ENRIC CASASSES.     DO'M

     Enric Casasses, poeta de la veu.
Blai Bonet diu que mai no ha escrit un vers que no l’hagi dit abans.
Casasses diu encara més: “hi ha poemes que no sé si realment estan acabats fins que no han estat recitats, com si el gest, la veu o la música en formassin part.”

     La seva formació poètica té uns antecedents ben primerencs, com conta ell mateix: “Per Nadal els meus oncles, amb el xampany, s'atrevien a recitar Maragall, Papasseit i Verdaguer de memòria. Això em va marcar, segur.” 
¿Qualcú de vosaltres ha tingut aquesta poesia, de viva veu, a casa seva?
Quan en una entrevista li demanen: "Com vas arribar a la poesia?" , ell respon: “A la poesia jo ja hi era. El que he fet és mantenir-m'hi, no sortir-ne, mirar de no caure mai del tot a la prosa, procurar en la mesura possible viure en vers.”

     És un joglar, i som molts els que l'hem conegut en qualque recital. Com els recitals de les gires poètiques, en una de les quals va aparèixer al Piano bar del carrer de Sant Magí, amb altres poetes.
I darrerament amb Pedra foguera i amb els recitals amb Pascal Comelade.
Són molts els que amb ell han agafat coratge per dir poemes.

     Enric Casasses és un trobador, com diu ell: "Quan vaig començar a escriure en vers -en l'inici del moviment punk-, Em pensava que era un trobador i intentava reconstruir aquell sistema de valors, com una forma de vida del segle XX i a Barcelona." Casasses és un cercador d'escletxes, un obridor d'espais. Viu als marges, als arravals, a les foranes; amb paraules seves: "La societat en què vivim ens obliga a moure'ns dintre d'uns interessos i jo procuro estar com més a prop de la ratlla de sortir-se'n, millor."

     Doncs bé, de trobador-joglar, a home de teatre,        de poesia, a poesia escènica, la passa és fàcil.
Albert Mestres és qui el provoca a escriure l’obra i qui la du a escena el 2003.
I aquí tenim Do'm, publicada ara per "Accent", una editorial que posa l'accent on cal: de les set obres publicades ja n’he llegides tres: La claredat d’Heràclit de Palau i Fabre, l’Ecce homo de Nietzsche i aquest Do’m, i us els puc recomanar.     
“Do’m –diu al pròleg- és una antena parabòlica dirigida a la nostra imprevisió del món.”

     Quan l’Enric em diu de presentar Do’m, em troba llegint Aristòfanes per preparar un muntatge amb els estudiants de Magisteri Musical. Havia llegit Les granotes i em va agradar. Quan va venir Casasses a presentar Pedra Foguera, em va parlar del gust que passava de llegir Els ocells d'Aristòfanes, i quan la vaig llegir, en vaig començar a preparar el muntatge.     
Rellegesc Do’m, amb Els ocells fresc, i no em puc estar de trobar-hi semblances i dissemblances.

     Vint-i-quatre segles fa que Aristòfanes va escriure Els ocells i tantes altres comèdies o drames. Així com ara les comèdies solen ésser de trulls de parelles i embulls familiars, abans tenien més contingut cívic (amb molta crítica als polítics, jutges, etc.) i contingut poètic, com les tragèdies de l’època.
Al drama de Casasses hi trobam també aquests aspectes cívics i poètics. 

     Els ocells fou representat a les Dionísies del 414. Els protagonistes són: en Pisteter (que vol dir “el segur”) i n'Evèlpides (és a dir “l’esperançat”).
Ells dos, fastiguejats de la seva ciutat van a demanar als ocells, ells que volen arreu, si saben qualque ciutat que s'adigui més amb el seu tarannà, i no com la seva ciutat, sempre plena de plets i de processos (Us sona?).
Quan en Segur i n'Esperançat són entre els ocells decideixen quedar-hi i deixar d'estar subjugats als homes i als déus.

    Els noms dels protagonistes de Do’m són l'Esmolat (que vol dir "molt resolt") i la Campanera (“que fa campana”, que va a la seva.)        
Com aquell que diu: “Quin món, tothom va a la seva, menys jo, que vaig a la meva”)

     Els ocells comença amb un viatge per cercar una nova terra, la dels ocells: volar.
Do’m, comença en un “interior”, fumant, però parlant dels ratpenats, que “obren l’espai” (57); parlant d’una “civilització” “papallona”, que “ha tornat a tancar-se al capoll. Però tornarà a sortir, potser” (64-65); parlant de “La ciutat de l’amor” (67); dient que “hi ha una escletxa a la ralitat i que s’hi pot anar-hi a viur’hi” (87).
Esmolat i Campanera, com Pisteter i Evèlpides, cerquen una nova ciutat, que s'adigui més amb el seu tarannà.

     Àngel Carmona parla d'aquesta cerca d'una nova ciutat, d'una nova terra: “A través dels segles l’home no ha abandonat el somni d’una nova terra. Les músiques més diverses i, de vegades, contradictòries, han bressat aquest somni: l’èxtasi místic, l’activisme burgès, el sentiment de pàtria, la rebel.lió individual, la pietat de l’home bo, l’aventura esteticista.
Bé que, pels motius que siguin, algunes d’aquestes músiques no ens facin massa goig, podríem acceptar-les com a guspires del foc que esperem."

     A Els ocells, quan s’assebenten que  es funda la ciutat dels ocells, compareixen tot d’una els que es volen aprofitar dels altres i ho volen manegar tot. Compareix el sacerdot, que vol manegar els rituals. L’inspector que ve a fer complir els Decrets dels homes. I d’altres manaires.          
A Do’m, els que ho maneguen tot, entren a l’interior on hi ha l’Esmolat i la Campanera. Són “Els quatre cavallers de l’apocalipsi”, “Els quatre carcellers de la por que sigui”, “Els quatre carallots”, que entren i es posen a muntar una forca.

     Un dels personatges que va a la ciutat dels ocells és Metó, el matemàtic, que diu: “Vull mesurar-vos l’aire geomètricament, i fer la divisió en parcel.les”.
Un dels carallots de Do’m també vol fer servir la ciència, però en aquest cas és un genetista, diu: “Et retorciré ben retorcegudes unes determinades connexions nervioses, plantígrad de merda!, que te tinc piratejat el codi genètic”. (56)

     Quan han entrat els quatre carallots van parlant simultàniament ells en mitja pàgina i Esmolat i Campanera en l’altra mitja.
Brossa en el seu teatre juga molt amb personatges i converses diferents, que sembla que no tinguin connexió, però que al final en pesques el sentit. Brossa els fa parlar en escenes o actes successius.
Casasses va més enllà, i mostra aquests pluridiàlegs en la mateixa escena. Aquesta polifonia facilita la conjunció i la comprensió de les diverses veus. Casasses diu al pròleg: “Una bona part de l’obra es presenta amb el text a dues columnes perquè hi ha diverses converses al mateix temps o parlen tots alhora, com a la vida, com a la tele, com a quasi qualsevol lloc tret del dentista i del teatre”.

     Hi ha una escena de transformisme, que tant agrada a Brossa: “en Joan Roig i en Joan Negre es transformen en dues ties iròniques”.
De referències literàries, moltes, com diu ell mateix al pròleg.
Els versos de Maragall “Basta una noia amb la veu viva / per redimir la humanitat”, apareixen en boca de la Campanera: “És veritat que una noia amb la veu pura pot salvar la humanitat, però li aconsello que vingui amb un bon gos, per espantar les rates humanes” (p. 41).     
La Campanera quan diu “una vegada parlant de no sé què, amb no sé qui” (p. 48) recorda la glosa: “S’altre dia no sé on / vaig encontrar no sé qui / ell me va dir no sé què / jo no sé què li vaig dir”.

     També hi ha referències a la pròpia poesia de Casasses. L’Esmolat diu “Que dormim?” (p. 33). Que dormim és el títol d’un llibre de Casasses, una expressió que feia servir el seu avi.  
      “Que no tinguis tantes pors” (p. 27) diu l’Esmolat, i el poema “Sermó” acaba amb els versos: no tinguis por, / no tingueu por.”   

        L’Esmolat, quan enuncia el segon acte diu (escandint-ho) “Prop té la guerra qui la té en sa terra” i La campanera (igual) “Més prop la té qui la té al seu coixí” (p. 47); bé, aquesta barreja de situacions de parella i situacions més cíviques, la trobam també al poema DESAPOLTRONAR
     Potser callar pot ser potser terrible.
Al menjador de casa un teu silenci
pot fer més mal en un moment donat
que un molotov en alguna altra taula.
     No ho dic per dir-ho i és que no es pot creure
que si s'obrien totes les presons
i els presos, escolteu-me, ja no ho fossin,
els ciutadans, ja ho crec, ni ho notarien.
     No són ells que amenacen les neurones
del teu pobre cervell encaracarat.
No són pas ells els fabricants de bombes
ni ells que aterroritzen el mercat.
     Potser pot ser pitjor però potser
entrarien en òrbita poltrones.

     “L’alegria catalana” no hi podia faltar. Diu Àngel Carmona: “’L’alegria catalana’ és tal volta una de les millors característiques del país: la joia vital que, si no es perd per la sendera del conformisme, pot constituir una deu de força i de riquesa.”
Ja n’hem vist mostres i en veurem més; només afegiré el que diu “LA CAMPANERA: En els temps més reculats ja existia, el pa amb tomàquet, però després, quan l’Atlàntida es va enfonsar, el tomàquet va quedar allà i el pa, aquí.” (p. 88)

     A Els ocells, PISTETER diu al puput: “A veure, digues, com podrem conviure aquest i jo amb vosaltres, que volau, si no sabem volar?” “PUPUT: No tenguis gens de por: hi ha una arreleta que, si en menjau, us sortiran ales”.
A Do’m, en lloc d'una arrel, és un didalet; L’Esmolat diu a la Campanera: “Diu que facis el favor / de carregar-te les piles / d’àtoms d’aire i de claror / que en un protonet de l’aire / li hem obert un foradet / n’ha sortit un suquet agre / poca cosa un didalet / que pot fer moure muntanyes” (27).
Un didalet com aquest, que és l’escenografia de l’obra.

     Al final de Do’m, L’esmolat i la Campanera, encara no han sortit de l’interior on han estat tot el temps, però l’esmolat diu a la Campanera: “O sigui que dius que hi ha una escletxa a la ralitat i que s’hi pot anar-hi a viur’hi”; és a dir que albiren un altre lloc, una nova terra, encara que sigui una escletxa.        
Els ocells,en canvi, comença ja en un exterior, comença amb la partida de Pisteter i Evèlpides per cercar la volta celeste dels ocells, i la troben, i hi queden.     
En un cert sentit, Els ocells, comença on acaba Do’m.       
Per tant, una bona recomanació: llegiu Do’m de Casasses, i després Els ocells d’Aristòfanes. Tot plegat unes bones glopades del didalet i unes bones ales. 

     Per acabar, a tall de poemes dialogats, llegirem amb n’Aina quatre fragments de conversa de l’Esmolat i la Campanera.

POEMA DE L'ESQUERDA DE LA MUNTANYA.
Pàg. 22 "LA CAMPANERA: Aquells s'han instal.lat en una esquerda de la muntanya..." Pàg. 24 "LA CAMPANERA: [...] com si fossin de casa."

POEMA DELS VOLTORS QUE DOMINEN LA CIUTAT
Pàg. 35 "LA CAMPANERA: [...] Els dimonis no paren de prometre..." Pàg. 37 "LA CAMPANERA: A les muntanyes, collons."

POEMA DE L'UNGÜENT PER ALS VALENTS
Pàg. 71 "L'ESMOLAT: He trobat una recepta..." Pàg. 74 "L'ESMOLAT: [...] a més d'altres persones més indecises i vergonyoses..."

POEMA DEL DO'M UN ALTRE DIDALET
PÀ. 83 "LA CAMPANERA: Do'm un altre didalet..." Pàg. 86 "LA CAMPANERA: [...] Tota és una, l'aventura."

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA