amics de la Poesia a casa seva.
És el creador i l'editor de la revista «Poesia», amb vint nombres, de 1944-45.
És també un dels fundadors de la revista «Ariel» (1946-51).
Fins que decideix autoexiliar-se a París, perquè com diu ell mateix: 
“Ah, sí, sí, jo els anys quaranta sentia que un dels pocs llocs on podia anar era a les cases de meuques.
Potser perquè no hi havia hipocresia.
M'hi trobava millor que als salons burgesos de Barcelona,
que en realitat era el món que em corrompia."

Als seus devers vuitanta anys,
Palau i Fabre continua essent un poeta dionisíac,
i un català cívic fins al moll de l’os.
Diu, fa ben poc:
“Una de les coses que més m'inquieten actualment
és la pervivència del Noucentisme. [...]
continuem defensant i arborant els mateixos valors que fa cent anys,
com si no hagués passat res."
“El Noucentisme només havia tingut en compte un aspecte del Mediterranisme,
que és l'aspecte endreçat, equilibrat, apol.lini,
i havia deixat, completament oblidat, quan no l'havia defugit, l'altra dimensió,
la que d'acord amb la classificació nietzscheana, de tots coneguda,
podem anomenar el dionisisme.
En defugir aquesta cara de la medalla,
el Noucentisme s'amputava automàticament, la possibilitat de la tragèdia, dels oracles, dels misteris de l'excés, de la vidència.
Els aspectes obscurs, si voleu de la nostra naturalesa i del nostre comportament,
que són segurament més poderosos que els aspectes clars,
quedaven eliminats.”
“La tragèdia que, al nostre entendre,
no és el regne de la fatalitat, en el sentit que es creu vulgarment,
ni el de la llibertat tampoc,
sinó que significa la possibilitat humana de mesurar-se en llibertat.”

Per tot,
benvingut Josep Palau i Fabre;
amb vós la Universitat de les Illes Balears acull un doctor d’excepció.
Felicitats a tots.


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA