|
(S'esclop 38. Palma, març-abril 2008)
Hom veu
el seu Àngel, mai l’Àngel d’un altre.
Rimbaud.
(Una temporada a l'infern)
Cantar de veritat
és alenar altrament. / I entorn de res. Ser un hàlit en el
déu. Un vent.
Rilke
(Sonets a Orfeu, 1.III)
Maria Mercè Marçal és una arravalera
d’amor, viu amor a la vila, però també viu amor fora de la
vila, als ravals. A Sal oberta, després d’uns sonets d’amor,
i d’uns poemes de maternitat, hi ha “Raval d’amor”, compost només
d’aquests dos poemes:
RAVAL D’AMOR
I
He estimat un arcàngel a ple vol,
seda de bosc als cabells i a les ales.
He trencat als seus ulls com la mar a les cales
d'un país on les bruixes ja no duen més dol.
En solell blanc de boira i en obaga de sol
l'amor ens ha parat un devessall de sales.
El setè cel, on és, si no hi menen escales?
Quin camí mig embasten els núvols del trebol?
Hi ha un paradís perdut rere aquest cap de broma.
He sentit a la galta un fregadís de ploma
i a la boca l'or viu de la bresca de mel.
No ho sabria pas dir: ¿era nit o de dia
que he estimat un arcàngel a frec de la masia
i he tocat, de puntetes, amb els cinc dits al cel? II
¿Hi ha arcàngels que davallin ben al fons de la mar,
allà on el tauró fa estella de l'onada,
amb les ales obertes, pel trenc sense tornada
on sagnen els coralls i el foc de cap al tard?
Hi ha arcàngels que davallin al fons del meu esguard?
Sí. Tu, que has acceptat el repte de la sal
i has encalçat l'esquer que mena al raval fosc
on em perdo i em trobo, en un desfici tosc,
on et perdo i et trobo, pels forats del meu mal.
Sí. Tu, que has volgut ser hoste del meu hostal.
Sense fressa ni por, de dalt del teu celatge,
amb pluja de vellut a les mans i en el front
t'has capbussat suau, i m'has poblat el món
submarí de retalls del teu antic estatge.
Sense fressa ni por has emprès el viatge.
I el teu rastre ha deixat un camí estès de plomes
per on m'enfilo, a voltes, amb les xinel·les velles,
duent, a pes, la mar tatuada d'estrelles
fins als confins alats de les aigües més somes.
El teu rastre és un pont entre dos idiomes.
Agost 1979 / desembre 1980
Marçal, amb aquests poemes s’apropa a l’àngel de l’obert: “Hi
ha un paradís perdut rere aquest cap de broma”; “El teu rastre és
un pont entre dos idiomes”. Aquests poemes s’allunyen de tots els altres
poemes d’amor, que són molt carnals: “m’agrada el teu cul”, “aquest
dolç llangardaix”, “la teva espasa”, “un camí laberint de saliva
brillant”, “la festa dels dits”... A “Raval d’amor” hi trobam amor intransitiu,
que no s’esgota en la pura transitivitat, anhel sempre creixent.
No hi té res a veure si hi ha un tu, en l’amor, mentre l’anhel no
s’aturi aquí. Al sublim, a l’obert, s’hi arriba a través de
la terra, a través del vital. Hölderlin: “Qui té la tirada
de cap al sublim es decanta sempre de cap al vital” (En un dels sonets de
Blai Bonet llegim: “si el sublim té per tu gust de meló”).
Rilke diu a Lou: “El món va perdre per a mi el seu caràcter
nebulós, [...] les coses eren, els animals es diferenciaven, les flors
vivien [...] I tot això va passar perquè et vaig trobar a tu
quan corria per primera vegada el perill de lliurar-me a l'abstracte.” "Déu
sap que el teu ésser fou la vertadera porta per la qual vaig accedir
per primera vegada a l'aire lliure." I a El testament: “A través dels
ulls de l'estimada mirava cap a l'obert.” “Que ella sigui per a mi una finestra
a l'ampli univers de l'existència... (no un mirall)” Barjau, quan
comenta la “Setena elegia”, ho veu així: “La veu de l’home ja no és
el reclam de l’alosa que cerca una parella sinó un llenguatge que
sobrepassa de molt el de l’amor transitiu d’aquesta au i anuncia el futur
del món transformat”. “Déu és solament una direcció
de l'amor i no cap objecte d'amor”, diu Rilke (Els quaderns de Malte).
Marçal, a Bruixa de dol viu la solitud, com a retrobament del jo-íntim:
“M’he emborratxat de solitud”. Rilke diu al jove poeta: “Estar sol com en
la infantesa, quan els adults basquejaven al voltant, ocupats en coses que
semblaven grans i importants [...] ¿Per què voler canviar el
savi no-comprendre d'un nen pel refús i el menyspreu.” I a la “Novena
elegia”: “Mira, jo visc. De què? Ni infantesa ni futur / minven. En
el cor, m’hi floreix / a vessar l’existència.”.
“Raval d’amor” de Marçal és un cant. Vinyoli al “Pròleg”
a El callat diu que “el contacte amb les profunditats predisposa al silenci
i que sols per una única impotència de desembocar en pura contemplació,
es resol en cant.” El cant és molt present en la poesia de Marçal:
“Duc llunes i cançons / per arracades.” A “Corrandes de lluna”, canta
l’amor en totes les fases de la lluna, fins i tot “l’amor cantaria / que
la porta tanca.”
Marçal, pels ravals, s’ha acostat a l’àngel. Ara bé,
“tot àngel és terrible” (Rilke), i Marçal se’n fa enfora.
Parlant de La Passió de Renée Vivien, diu que fa set anys que
no publica poesia: “La poesia mesclava aquests dos registres [l’imaginari
i la vida “real”] d'una manera de cada vegada més invivible,
i amenaçava sempre d'esfondrar - o d'incendiar o de negar- tot el
que jo bastia -o intentava de bastir- dins la meva vida quotidiana. Potser
la poesia no és això, però, en el meu cas, era ella
que em menava incessantment al lloc -o més aviat al no-lloc- de la
passió. M'arrossegava sempre cap a una mena de lluita amb la meva
ombra -o/i amb l'àngel- prou cruel per a mi i pels que m'envoltaven
- i a un cert moment he dit: prou! [...] Renée Vivien ha jugat
aquí un paper capital, perquè l'he col.locada entre jo i la
meva ombra -o, més ben dit, al lloc de la meva ombra -i de l'àngel!?
Vet aquí la història de la novel.la".
Alguns altres poetes catalans s’han acostat a l’àngel. Rosselló-Pòrcel
al poema “El captiu” s’acosta a l’àngel, que li diu: “-Per mi t'atansaràs
al riu encès que passa, / a la llum que defineix les coses /
que han estat donades als noms”. Vinyoli, sobretot a El callat, emprèn
el camí de l’àngel: “...ja no sé la parla / dels homes,
car he pres un sol camí, / el sempre inconegut vers l’indicible”.
(“Totes les sendes moren”). “Estranyament agafat, / com pels cabells, aleshores,
/ com per un àngel, sóc endut / en màgic vol que transfigura”.
(“El boscater”). “Dret en el cor de la tenebra, / sóc esperança,
moviment / cap a la llum, veu que celebra”. (“Orfeu”). “He lluitat amb un
àngel / d’inusitat ardor / -ell gran i fort, jo temerari-, / vingut
a mi perquè participés / d’allò més alt que salva.
/ [...] / Quasi vençut, ell em cedia / part del seu foc, jo veia /
l’escala de la llum, / per on els cants davallen / al solitari cor”. (“Nit
de l’àngel”).
Parlem, però, de l’arravaler major: Rainer Maria Rilke, que va rebutjar
la psicoanàlisi a la qual Lou l’empenyia, perquè: “si m’expulsen
els dimonis, també els meus àngels passarien (diguem) un petit
ensurt i, comprengui-ho, això justament és el que no pot passar.”
Ja a les Cartes a un jove poeta diu: “Si concebem la natura de l’ésser
individual com una habitació més o menys gran, veurem que la
majoria només coneix un cantó, una finestra, una franja per
la qual repetidament va i ve.” Això és perquè l’home
no té els ulls cap al cosmos, no viu en l’univers, sinó que
el té davant i contempla només la pròpia visió,
es fa conscient de si mateix. Ha passat d’ésser-intern (com els animals,
com el nin, com l’abandonat de l’amor, com els moribunds...) a ésser-conscient,
a viure en el temps, a tenir la mort davant; ja no veu l’obert sinó
la creació de formes, de cultura. Però l’home, per l’amor (per
la voluntat de poder), cerca l’obert (que enyora de quan era ésser-íntim
en la infantesa).
Ara l’home, al mateix temps ésser-íntim i ésser-conscient
està preparat per anar cap al bell, cap a l’àngel, cap a l’univers,
cap a l’ésser-intensiu i cantar tot el terrenal, també les
formes que ha creat; l’home està a punt d’ésser àngel.
“Admira’t, àngel, perquè som nosaltres” (“Setena elegia”)
Rilke presenta “un món vist en l’àngel”. El poeta s’identifica
amb Orfeu, que després de baixar als inferns, a cercar Eurídice,
va encantar la naturalesa amb la seva música. Sonets a Orfeu 2.XIII:
“Sigues –i alhora sàpigues els termes del no-ésser, /
l’infinit fonament del teu íntim vibrar, / per acomplir-lo plenament
aquesta única volta.” El poeta, que transfigura el “real” d’”el seu
món”, efectua al mateix temps, mitjançant aquest acte, una
transfiguració de si mateix cap a l’ésser-intensiu, i amb aquesta
transfiguració s’eleva a l’àmbit de l’àngel. En una
carta a l’editor, Witold Hulewicz, diu referint-se als Sonets: “Amb una consciència
purament terrenal, profundament terrenal, beatament terrenal, hem d’introduir
l’aquí vist i tocat en un cercle més ampli, en el més
ampli possible. No en un ‘més enllà’ l’ombra del qual enfosqueix
la terra, sinó en una totalitat, en l’enter.” “Som les abelles de
l’invisible”. “Canta-li el món, a l’àngel.”
El cant, per a Rilke, no és súplica, és voluntat d’ésser
àngel. “No més súpliques, cap súplica; veu emancipada
/ sigui la naturalesa del teu crit...” (“Setena elegia”). “el cant
és existència. Fàcil cosa al déu. / Quan som,
però, nosaltres?” diu al III.1 dels Sonets a Orfeu. I al VII: “Lloar,
sí, això! L'escollit per lloar / sorgeix com del silenci de
la roca / la veta mineral. Son cor, oh cup efímer / d'un vi que no
s'acaba per als homes.” I al XIX: “Sols en la terra la cançó
/ santifica i celebra.”
El món dels àngels, invisible, pot ésser un lloc adequat
per a l’existència humana? “Rilke creia advertir que les possibilitats
desplegades fins aleshores per la Humanitat serien insuficients respecte
al seu futur. Nietzsche proclamava la necessitat del “superhome” basant-se
en aquesta reflexió.” (Falk). Heidegger es demana “en quina mesura
l’essència de l’àngel de Rilke, a pesar de totes les diferències
de contingut, és metafísicament el mateix que el Zaratustra
de Nietzsche”. Diu Falk: “Rilke, com Nietzsche, va creure veure que l’home
només pot confiar en una ajuda única, en la força espiritual
que resideix al seu interior.” L’home, ell mateix, s’ha de convertir en àngel.
El bell és l’invisible que ens ve del visible. “¿És
possible que n’hi hagi que diuen "Déu" i es pensen que això
és una cosa de tothom? [...] Sí, és possible”. (Els
quaderns de Malte). L’àngel de Rilke és individual. És
la mateixa revolució individual que fa Nietzsche amb el superhome;
que fa Bauçà amb l’ànima; és l’home nou, el jove,
de Blai Bonet; és, sempre, una revolució individual, que la
fa cadascú. No hi ha un altre món per a tots (s’ha acabat la
gregarietat), sinó una mirada individual, diferent, d’aquest món,
la mirada de l’àngel-Rilke (ésser-intensiu: alhora ésser-íntim
-com el nin- i ésser-conscient), la mirada del superhome-Nietzsche
(del nin que ha estat camell i lleó), la mirada de l’ànima-Bauçà
(dels somnis), la mirada de l’home nou-Blai (del jove). No és la creació
d’una nova mitologia col·lectiva, sinó que diuen: ‘mir d’una
altra manera, mir a la meva, i cant; mira tu mateix d’una altra manera, mira
a la teva, i canta’ (És com el que diu el pare de Joan Miquel Oliver:
“Tothom va a la seva; menys jo, que vaig a la meva” ).
Hem començat amb dos poemes de Maria Mercè Marçal i
acabam amb uns sonets de la segona part dels Sonets a Orfeu (en traducció
d’Isidor Marí), són els nombres XII i XIII (diu Rilke que el
XIII és “el més vàlid de tots”).
XII
Vulgues la trasmudança. Oh, per la flama sigues encisat,
en la qual una cosa et fuig, i es fa patent transfigurant-se;
l’esperit forjador, que aquesta terra senyoreja,
res no estima tant en l’impuls de la figura com el punt de virada.
Allò que a persistir es reclou, és ja rigiditat;
creu estar més segur, a l’apagat redós de la grisor?
Espera, molt més dura de lluny s’augura la duresa.
Ai las-: com més distant, més embranzida agafa el mall!
Qui brolla com la font, el reconeix la coneixença:
i extasiat el condueix per la creada serenor,
que sovint amb l’inici acaba i amb el final comença.
Tot espai benaurat és fill o nét d’una partença
que travessa astorat. I Dafne transformada
vol, així que se sent llorer, que tu esdevinguis vent.
XIII
A tot adéu avança’t, com si quedés darrere
teu, com l’hivern que ara mateix se’n va.
Car hi ha un hivern entre els hiverns tan perdurable
que en passar-lo el teu cor del tot reeixirà.
Sigues sempre mort en Eurídice-, puja encara cantant,
lloant encara torna amunt, al vincle pur.
Aquí, entre els evanescents, sigues, al regne del declivi,
sigues cristall que dringa, que ja es trenca amb el so.
Sigues –i alhora sàpigues els termes del no-ésser,
l’infinit fonament del teu íntim vibrar,
per acomplir-lo plenament aquesta única volta.
Així amb els esgotats, com amb el sord i mut
cabal de la natura tota, suma inexpressable,
afegeix-te exultant i anul·la el nombre.
Al darrer poema del llibre (diu Barral): “De bell nou és dita la necessitat
de la transformació, del sacrifici en l’exaltació del tot,
de la metamorfosi, de la seva consciència; i es tanquen sonet i obra
amb dos versos lapidaris, que fixen una definició de la doctrina total:
“a la terra quieta digues: jo flueixo.
A l’aigua impetuosa fes esment: jo sóc”.”
Algunes escrits citats:
* Barjau, Eustaquio. Rilke. Barcelona, Barcanova, 1981.
* Falk, Walter. "Rainer Maria Rilke i la aflición", dins Impresionismo
y expresionismo. Madrid, Guadarrama, 1963.
* Heidegger, Martin. "¿Y para qué poetas?". Caminos de bosque.
Madrid, Alianza, 1995.
* Rilke, Rainer Maria. Sonetos a Orfeo. Barcelona, Lumen 1983. (Pròleg
i trad. de Carlos Barral).
* Rilke, Rainer Maria. El testamento. Madrid, Alianza 1976.
* Rilke, Rainer Maria. Els quaderns de Malte. Barcelona, Proa, 1981. (Traducció:
Jordi Llovet).
* Rilke, Rainer Maria. Cartas a un joven poeta. Barcelona, Ed. Obelisco,
1996.
* Rilke, Rainer Maria. Andreas-Salomé, Lou. Correspondència.
Barcelona, Olañeta, 1981.
* Rilke, Rainer Maria. Elegies de Duino Barcelona, Proa, 1995. (Traducció
de Manuel Balasch).
* Rilke, Rainer Maria. Sonets a Orfeu. Barcelona, Columna, 1995. (Traducció
d’Isidor Marí).
* Vinyoli, Joan. Obra poètica completa. Barcelona, Ed. 62, 2001.
AFEGITÓ
Pere Perelló (amic, poeta, filòsof...), amb qui he parlat un
parell de vegades del tema mentre feia l'escrit, després de llegir-lo
m'ha regalat aquest poema:
(Camí de l’àngel)
Enfilar cada paraula
Vers l’abisme del silenci
I sens por
Sens indulgènci’
Destravar-m’hi baula a baula
Fluir tot consolidant-me
Sol trajecte i
Sens objecte
Ser subjecte
Perfet ambre
Del bell cant de la calàndria
Com un àngel deslliurat
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
