Les Poezies de Bartomeu Matagalhs

De tant en tant entre els llibres de poesia hi trobam poesia. Matagalhs ens ha donat a llegir un llibre ple de poesia, un primer llibre com n'hi ha pocs, segur que no és el seu primer llibre: en aquesta bota ja hi havia hagut vi. L'artista, com diu el pintor Joan Ponç, primer ha d'ésser artesà, ha d'aprendre l'ofici, i després podrà ésser artista (o bé serà artesà tota la vida); ara bé, el que abunda, diu, és el pintor que no arriba ni a artesà. En la poesia passa exactament el mateix: molta gent que escriu poesia i que no té l'artesania de la sintaxi, de la mètrica, de la musicalitat..., que no coneix la tradició poètica; també molts d'altres que tot i tenir alguns coneixements d'artesà no tenen la valentia, la llibertat, la vida, el geni suficients per arribar a ésser poetes: són versaires.

El llibre l'ha editat, amb data de 2001 i sense lloc d'edició, el Centre Cultural Capaltard, centre difusor de poesia dita i editora de poesia escrita que té cops amagats.

Ja al pròleg hi trobam alguns elements de la poètica de Matagalhs: eskrik diu perke la simetria em kansa - perke d'ensa ke tenk us d'amor fatal i enerjetik estim una fantasma - per anar kontra el cel i kontra els representants del seu ordre aki en la terra - perk'e apres ke i a just dues menes de koses: les ke fadj i les k'em passen - perke mir.

S'enceta el llibre amb una variació deliciosa de la tonada d'espolsar ametlles, un entroncament perfecte en la poesia popular, un poema per dir cantat (com també la tonada vermelha, un magnífic cant de desamor). Continua amb Palau i Fabre (que reapareix, a través de l'aire, el foc i la llum de la roza 2): som velh vadj neixer air / i per nozaltres dema me'n vadj kap a la lhum. Matagalhs mostra la mateixa capacitat de Palau de vampiritzar l'altre, de fer-se, de viure, a través de l'altre: no és imitació, no és còpia, sinó fructífera alienació, vida nova a través de l'altre.

És una poesia de l'home, de l'home bé, de l'home mal, de l'home transcendit, de l'home sol, de l'home entotsolat, de l'home comuna, de l'home món (i no la visió del poeta-funcionari castrat consentit incapaç de fer trempar ningú ni ell mateix). No parla d'ell (no parla d'impotència sense eixida), parla de jo que llegesc, no de la meva biografia ni de la seva (ni a galindaina del vent, ni al Kurrikulum vite) sinó de jo, de tu, aquí, ara, abans, sempre, arreu.

Diu Josep Palau i Fabre: "El poeta és un mèdium; és a dir, un instrument o caixa de ressonància excepcional a través del qual els cataclismes, les convulsions (socials, polítiques o altres), els sentiments, les imatges, etcètera, es manifesten." "El poeta té el privilegi -i la càrrega- de poder expressar el que és patrimoni comú." Matagalhs és un bon mèdium, per això m'ha fet llegir-lo com llegesc Blai Bonet, Estellés, Brossa, Palau... obre la persiana i parla pels deus parla! parla / i si ja no saps parlar lhadra lhadra lhadra!

El llibre, escrit segons el projecte d'ortografia única europea mostra la futilitat de l'ortografia, la corbata de la llengua. Es llegeix de meravella (sent avui la pluja sobre el mar). Malament si no hi ha més que corbata, més que ortografia; si hi ha home davall, si hi ha paraula, no cal corbata. venk per ser antikonstitusional pro tu. Si qualcú considera que això no és poesia perquè és escrit amb aquesta ortografia és més ridícul que els que no consideraven poesia la poesia visual i els poemes corporis de Joan Brossa: amb les imatges també es poden fer metàfores i poesia, i també amb l'ortografia única europea (i això ho escric justament el dia de santa Escolàstica). "La poesia és joc, però també foc", diu Carles Riba, i aquí hi ha joc i foc.

En fi, una poesia d'una gran musicalitat, com la de Josep Palau i Fabre, com la d'Enric Casassas..., una poesia per ésser dita per un gran rapsode, per exemple per Carles Rebassa.

                                Antoni Artigues

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA