EMILI, LA VERITAT QUE CAMINA

      (Post escrit a Revisar-te el nom d'Emili Sánchez-Rubio -Capaltard 2008) 

Quan et veig, Emili, pens en aquestes paraules de Blai Bonet: “L'home just és així: parlar, parlar poc i bé, parlar en bé, parlar sobretot divinament, divina-ment...; esser home és difícil; esser la veritat és difícil, però és la nostra tasca única: aqueixa tasca: gosar esser l'home, gosar esser la veritat que camina, gosar esser la veritat que comença foc, la veritat que enceta un meló... la veritat que fa amics i els mira tota la vida."

Quan et veig, Emili, pens en l’home nou que és Blai Bonet: "L'home nou consisteix en què tot el que el constitueix sigui visible, sigui municipal; en no deixar res d'amagat. L'home nou és aquell que ho diu tot.” "Es tracta de diàriament ésser nous, no de restaurar ni de transformar [...] cada dia ser nou, cada dia ser nou".

En aquesta revisió del nom, veig també "el jove" de Blai Bonet, que “necessitava set i set creava”.

En aquests poemes la set té un terme concret, un oasi que has perdut, i hi ha els planys del nin que ha perdut la joguina, i que enyora les esvaïdes “migdiades a la teva aixella”.

Però tu saps que els oasis són per mitigar una set concreta, no per esvair la set. Els oasis allargassats tendeixen a acabar en naufragi, i aleshores tant l’un com l’altre “desitjàvem arribar i sortir a la terra ferma de la cala”, “perquè la carn /sempre acaba sent cambres i passadissos, i de sobte / no hi ha carn”. I l’”objecte directe” esdevé virtual (poema XVIII), com no ho ha deixat mai d’ésser ("els altres no existeixen", diu Miquel Bauçà).

I cal emprendre el camí, que és la poesia; “Cal el poema per treure tot el tendrum del que de tu ha entrat en mi” cal continuar caminant sense fita concreta (poema XXXII) perquè “la capacitat de solitud mata o porta a la indestructibilitat”.  Maria Mercè Marçal, a Bruixa de dol diu: “M'he emborratxat de solitud”; veu “l’assumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l'existència com a individu autònom, com a 'peix sense bicicleta'...”.

Tu saps, i ho vius, que com diu Marçal “L’escala fosca / del desig / no té barana”; que "En el fons, a través de l'amor es busca potser una altra cosa que l'amor. Potser és un Desig sense objecte precís, sense termes." (Ausiàs March: "Terme en amor algú no pot saber  / e cell qui el creu en amor no sap res."). L’amor és “intransitiu”.

I tu, no has perdut l’amor, perquè com Maria Mercè Marçal, com Blai Bonet, vius un enamorament perpetu, tant si té terme concret com si no: “Jo tinc anguiles al cor”.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA