|
(Dies i coses 100; Calonge, maig 2004)
Educar vol dir treure, fer sortir, fer néixer, infantar,
criar, nodrir, pujar, fer créixer. Ben encertadament, l'humanista
del segle XVI François Rabelais diu que "l'infant no és un
tassó que hom omple sinó un foc que hom encén". Noam
Chomsky, que fa tants d'anys que denuncia l'imperialisme americà (amb
el qual s'han aliat els croats espanyols) diu que educar "no s'ha de comparar
a omplir una botella d'aigua sinó més aviat a ajudar a créixer
una flor a la seva manera". Guillem d'Efak alaba una mestra seva en termes
semblants: "Donya Lluïsa Fuster no és que tingués un mètode
pedagògic especial però no sé què passava: t´hi
trobaves bé amb aquesta dona. Te deixava florir."
Per a Joan Brossa l'ensenyança a l'ús "serveix per a llevar-se
a l'hora oficial en qualsevol racó del món", perquè
"les coses importants s'aprenen però no s'ensenyen". I és que
és molt diferent ensenyar que aprendre. Ensenyar vol dir senyalar,
marcar amb un senyal, imprimir un senyal: és de fora cap a dins. Aprendre
té més semblança amb educar: és de dins cap a
fora; vol dir agafar, emparar-se, prendre des de fora, arrelar; aprendre
és florir.
El rumb de la humanitat és molt diferent si ens decidim per ensenyament
o si volem aprenentatge. L'ensenyament és un pilar de l'autoritat,
del gregarisme, de la veritat establerta. Francesc Ferrer i Guàrdia
diu que l'ensenyament no "tracta de secundar el desenvolupament espontani
de les facultats del nin, de deixar-lo cercar lliurement la satisfacció
de les seves necessitats físiques, intel·lectuals i morals;
es tracta d'imposar pensaments fets; d'impedir-li per sempre pensar d'una
altra manera que la necessària per a la conservació de les
institucions d'aquesta societat". "Aquesta instrucció no és
més que un mitjà de dominació en mans dels directors,
que mai no han volgut l'elevació de l'individu, sinó la seva
servitud."
Ferrer i Guàrdia és partidari de l'aprenentatge, de l'anarquia,
de l'individu, de la llibertat: "No és vertadera educació sinó
la que deixa al propi nin la direcció del seu esforç i que
no es proposa sinó secundar-lo en la seva manifestació". "No
tenim por de dir-ho: volem homes capaços d'evolucionar incessantment;
capaços de destruir, de renovar constantment els mitjans i de renovar-se
ells mateixos; homes la independència intel·lectuals dels quals
sigui la seva força suprema, que no es subjectin mai a res; disposats
sempre a acceptar el millor, feliços pel triomf de les idees noves
i que aspirin a viure vides múltiples en una sola vida. La societat
té por d'aquests homes: no es pot esperar, per tant, que vulgui mai
una educació capaç de produir-los" "Doncs, com aconseguirem
el nostre objectiu? Posant directament mans a l'obra, afavorint la fundació
d'escoles noves on en la mesura del possible s'estableixi aquest esperit
de llibertat que presentim que ha de dominar tota l'obra de l'educació
de l'avenir." "Admesa i practicada la coeducació de nines i nins i
rics i pobres, és a dir, partint de la solidaritat i de la igualtat,
no havíem de crear una desigualtat nova, i, per tant, a l'Escola Moderna
no hi ha premis, ni càstigs, ni exàmens en que hi hagi alumnes
ensuperbits amb la nota d'"excel·lents", mitjanies que es conformin
amb la vulgaríssima nota d'"aprovats", ni infeliços que sofreixin
l'oprobi de veure's menyspreats per incapaços."
Per aquestes idees, perquè es decanta per l'aprenentatge, per la supressió
de l'autoritat, per l'individu, Antoni Maura el fa afusellar (Maragall, precisament
un poeta, a resultes del procés de Montjuïc envia un article
al diari on sol escriure, que no li és publicat, que és un
al·legat contra la pena de mort). Per unes idees semblants, el príncep
Kropotkin és tancat a la presó. Diu: "És impossible
millorar una presó; no es pot fer absolutament res més que
esbucar-la"; Enric Casasses expressa el mateix al poema "Desapoltronar":
"que si s'obrien totes les presons / i els presos, escolteu-me, ja no ho
fossin, /els ciutadans, ja ho crec, ni ho notarien. / No són ells
que amenacen les neurones / del teu pobre cervell encarcarat. / No són
pas ells els fabricants de bombes / ni ells que aterroritzen el mercat. /
Potser pot ser pitjor però potser / entrarien en òrbita poltrones".
També diu Kropotkin: "No es pot donar autoritat a un individu sense
corrompre'l".
L'oposició que hi ha entre ensenyament i aprenentatge és la
que es troba entre autoritat i anarquia ( an-arquia = sense autoritat). Els
problemes de l'adolescència, no tenen l'origen en el veritable problema
que és l'autoritat d'uns pares i mares que no s'exciten més
que torturant els fills? Els problemes del País Basc, no tenen l'origen
en el problema de l'autoritat de l'Estat espanyol? (Diu Blai Bonet: "Esper
el dia que desapareguin tots els Estats, perquè aquest dia desapareixeran
tots els nostres mals. Una cosa és la gent , la nació i les
ciutats, i una altra l'Estat. Si desapareix l'Estat, desapareix el noranta
per cent del que va malament.") Els problemes de l'Iraq, no tenen l'origen
en el problema de l'autoritat d'Occident, que no en té mai prou? Molts
problemes de la humanitat, no provenen del problema de l'autoritat feta Déu?
(Amb raó diu Nietzsche: "El cristianisme ha estat fins avui la més
gran desgràcia de la humanitat.").
L'ensenyament, l'autoritat, du al gregarisme; l'aprenentatge, l'anarquia,
du a l'humanisme, a l'individualisme, a l'egoisme. Egoisme és el contrari
del gregarisme fruit de l'autoritat, egoisme és fer-se un mateix,
per això diu Nietzsche: "Si per una vegada l'egoisme esdevé
més gran, més intel·ligent, més fi i més
creatiu, aleshores el món semblarà "més altruista",
perquè serà més lliure, més feliç; "Des
que hi ha homes, l'home s'ha alegrat massa poc: només això,
germans meus, és el nostre pecat original! / I en aprendre a alegrar-nos
millor desaprenem de la millor manera possible de fer mal als altres i de
maquinar mals." Miquel Bauçà ho aclareix: "Tothom diu que la
infantesa / és feliç, i és així, / però
no pel que interpreten. / És feliç senzillament / perquè
el cap li funciona, / no ha estat paralitzat, / és a dir, perquè
és més sàvia. / Avui cal recuperar, / amb procediments
mecànics, / un estat intel·ligent. / Per això tenim
els somnis." "No et confonguis d'adversari: / l'espiritualitat / consisteix
a lluitar contra / els preceptes comunals, / no pas contra tu."
Els grecs són els primers humanistes, els primers a exaltar la llibertat
i la grandesa de cadascú: Prometeu rebel·lant-se contra Zeus
és una de les majors exaltacions de la independència humana.
És amb el Renaixement que l'home torna a reconèixer la seva
plena individualitat: la llibertat, la voluntat i la dignitat humana es converteixen
en els temes més determinants. El robatori de Prometeu per donar el
foc celest als homes equival al desig de totalitat i a l'ànsia de
plenitud de l'ànima romàntica; davant el coneixement objectiu
i les veritats objectives el moviment romàntic exigeix la prioritat
del subjectivisme.
Les veritats objectives són metàfores o maneres de veure el
món que una societat dóna per bones, perpetuant-les a través
de la família, l'ensenyament, els diaris (Diu Nietzche: "Encara un
segle més amb periòdics i totes les paraules faran pudor",
i Bauçà: "Ja no vaig als cementiris. / Un diari em fa el mateix:
/ tot és ple de morts que parlen.")... L'homo sapiens viu de, o dins,
o a través d'aquestes veritats, d'aquestes metàfores encarcarades,
gregàries, que ens han "ensenyat".
L'artista, l'home lliure, l'egoista, l'humanista no es troba bé amb
aquestes veritats o metàfores, no li va bé aquesta cuirassa
cultural, social, i afronta el món despullat, "aprèn" del món
i es fa les seves pròpies metàfores, que no són encarcarades
(no fan pudor, no són mortes), sinó intuïtives. L'artista,
el poeta, "mostra sense parar les ganes de configurar el món existent
de l'ésser humà despert d'una manera tan acolorida, irregular,
inconseqüent, incoherent, tan plena d'atractius i eternament nova com
ho és el món dels somnis". L'objectiu de Nietzsche va per aquest
camí: "Jo vull restituir l'home, com a propietat seva, com a producció
seva, tota la bellesa i sublimitat que ha projectat sobre les coses reals
i imaginades per fer d'aquesta manera la seva més bella apologia.
L'home, com a poeta, com a pensador, com a Déu, com a Amor, com a
Poder."
El superhome de Nietzsche és el que és capaç de crear
les seves pròpies metàfores. El superhome ha de sofrir tres
metamorfosis de l'esperit, el qual es converteix en camell, i el camell en
lleó, i el lleó, a la fi, en nen. "Les coses més feixugues
de totes, es carrega a coll l'esperit que sap suportar: com el camell que,
ben carregat, corre al desert, així corre ell pel seu desert. / Però
en el desert més solitari té lloc la segona metamorfosi: aquí
l'esperit es converteix en lleó, vol fer presa de la llibertat i ser
senyor al seu propi desert. [...] Què pot fer el nen que no hagi pogut
fer el lleó? Per què el lleó rapinyaire s'ha de convertir
en nen? / Innocència és el nen, i oblit, un nou començament,
un joc, una roda que dóna voltes per si sola, un primer moviment,
un sagrat dir sí." El nen afronta el món despullat; nosaltres,
camells carregats amb la moral, amb la cultura, per tornar a la innocència
del nen, primer hem d'ésser lleons per desfer-nos del gregarisme.
Veim un fil que lliga ensenyament, autoritat, gregarisme i veritat; i un
altre que enfila aprenentatge, llibertat, humanisme, poesia. "Poesia és
el discurs, / que és l'únic avui dia, / per obrir-se
un viarany / escaient per transitar-hi." (Miquel Bauçà). Podem
anar cap a un món en què l'home prevaldrà sobre la societat;
la poesia prevaldrà sobre la ciència: l'homo sapiens donarà
lloc a l'homo poeticus.
(El 25 de març de 2004, dia de l'anunciació de Maria: Josep
era a fer una volta)
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
