|
Santueri
El cap voltor
Garlanda
La mort dedins
Centelles 82
SANTUERI
Les espires fonen la foscor de la nit. El cantussol dispers
d'una òliba acompanya l'espetec del foc quan es crema qualque branca
verda. En Pècora alça el cap i dreça les orelles, vigilant,
encuriosit.
És mesclat de fox terrier i ca pucer, d'un pam
d'alçada, petit i vivaretxo com una geneta. Té el cos blanc
amb clapes negres, el cap negre amb clapes marrons i, damunt l'ull esquerre,
una clapeta blanca, com un altre ull. Li han tallat la coa —quina mania tenen
els homes amb la coa!—, i li ha quedat un monyó de dos dits de llargària.
N'Eduard xala veient el seu canet quan alça les
orelles i escolta: és el seu amic.
El va veure néixer, fa un any. Mirava na Lluna,
la cussa vella, més vella que ell. Estava inquieta, voltava i cercava
un lloc, com si volgués anar de ventre. Quan va sortir el primer quissó,
un esplet de pensaments se li apilotaren dins el cervell, una emoció
nova li estrenyia la nou naixent de la gargamella. D'aquell forat d'on havia
vist sortir pixum ara n'eixien un quissonet i un altre, fins a cinc.
Com s'hi encortava n'Eduard veient mamar aquelles butzetes
que es remenaven, ulls clucs, com cuquets. En Pècora va néixer
el primer. Ja el va triar tot d'una per aquella clapeta blanca damunt l'ull
esquerre.
—Mala pècora! —es recorda n'Eduard que li deia
la padrina quan s'enfadava, amb aquella ràbia decadent mesclada de
dolçor estantissa.
Fou el nom que li vengué al cap. Tenia per aquell
quissonet un afecte que li recordava el de la padrina envers ell.
* * *
Ara en Pècora és el seu còmplice,
el company d'aquesta aventura.
No sap gaire com s'hi ha embarcat. Avui al capvespre ha
partit cap al castell, cap a la cova. Dins la motxilla, pa, sobrassada, formatge,
galletes d'Inca, mistos, una pila, un ganivet, cordes, una cantimplora i
un llibre que xerra de bruixes, de castells, de coves.
A ca seva no passaran ànsia. Ha fet coincidir la
seva eixida amb una excursió dels boy scouts. Són freqüents
les excursions des que, fa dos anys, s'ha apuntat a l'agrupament escolta.
Als seus caps els va dir ahir que no es trobava gaire bé, que no comptassin
amb ell. Només ha estranyat a son pare que l'hagin deixat partir amb
en Pècora, perquè els caps no el volen mai a les excursions,
encara que molts de dissabtes el s'enduu als locals.
—És la mascota, mon pare, tothom l'estima, tots
volen que el dugui.
* * *
Acostumat a les excursions, ha partit ben encoratjat.
Farà bivac, veurà el bosc, les muntanyes, les coves, les velles
ruïnes del castell moro. Ell, tot sol... La companyia d'en Pècora
li és cent cavalls de força.
El viatge de Palma a Felanitx, com sempre. Li agraden
sobretot les tanques de Campos que vessen tapereres a la carretera per damunt
les paret i, just entrant a Felanitx, aquella mitja muntanya d'argila que
cada pic que la veu ha minvat; les gerreries la s'arribaran a engolir tota.
En Pècora, dins la senalleta amb tapadora, ha fet molta bonda.
Un 4L que anava a Cals Concos l'ha deixat al trencall
del castell. Devers les set, amb la posta de sol, ha arribat al castell de
Santueri. Sabia que havia de demanar la clau a unes cases del peu de la muntanya,
sabia que no les hi deixarien, a la nit..., un al·lotell... Ja hi
havia entrat altres vegades, al recinte, sense tenir la clau, pel costat
de la torre rodona.
D'allà dalt veu llumets esparsos: cala Murada,
el Port de Felanitx, Porto Petro..., el contorn sud-est de Mallorca s'esborra
dins la mar. L'endemà el veurà amb temps, ara comença
a fer fosca, ha de cercar lloc. Al vessant oposat a les cases dels posaders
coneix un lloc ideal: una esplanadeta devora una cova de boca llarguera i
estreta i prou ampla dedins per passar-hi la nit. En pren possessió
trescant-la d'alt a baix abans de sortir a fer foc. Mostra a en Pècora
un pou que fa la cova a la part esquerra a fi que vagi viu. En Pècora
ensuma pertot, recula, mira n'Eduard per comprovar que tot va bé.
* * *
La vetllada, tranquil·la, transcorre entre espetecs
de por i miratges de bruixes, mig dolces mig esfereïdores...
Cop en sec, el foc reprèn i una mà negra
s'acosta cap a ell, la mà negra del rei moro que roman dins una gerra
amagada des que el rei En Jaume la hi tallà i surt adesiara a fer
víctimes cristianes.
—Aaaaaaaag! —fa n'Eduard, incapaç d'obrir la boca
i de bategar-se.
La mà segueix, a poc a poc, fent voltes i reculant,
va cap a ell, s'acosta, ja la té a dos pams del coll...
Una remor fonda, de gargamella, li fa girar el cap amb
els cabells de punta... És una roncada d'en Pècora, adormit
com un tronc. Es torna a girar, d'una revinclada, cap a la mà.
—Fffffffff. —Ja no hi és, tal volta ha estat fruit
de la seva imaginació revifada pel desig d'aventura i per les contarelles
que ha sentit.
* * *
No fa gaire que el sol ha sortit i els dos cavernícoles
surten de la cova mig endormiscats. Un poc de menjar, una mica de sol, un
pensament per a la cova gran i queden més xalests que rupits.
Una cova de la qual ningú mai no ha vist la fi,
i ara els dos espeleòlegs estan a punt d'entrar-hi disposats a treure'n
l'entrellat.
La boca és a cent metres del castell, mig amagada
per una mata vella. Just passada la boca, de mig metre, entren dins una sala
com la Seu amb una gran columna enmig. Pareix obra de déus, en Pècora
no ho acaba de veure clar. Una encletxa a la part de dalt, com un finestral
romànic, deixa entrar un raget de llum. Senten una remor seca. N'Eduard
queda clavat a terra, en Pècora pega una revinclada i estufa el pèl.
Una ratapinyada s'ha mudat de lloc.
Fa hores que són dins la cova. La pila els va mostrant
unes fletxes mig esborrades d'altres exploradors que els han precedits. Així
s'estalvien els trencalls sense sortida: van drets cap a la fi, una fi que
ningú no coneix.
Arriben a una sala quasi rodona plena de degotissos. S'asseuen
a una pedra, reposen i contemplen. Fent voltar la pila n'Eduard veu un forat
a mig metre de terra, amb una fletxa que l'indica, i som-hi. Ha d'anar de
grapes. En Pècora davant davant; ha trobat gust a la cosa, ensuma
tot etxerevit; a estones perd de vista n’Eduard, torna enrere i torna a continuar.
Ja no hi ha fletxes; n’Eduard no sap quin temps fa que
va per aquell passadís. Ha perdut de vista en Pècora, el crida,
el torna a cridar, accelera, es troba que ja no pot avançar: s'hauria
d'arrossegar... S'arrossega, va a tota, no sap què fa.
—Pècora! Pècora!... Vine!, Pècora…!
Romp en plors, gemega, gisca. Roman esmorteït, una
bona estona, com acubat. Té por. Només li resta tornar arrere.
A estones camina, llavors s'atura, crida, continua, corre, mira, es gira,
torna a córrer...
Quan arriba a la sortida el sol ja és baix. Pensa
que no ha menjat. Ha de fer via o no agafarà el cotxe de línia.
* * *
Pocs dies després, uns mariners veuen un fox terrier
amb una clapeta blanca damunt l'ull esquerre que sura, mort, per damunt les
ones de cala Ferrera. Prop d'allà hi ha un forat a un penya-segat
del qual ningú mai no ha vist la fi.
EL CAP VOLTOR
—Fins ara, Colometa.
—Adéu, mon pare, t'esper devers les set.
És un d'aquells dies de novembre que el sol es
colga prest i el vespre no s'acaba mai. Na Coloma no hi va, als calamars:
la darrera vegada que hi anà no en va treure cap i es va avorrir molt.
Ha vist partir el Mitja Boira, un botet de vint pams,
tot blanc, i ha quedat encortada, asseguda al moll, mirant els bous, grossos,
verds i blaus, i les barques de passeig, ben blanques. Un raig de sol estantís
llepa la coberta del Terbolí: és una barca de passatgers tota
blancor, immensa; ella recorda quan fa dos o tres anys el patró la
va comprar per passejar estrangers i com un dia la va dur amb els turistes
a fer una barbacoa a cala Mitjana i varen menjar peix frit per dinar i...
—No m'agafes, Colometa!
Na Coloma s'ha regirat, es gira i veu en Pau davant ella
que bota i li fa nyifes.
Es posen a jugar, a trescar, a córrer. Només
es veuen els dissabtes i els diumenges; els altres dies na Colometa viu a
Ciutat: son pare hi té una botiga.
Ja comença a fosquejar i en Pau parteix cap a cases.
Na Colometa pensa en son pare: «Ja deu haver arribat! Me'n vaig escapada!»
Quan arriba al moll veu l'amarrador de son pare buit i
just endret de la boca del port un llaüdet que entra. Ja l'ha conegut
i va a esperar-lo: és el patró Andreu, amic de son pare. De
vegades li dóna qualque estrella, ben vermella, o un corn gros, amb
la mar dedins.
—Uei, Colometa! —diu el patró Andreu el temps que
li mostra un poal amb una dotzena de calamars—. Ton pare també en
durà un grapat; fa mitja hora que l'he vist pel cap Voltor i m'ha
dit que ja no es torbaria gaire.
El patró Pere passa per allà devora: va
a encendre el far i ella el segueix. Com li agrada pujar per aquells barrerons
de ferro! —«Alerta a caure, Colometa, que t'esclafaries.»—. Com
es veu cala Gran des d'allà dalt: l'església, tota blanca,
nova encara; l'hotel, més nou que l'església, amb llumets encesos,
i arran de mar tota la tira de casetes baixes, de pedra; ca seva part damunt
el caló dels Bastaixos... Quan ha encès el far el patró
s'asseu devora la nina i encén la pipa.
—Hi ha bona mar avui, nina, però de calamars ben
pocs: enguany ha estat un mal any.
Llavors van a cal patró, una de les cases més
antigues, situada just davant el varador. D'allà veuen el trull del
port: qui entra, qui surt, qui es passeja; d'allà el patró,
que també és l'encarregat del port, pot dur el control de tot
el moviment.
—Ja es torba, en Bandereta —diu la dona del patró
el temps que tira un grapat de gerret enfarinat dins la pella.
—I així mateix —diu el patró fuma que fuma
al portal de la casa—. No sé què deu fer; ell no duu llum per
pescar i ja fa fosca negra hi ha mitja hora.
—Trob que hauries de partir, mem si el veus. —La patrona
passa pena per la nina, que seu devora el patró, com un moixet consirós,
i per en Tomeu Bandereta.
—Me'n vaig a sortir-li a camí
—diu el patró el temps que s'aixeca.
Són les vuit. Na Coloma queda amb la patrona, menjant
gerret. El patró Pere i un dels seus mariners parteixen amb la barca
grossa.
—Deu haver acabat el carburant —comenta el mariner.
—Ja el trobarem que ve remant, més de mig cremat
—diu el patró rient.
Na Colometa sent els motors que es posen en marxa i veu
el Terbolí que parteix.
* * *
Na Colometa ja ha sopat i dorm a una cadira devora la
patrona, que resa una part de rosari. Són prop de les onze. La ràdio,
instal·lada a una habitació que serveix de despatx al patró,
comença a fer renous i espetecs; la nina es mig desperta. La patrona
hi va escapada.
—Bet! Bet!
—Digues, Pere!, digues!
—Em sents?
—Sí, Pere; digues!
—No hem vist res. Debades hem trescat per un redol d'un
parell de milles devora el cap Voltor, però res: ni en Bandereta,
ni la barca, ni un rem, ni un bidonet de gasoil, ni fressa de res. No s'entén
per cap estil; la mar és ben plana, una bassa d'oli. Ja tornam. Hem
vist dos marraixers, lluny, i els hem donat avís que s'ha perdut una
barca; ells duen radar i seran per aquí tota la nit. Mala cosa serà
si no el troben. Tu dóna part als carrabiners que el cerquin per les
penyes. No hi podem fer res pus. Ah, duu na Colometa a ca seva, digues-li
que son pare ha anat a cala Alberg a ca aquell patró amic seu i digues-ho
també a la padrina; almanco dormiran tranquil·les, tanmateix
elles no hi poden fer res. Fins ara, i esperem bones notícies aviat.
* * *
Cala Gran anit pareix l'estiu de ple: cotxes, la parella,
grups de gent pels carrers, les taules dels cafès plenes. Tothom encuriosit
per aquesta estranya desaparició.
—Hagués estat en Perico que no hagués tornat
—diu un— no hauria vingut de nou a ningú, però en Tomeu Bandereta...
—Sí, en Perico un dia el varen cercar tota la nit
i l'endemà va comparèixer a ca seva que venia de devers Formentor.
«Feia tan bona mar —digué— que vaig pensar: faré una
volteta.» Vatua dell una volteta, aquell cap d'ase, i va anar a l'altre
cap de món.
—Com dimoni amb aquesta mar tan plana...
—No han trobat ni un rem, ni una senya de res.
Mentrestant na Colometa i la padrina dormen tranquil·les
al xalet nou del caló dels Bastaixos, a deu minuts del port: es pensen
que son pare, el seu fillet estimat, xerra i fuma prenent la fresca a cala
Alberg amb aquell amic seu tan rialla.
* * *
L'endemà, diumenge, ja ben de matí el Terbolí
torna a partir amb el patró Pere, els seus dos mariners, un germà
de l'amo en Tomeu Bandereta i set o vuit veïns, amics, pescadors matiners.
Per damunt ells un parell d'avionetes volen baixes fent rodones. De Palma
han vingut un patruller de la comandància de Marina, tot gris, amb
un parell de metralletes, i un parell de llanxes de la Creu Roja; altres
mariners han partit pel seu vent amb els llaüts i bots. Tots cerquen
el Mitja Boira.
Al vespre, a entrada de fosca, tothom torna a port; només
queda el patruller, de vigilància, més per complir que per
res. Tothom ha perdut, ja, l'esperança de tornar a veure en Tomeu.
Així i tot l'endemà tornen a sortir. Els
diaris duen la notícia.
El dimarts encara cerquen.
I el dimecres...
* * *
Arribats aquí, amic lector, m'hauràs d'ajudar
a acabar la història: dels finals possibles que m'han passat pel cap
no he sabut quin triar. Deix l'elecció en les teves mans.
* * *
Primer final. Romàntic:
Avui, dijous, han telefonat al bar Marina amb una notícia
que ha alegrat tothom.
En Tomeu Bandereta és dins un transatlàntic
que fa un creuer per la Mediterrània. L'han trobat entre Menorca i
Còrsega.
La telefonada ha estat breu i no han donat detalls. Tothom
queda endarrer de saber com es va perdre mestre Tomeu, com va anar tan lluny
amb aquell botet i amb aquella calma que hi havia, quan tornarà...
* * *
Segon final. Policíac:
Només mitges veus i paraules esparses deixen entreveure
què ha passat.
En Tomeu, que, com quasi tothom de cala Gran, s'havia
dedicat al contraban, hauria continuat aquesta tasca de traficant. O, com
diuen altres, feia, tal volta, de confident. Els seus companys la hi devien
tenir jurada i aprofitaren aquell vespre de calamars. O bé els carrabiners
l'havien ajudat a posar la mar per enmig a fi d'evitar qualque revenja mortal.
De fet, dissabte a vespre, molts varen veure una llanxa
que...
* * *
Tercer final. Fantasiós:
Avui, dijous, al cap de cinc dies de la desaparició
de mestre Tomeu Bandereta, he entès què degué passar.
Mentre feia un palo amb olives, assegut a la terrassa
del Maricel, he llegit la notícia següent: «El capità
del cuirassat de la marina de guerra assegura que dissabte a vespre ell i
els seus mariners varen veure uns llums de trajectòria estrambòtica
pel sud-est de l'illa de Mallorca. Encara que les declaracions del capità
s'han aturat aquí, no queda més remei que lligar aquest fet
amb la visió freqüent d'ovnis per la mar mallorquina durant aquest
estiu; també hi ha hagut un parell de casos de desaparició
d'embarcacions petites que no s'han pogut explicar encara i...»
Aquí poden començar una sèrie d'aventures
extraordinàries sobre les visites dels extraterrestres, les seves
bases submarines, etcètera, etcètera. I mestre Tomeu Bandereta
pot esdevenir un heroi que, fet presoner d'aquestes criatures, aconsegueix
fugir destruint la base submarina que els ianquis ultraterrestres havien
construït il·legalment —o tal vegada amb permís i benefici
de les autoritats— a cala Gran.
GARLANDA
Cúber, el gorg Blau, «La Dragonera petita»,
Mondragó...
I
Les aigües del pantà van baixes. A Ciutat
han begut molt i fa temps que no plou. Els darrers raigs d'un sol tardorenc
juguen amb una paret de pedra, romanalla d'una casa gran; un poc més
amunt una franja terrosa marca la pujada màxima de l'aigua de l'estany.
En Ventura, assegut damunt el fang, té els ulls
de prop fixos a la paret, però els seus ulls de lluny li fugen amb
el pensament, anys enrere.
* * *
—Haureu de deixar Garlanda —li va dir el senyor el Dijous
Sant.— Han de fer un pantà aprofitant la vall. He vist els plànols
a ca l'enginyer i la casa quedarà tapada d'aigua.
Ja n'havien sentit parlar ell i la dona, d'aquest projecte.
Les terres serien expropiades i ells haurien de partir. Però no se'n
feien a la idea, no hi tombaven el coll.
—He viscut tota la vida aquí, Maria. No sé
on puc anar... No tenc coratge de deixar Garlanda... No partirem, Maria.
Des de «l'anunciació del senyor» els
esdeveniments anaren cavalcant a un ritme esfereïdor durant l'estiu.
Primer fou la visita de l'enginyer: cintes mètriques,
compassos, cavallets, trepants, fils, capsetes i un regiment d'homes que
anaven i venien, prenien mides i fitaven la vall.
Després les visites del senyor. Les primeres amb
bones paraules perquè deixassin la casa, les darreres amb mala cara
i amb amenaces.
Camions que s'enduien cadires de braços, llits
i quadres de mossens i de militars de la casa del senyor; canelobres, porcellanes,
canteranos, la ràdio, el televisor; i un altre dia les vaques, la
truja, la guarda d'ovelles...
Llavors fou na Maria qui cedí. Entre plors, gemecs
i peramordedéus a en Ventura, va partir amb el seu germà. S'endugué
els dos al·lots i un parell de bolics, confiant encara de tornar,
dins pocs dies, a cercar els animals, els mobles..., i en Ventura.
Ell, però, engegava tothom que li parlàs
de partir. Al cap de poc temps enviaren els carrabiners perquè conversassin
amb ell.
—«Pero no ve utté, buen hombre, que va a
quedá too anegao po laj agua.»
—Ventura —li deia l'altre verd, que el coneixia d'anar
a caçar i a cercar esclata-sangs—, fes-ho per na Maria i pels al·lots.
Al poble ningú no entén aqueixa caparrudesa teva. Mai no havies
fet rareses. Entra en raó, home de Déu.
Hi tornaren un capvespre i el s’endugueren.
II
Dins dos dies en Ventura tornava a arribar a Garlanda.
Les quatre gallines que encara tenia, el mul i una cabra que era seva, tot,
ho havien duit a ca la dona. També havien aprofitat el temps que ell
no hi era per buidar la casa de mobles i d'eines; no hi deixaren ni el llenyam.
Aquell vespre va dormir damunt un sac, devora la foganya.
Ajagut de panxa enlaire contemplava el moro ple de sutge, els escudellers
buits, el sostre.
—Jo i la casa encara hi som.
Tornaren autoritats locals, el senyor, l'enginyer, els
picapedrers. Començaren les obres.
En Ventura no deia res. Mirava d'un tros enfora el seu
borinar. Ells tampoc no li deien res. El deixaven per cosa rara. Tanmateix
no feia mal, no espenyava les garites, ni les carreteres, ni les instal·lacions
que havien fet.
—Si et vols morir ofegat, pitjor per a tu —li digué
el senyor—. Les obres estan a punt i d'aquí a dos dies la vall de
Garlanda serà tota aigua. Creu que em sap més greu que no a
tu, home! Deixa't de rareses i anem! A Son Pont cerquen amitger i hi estaràs
de primera!
III
Els dies que l'aigua anava baixa, en Ventura Granot —com
l'anomenaven ara pel poble— feia vida dins la casa. Duia llenya, encenia
foc i bullia quatre bledes silvestres. Jeia davall la foganya i mirava el
sostre.
Quan la casa romania tapada feia vida a l'alzinar de darrere
les cases que s'havia salvat de l'aigua.
Un dia va provar d'anar a la casa quan era submergida.
Va caminar aigua avall i va tornar a pujar. L'endemà ja va entrar
dins la casa.
Les estades dins el pantà s'anaven repetint i allargant:
un dia dos minuts, un altre cinc, un altre vuit... L'aigua ja era vida per
a ell. Fins i tot quan la casa veia el sol, feia llargues estades pel fons
de l'estany.
Va observar com la pell li tornava llisa, d'una color
més bruna que de costum, més terrosa. El pèl li havia
tornat llenegadís i gruixat: eren com canonades per on podia alenar.
Terra i aigua, aigua i terra, tot era bo per a ell. Ja
no feia foc, ja no menjava bledes bullides. Granotes, cabots, aranyó
i altres animalons eren la seva menjua.
Quan va començar a entrar dins l'estany caminava
pel fons: ara ja no, ara nedava d'una part a l'altra del pantà amunt
i avall. A poc a poc els dits dels peus i els de les mans s'anaven confegint
amb un tel finíssim.
De tant en tant passava un parell de dies dins la casa.
Després d'una estada d'aquestes, en sortir es pensava que veia bellumes,
no podia creure el que veia: una mola de truites passaven per davant la casa.
Quan el varen veure, s'espargiren com una cabellera esvalotada.
De primer va jugar amb aquestes amigues novelles. Els
feia por, hi nedava entremig, les encalçava de banda a banda de l'estany,
boig d'alegria. Després passaren a ésser el seu aliment bàsic.
L'endemà arribaren senyors del govern i autoritats
locals amb canyes i hams. Ompliren un senalletó de peix perhom i se'n
tornaren.
Amb les truites, en Ventura Granot va tornar a ésser
tema de conversa de despatxos i de bars.
—Han posat truites a l'estany de Garlanda.
—Mirau!, en Ventura... El vigilant l'ha vist qualque vegada
i diu que té aspecte de vell marí.
Diuen que menja truites; ben prest no podrem anar a pescar.
—Qui ho havia de dir?... A mi em fan por, aquestes coses.
—Pobra doneta seva, na Maria.
—L'haurien de matar, és un perill, no és
criatura humana.
—Diuen que en Ricardo del Valle vendrà a Mallorca
per estudiar aquest cas.
IV
Ahir ho va dir el televisor. En Ricardo del Valle, conegut
pel seu programa Hispania animal, amb equips de submarinisme i una gran xarxa
metàl·lica ha anat a la vall de Garlanda. Al cap d'un dia de
feina han agafat don Ventura Cabot, de trenta-set anys, i l'han embarcat
cap a Madrid per estudiar-lo. El conseller d'Agricultura volia que quedàs
a Mallorca, però han al·legat motius d'excepcionalitat i de
seguretat estatal.
És el fenomen més estrany de metamorfosi
que hom coneix —diu la notícia—. Es tracta d'un cas únic al
món que farà revisar els criteris sobre les sirenes —i aquí
el comentarista de l'agència KEFE no fa cap al·lusió
a «La sirena» de Joan Alcover—. Aquest ésser extraordinari,
meitat home meitat vell marí, allunyat del seu medi, ha deixat d'existir
a pesar dels esforços realitzats per adaptar-lo a un nou hàbitat
que, segons parer dels científics de tot el món atrets per
aquest cas, reunia totes les condicions necessàries. El sirènid,
una vegada estudiat, serà dissecat i conservat al museu zoològic
«Nacional».
LA MORT DEDINS
Diré, doncs, que jo esperava amb un desig ansiós
i devorant el moment de la mort de Morel·la? L'esperava; però
el fràgil esperit es va arrapar al seu estatge d'argila durant molts
dies, moltes setmanes i molts mesos tediosos, fins que els meus nervis torturats
obtingueren la senyoria damunt la meva ment, i vaig esdevenir furiós
per tanta triga, i amb el cor d'un dimoni maleïa els dies i les hores
i els amargs moments que semblaven allargar-se a mesura que la seva noble
vida declinava com les ombres al final del dia.
Edgar Allan Poe, Morel·la
I
La primavera passada va fer dos anys que visc amb ella.
El dia que ens coneguérem vàrem jugar tot lo dia. Des del primer
moment tot va anar rodat: jo havia trobat una companyia ja imprescindible
per a la meva solitud malaltissa que no vull pensar cap on em duia i ella,
senzilla i alegre per naturalesa, es mostrava tota xalesta de la meva sol·licitud
i de les meves atencions.
Jo aleshores treballava a ca meva, a compte d'una editorial,
i ella no feia res en tot lo dia, i això motivava un contacte constant
que ens donava una pau serena que ens feia sentir profundament feliços.
En les meves constants eixides a la capital, que duraven dos o tres dies,
o fins i tot més d'una setmana, ella quedava amb els meus pares a
Son Perdut i gaudia alguns dies de la felicitat que foravila comporta als
ciutadans, per petita que sigui la seva ciutat, quan hi poden estar un parell
de dies i quan, precisament, saben que no hi han de restar per sempre, cosa
que, personalment, em fa feredat de pensar.
Res no feia sospitar, en la nostra vida venturosa i plàcida,
que qualque denou pogués enterbolir la nostra dolça existència.
Però és a la mel, que van les abelles.
Ha estat aquest estiu que el dimoni, ja que és
ell mateix que s'ha fet amo i senyor del meu torturat cervell, ha interferit
en les nostres relacions i ha enverinat la nostra vida. No sé explicar
com, i poc que ella ho podria dir, però una ràbia fonda ens
ha inundat cop en sec, almenys a mi: una ràbia sorda a qualsevol raonament
i a qualsevol sentiment, una ràbia desconeguda, més poderosa
que jo i que no té arrels explicables dins el meu ésser Toni.
Això em fa veure, i l'esperit se'm regira, que Llucifer ha pres possessió
de mi. Torn a ésser jo només petites estones, durant les quals,
lúcid i sol, el meu patiment es fa més i més profund.
Sense cap dubte l'excés de felicitat ha fet esclatar
la situació. Ara sé que no ens és permès estimar,
que no podem ni desitjar una vida dolça, que «hem vingut a aquest
món a patir». —Com em serveix de consol ara aquesta sentència
agra de la padrina! De consol, dic! Quin consol més imbècil
per a mi, que si puc esperar qualque altre món són només
les tenebres de l'infern.
La nostra relació de cada dia ens fa més
mal. La pau que ens infoníem ha esdevingut inquietud. La meva ràbia,
que cap dels dos no ens atrevim a confessar, ha provocat en ella un tancament
passiu que frega la indiferència, la fredor —ja que el seu orgull
li fa amagar la por que sent adesiara—, i que no fa més que augmentar
el meu estat irat. Les nostres mirades són tèrboles; el pèl
se'ns arreveixina en veure'ns; la tensió ens fa tesar els múscles.
L'única que no pateix encara el nostre infern particular
és la filleta, que té un parell de mesos i no s'adona de res:
dorm tothora. Ara veig que tal volta... Sí que és ella la portadora
del verí. La nouvinguda, esperada amb gran il·lusió,
va ésser el pes que va desequilibrar la balança —una balança
que ha resultat massa fidel, massa fràgil. Ella, encara amb la filleta,
l'únic que li resta, es fa la forta i segura, i això engreixa
el meu íntim desesper.
Ens evitam totalment, temem qualsevol enfrontament directe
perquè el foc va massa encès, i tots dos sabem que la situació
ens ultrapassa, que no hi podem fer res que sigui a les nostres mans.
Molts de dies dorm dues hores o tres i encara atribolat.
I tot això va deixant un pòsit amarg en la meva mirada.
II
Ahir vespre ens vàrem topar al jardí de
la casa del port, d'on es veu la mar. Jo duia una canonada de ferro galvanitzat
per estalonar una mimosa tendra que només tenia el suport d'una canya
prima. Ella prenia la fresca; quan em veu es trastoca tota; s'aixeca, i per
fugir de mi em passa per devora, imperceptiblement, com feia aquesta temporada:
se m'esmunyia.
No sé quin foc em va encendre ni quin dimoni m'ationà
que, sense pensar-hi gens, li vaig descarregar el ferro damunt les costelles
amb tan mala llet i amb tanta força que només els seus xiscles
varen amagar el renou del cop, que encara em retruny dins la cervellera.
Degué vagar pel port desemparada i amb el dolor
intens que causen els ossos ressentits fins que al final va tornar a casa,
com sempre, però no amb el convenciment d'arreglar les coses —ni crec
ja que cap dels dos ho desitjàssim—, sinó amb la necessitat
del qui no té enlloc més on anar, i sobretot perquè
allà l'esperava la filleta, estimada meva, però —i de cada
pic ho veig més clar— virus inicial de la meva malaltia, de la meva
maledicció.
Després d'això he sabut que la mataré.
Si no, se n'anirà i s’endurà la filleta. La cosa ja no pot
prendre cap altre camí.
III
Fa una setmana, mentre ella reposa i es va curant del
cop, que estic planejant la meva acció.
M'han anat passant pel cap les distintes maneres de desfer-se
de qualcú llegides al diari o als llibres de misteri o sentides a
la gent a l'hora del bar.
Un toc darrera el cap, com a un conill, amb un garrot.
O una corda al coll amb una pedra i a la mar: la mar del port aquests dies
és més blava i tranquil·la que mai. O a l'estil de Jack
l'Esbudellador, amb el ganivet del pa —que fa un pam i mig— o amb el tallant.
Amb una corda o un mocador de seda al voltant del coll..., o simplement amb
les mans. He hagut de descartar l'escopeta perquè només fent
el soldat en vaig manejar i mai no n'he tinguda. O bé engrandir qualque
clot del jardí i enterrar-la-hi. O amb mata-rates. O aprofitant un
petit curtcircuit que a vegades fa l'eixugador del cap, ara que hem posat
corrent de 220. No la puc tirar daltabaix del balcó perquè
estam a una planta baixa. Provocar un incendi em suposaria perdre la casa
o com a mínim alguns dels objectes interiors, a més de provocar
un escàndol innecessari a tot el port.
Cada una d'aquestes imatges, que m'han engatat totalment
dia i nit, em produeix una mescla de por i de plaer. Aquest estat, al cap
i a la fi atractiu, si no agradable —que em fa veure una sortida del meu
infern—, ha fet que allargàs les meves divagacions. Finalment m'he
decidit i he començat els petits preparatius, minuciosament, religiosament,
amb la parsimònia d'un culte, escrupolós com un boig.
IV
És dilluns, les dotze del vespre. Ha d'ésser
un dia feiner perquè no hi ha tanta gent pels carrers i els veïns
només vénen els dissabtes i diumenges. Vaig cap al jardí,
sé que la hi trobaré i ja he preparat una corda a la soca del
pi.
Quasi no hi ha lluna, un filet de minvant reflectit entre
les barques; no hi ha claror ni ombres. Silenci. M'acost, tan amorosament
com puc, a fi de no espantar-la, com amb actitud de parlar i fer paus. S'ha
enreveixinat, en veure'm, però no es mou. Aprofit aquest moment d'inseguretat
seva per agafar-la i posar-li un mocador dins la boca. Li pas la corda pel
coll i estir l'altre cap amb força, amb tota la delectança
possible. És l'espectacle de desesper més meravellosament real
que he viscut. Els seus ulls espiregen, quasi li surten. Tot el seu cos es
convulsiona. Amb les urpes aconsegueix llevar-se el mocador de la boca i
fa un remeulo fosc, escarrufador —pens en l'home llop—, apagat només
per la fosca de la mort.
I és en aquest moment que de sobte veig els ulls
de la filla —no havia ni pensat en la seva possible presència— clavats
en els meus, esglaiats i esfereïts. Li bot damunt amb el mateix impuls
que m'ha encès la mort de la mare i li esclaf el cap amb les sabates.
La sang esquitxa pertot. Ja esbravat, pensant que és ella la causant
dels meus mals, experiment el plaer intensíssim de la mort.
EPÍLEG
Quan me'n vaig a dormir pens que al cap i a la fi ningú
no trobarà a faltar les meves moixetes.
Nota del transcriptor: L'epíleg és d'una
còpia trobada a la biblioteca de la presó Beat Ramon i no figura
al manuscrit original.
CENTELLES-82
Centelles, antigament Santa Coloma de Vinyoles, municipi
d'Osona, a la dreta de l'alt Congost, a l'extrem meridional de la plana de
Vic. En aquestes àrees abunden els boscs de pi pinyer. L'agricultura
ocupa només un 9 % de la població activa... La indústria,
fonamentalment tèxtil (tovalloles, cotó i tergal), té
una llarga tradició... Hi ha avicultura —continua dient Magda Reixac
a la Gran enciclopèdia catalana— i cria de bestiar porcí. Malgrat
la desaparició de les fires, l'activitat comercial s'ha incrementat
darrerament: celebra mercat els diumenges. La vila es desenvolupà
durant l'edat mitjana al peu del camí a Sant Feliu de Codines i prengué
una típica forma allargassada, emmascarada per la creixença
urbanística; s'hi han format barris residencials dedicats fonamentalment
a l'estiueig.
Centelles és el nostre punt d'arribada, devers
les nou, dia trenta de desembre. Cercam, de fora venint, la festa «de
l'arbre». El municipal somriu: «El pi...!, el trobareu a la sortida
del poble, en aquesta direcció.» I al cap de poc ja sentim trabucs
i veim fumassa; més a prop la fumassa fa olor de fems i no de pólvora:
és un femer encès. Un parell de revolts més amunt ja
és el fum dels trabucs i dels foguerons per torrar botifarres. El
pi ha arreplegat tres o quatre-centes persones, engrescades totes: uns mengen
pa amb botifarra, altres ationen el foc, molts —ja plens de panxa— disparen
els trabucs enlaire: barretina, llacet i faixa vermells, guardapits negre,
camisa blanca i calçons foscs.
Han fermat quatre vents al pi; uns aguanten les cordes
i d'altres destralegen arran de terra. És un pinet d'un metre de soca
i dues braçades de brancam. No li escau més alt que un pi,
però sí a pi xic, no cal escala. A diferència de Pollença,
on trien un pinàs, pinot, pinatxo, pinarro, aquí trien un pinet,
piniu, pinel·lo, pineu, pinetxo, pinoi, pinengo, piningo, pinó,
pinetell.
El protagonista, el pi. La víctima, el pi. L'esperit
del bosc serà duit a la vila, entrat ben dret damunt un carro de bandes
tirat d'un tractor. És el dia pinal. Pi, p, pi-nyac, pi-pella, pi-tafi,
pi-gard, pi-pioli, pi-xot, pi-tecantrop; pipiripí, pipiripà;
pi ver, pi garriguenc; Pinus pinea, Pinus halepensis.
Més de dos-cents trabucs —fusta i metall— acompanyen
la lenta comitiva. Molts dels trabucaires, o galejadors, duen l'escut actual
de la festa; la meitat inferior: les quatre barres; la superior: un pi de
cap per avall. La tronadissa augmenta dins el poble: les parets redoblen
els trons, el foc surt dels canons. «Els trons i els coets retrunyien
galejant la festa», escriu Joan Pons el 1863. Adesiara senyeres penjades.
Hem passat davant el pi i l'esperam a la plaça
Major. Els trons es fan més eixordadors com més prop; les orelles
xiulen. Enmig de la tronadissa s'acosta, mig apagada però ben gallarda,
una petita banda de música. Enmig de la plaça el pi s'escarrufa
de veure —entre tanta senyera: les quatre barres del poble— la bandera que
el dictador imposà arreu: altra volta, devora un rètol: Todo
por la Patria.
Els trabucaires fan una rotllada —el pi enmig, la gent
darrere— i es preparen per fer la traca. Ja s'han preparat tots, es fan senyes,
riuen satisfets, posen el trabuc enlaire; ja els darrers acaben de posar
el pistó o de carregar de pólvora el canó. Comença
el primer i, un darrera l'altre, se senten dos-cents trons que ja no eixorden:
tothom ja fa cara de tro. Mentrestant hi ha una mica d'esvalot davant el
quarter: un carrabiner, diuen, s'ha acubat i l'han entrat per endins; les
veus que parlen de sang i de metralla no tenen assentiment públic:
«I ara!» «La pólvora no fa forat!» «Mai
no hi ha hagut ferits d'aquesta casta! » La festa continua; la música
ha fet rotllo i unes quantes parelles desfressades a l'antiga ballen boleros
a l'estil cortesà.
Pel carrer del Centre, fregant per les parets, el pi entra
a la plaça de l'Església. Alguns trabucaires han deixat els
trabucs i descarreguen el pi. D'altres encara continuen fent tronar el trabuc.
Abans eren devers vint trabucaires, i de fa un parell d'anys són més
de dos-cents, i no tots coneixen els costums i les normes. Els que descarreguen
l'arbre s'aturen i criden a l’una: «Foteu-vos / l'esco- / peta al /
cul! / Foteu-vos / l'esco- / peta al / cul!» I encara trons... «Foteu-vos
/ l'esco-/ peta al / cul / i carregada!»
S'ha acabat ja la festa pagana; l'església s'ha
fet seu el pi; el fan ballar a l'esplanada i llavors el tomben de cap per
avall per ofendre l'esperit —pagà? — del bosc. Abans si el pi tombava
n'anaven a cercar un altre, ara l'església el trabuca a posta; l'entren
cap baix cul alt, li posen enfilalls de pomes i neules i el pengen davant
l'altar major, on haurà d'estar fins passat els Reis (els Reis passen
i tornen). Abans de sortir, el poble canta l'himne de la santa: «Oh
Coloma voladora / que les ales esteneu...»
Mentre som davall la dutxa, llevant-me la sutja del cap,
encara amb el retruny dins el cervell, sent la notícia per la ràdio.
Durant la festa, mentre feien la traca a la plaça Major, han aprofitat
per prendre el quarter de la guàrdia civil; efectivament, l'acubat
era un mort de bala i els que l'han entrat han aprofitat per acabar amb els
altres nombres del cos, amagats els seus trets per la tronadissa de la plaça.
DATA I PRIMERA PUBLICACIÓ
SANTUERI: Estiu de 1979. Cavall Fort 43, maig de 1980.
EL CAP VOLTOR: Hivern de 1980. Maina 9, 1984-85.
GARLANDA: Primavera d'hivern de 1979. Latitud 39, 2, març-abril de
1981.
LA MORT DEDINS: Estiu de 1981. Latitud 39, 5-6, tardor de 1981.
CENTELLES-82: Hivern de 1981, MAINA 6, desembre de 1982.
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
