|
Parasceve: el terrorisme d'estat
Blai Bonet, El mar, Vilassar de
mar
La verdor, Blai i el poder (el civisme
de Blai Bonet)
Blai Bonet. Records
PARASCEVE: EL TERRORISME D’ESTAT
BLAI BONET: TEATRE
(Lletra de canvi 45. Barcelona 1998)
Parasceve, la passió, la mort de
Jesús (acusat de parlar massa, de fer trontollar la botigueta), la
mort de l’home, lliurat pels poders locals, a mans de l’Estat colonial. Un
tema tan antic com actual; una història que es repeteix un cop i un
altre fins al dia d’avui. L’excusa, qualsevol: perquè parlava massa,
o perquè li devien un compte o perquè tenia la dona guapa (que
són casos de Judas i la primavera), o simplement perquè sí.
Sempre els coneguts o els parents o els poders locals com a executors (els
interessats més directament, més a la menuda), però
a l’empara de l’Estat, de la llei, de la justícia. Ho diu Blai Bonet
a Teatre del gran verd: “No hi ha res que aidi tant a matar un home / com
sentir-se representant d’un país”; i a Pere Pau:: “a Occident, la
llei és feta des d’un vell call immoral estant, i, en una multitud
particular de casos particulars, el senzill fet de l’aplicació de
la llei és un groller acte hipòcrita.”
Aquest és el tema de l’única obra teatral
que Blai Bonet va publicar (ell contava amb pèls i senyals altres temes
per a teatre que sembla, però, que no va arribar a traslladar al paper).
A “Una mica de llum per a Parasceve” diu: “és important, aquí,
anotar que jo volia ser, des del principi dels anys cinquanta, un creador
d’obres escrites per a cossos que viuen, durant una hora i mitja seguida,
damunt la fusta d’un escenari, dins la boca de l’escenari d’un teatre... El
fet que després escrivís novel.la, llibres escrits en vers,
periodisme, investigació d’art plàstic, i tants, tants, etcèteres,
és un producte de circumstàncies que anaven calentes i que varen
ser potser socials o potser polítiques.” I al mateix escrit: “Des
de la meva experiència, fer teatre és fer memòria: posar
la poesia de l’ésser humà damunt l’escenari: la poesia es fa
home: la poesia de l’Home es fa home municipal damunt l’escenari de les aparicions:
està il.luminada, la gernació del món la veu, també
la mira, s’hi fixa i tot, i la sent d’asseguda voluntàriament a les
fosques...”
Parasceve és la poesia, la vida, la persona humanada,
l’amor, la tendresa..., segats per l’acció de l’Estat, de l’Exèrcit,
de la Llei, de la Justícia: és el terrorisme (diu Chomsky: “El
terme terrorisme es va començar a utilitzar cap a la fi del segle XVIII,
de primer per fer referència a les accions violentes de governs nomenats
amb la finalitat d’assegurar la submissió popular.”) . En una entrevista
en ple conflicte dels balcans diu: “Esper el dia que desapareguin tots
els Estats, perquè aquest dia desapareixeran tots els nostres mals.
Una cosa és la gent, la nació i les ciutats, i una altra l’Estat.
Si desapareix l’Estat, desapareix el noranta per cent del que va malament”.
És el tema de la poesia de la vida quotidiana, la poesia de la mare
amb els fills (amb el “posat”, que festeja com cal, sempre devora ella, la
feina i la casa; i amb el “tarambanenc”, el disbauxat, que va a la taverna
a pesar dels trets que hi ha pel poble), és la poesia de la gent,
és la verdor, sotmesa, esclafada, pel militar, per l’Estat, pel poder.
El poder i la verdor, un tema constant en l’obra de Blai
Bonet, sigui poesia, novel.la, teatre, articles periodístics. El trobam
a “Oda al poble rural”, dins Comèdia, escrit la mateixa dècada
que les primeres novel.les i que Parasceve. Ens hi estendrem en alguns fragments,
perquè il.lustren totalment Parasceve: “No trauré la veu ni
la llengua, / i sí una cadira al carrer, / als adolescents enamorats,
/ que sota la claror estival de les estrelles / tenen aturat tot el cos, menys
el frenesí de la boca, / que se mou, delicada, com les cortines de
ferro en el portal / de les cases, / com el multicolor paper de seda penjat
i tremolós / damunt la festa major d’una plaça.” “Estimaré
sempre el calb, / que calla quan parlen de cabells, / el qui té la
cara de mul, / el qui té la cara de rata, / el qui té cara de
terròs, / el qui té cara d’animal antediluvià, / el
qui du la cara com una perdigonada [...] totes les cares que fa la pobra gent
pobra, / tot el torrent de cares / que fa la gent que viu entre l’espiga i
la mort, / entre el sol i les llunes”. “Estimades siguin / totes / les petites
/ negrors / del poble. / I les picades / d’abella, / el mal / de cap, / el
cop / amb un martell / damunt / els dits”. / “Però quedin colgats
sota la impaciència, / enterrats sota un segle de vermelles formigues,
/ els qui, com la pudor, entren dins tota casa, / com si cada home fos raïm
per al seu cup. / Contra els grocs cacics sempre, que, si donen un pa, /
és per tenir un nou animal dins l’estable, / o per mirar-li el tòrax
ample com una roca, / on la vida escriu una àguila acotada.”
El poder i la verdor, aquest és el gran tema de
l’obra de Blai Bonet, el tema de Parasceve: la sensualitat: sempre / l’oposició
al poder: sempre. I ho repeteix a la darrera entrevista: “L’escriptor té
l’obligació de fer d’oposició del poder.” (I això
no agrada a tothom, no agrada als que passen del tema, i menys encara als
que s’aprofiten del poder.). Aquest és també el títol
d’un llibre de l’època de Has vist, algun cop, Jordi Bonet, ca N’Amat
a l’ombra? i de Teatre del gran verd. (Són obres qualificades d’”apoteòsiques”
per Àlex Susanna, però mal rebudes per la crítica “acadèmica”,
que parla de “desordre conceptual”, “caos”, i de tendència “a
la prolijidad y al exabrupto.” )
A Parasceve el silenci converteix les víctimes
en botxins. Elvira xiscla: “Per què has callat, Andreu? [...] Ell ja
no pot passar la carretera perquè nosaltres hem callat”. El silenci
ens fa còmplices. Quan a l’estiu del 97 succeeixen dos fets com milers
de mans blanques al carrer pel cas Blanco al País Basc, i com la passivitat
del poble davant l’absolució de Gabriel Cañellas (PP), Blai
Bonet escriu: “La “màfia mallorquina” “els vergues”, “les genetes”,
“els morro”, etc., són institucions tan antigues com els “Corleone”
de Sicília o els “Capone” de Xicago. Vull dir, amb tot això,
que, si, aquests dies, no surten al carrer grans multituds de gent mostrant
i movent enlaire les mans netes, demanant que s’acabi “ja” la màfia
absolta, seguirem essent bruts i amb les mans brutes. Prou sé jo que
no sortiran milers de mans netes enlaire al carrer, a la plaça. Ni
milers ni cap ni una, en sortirà. Mala cosa. Si no és massa
demanar, però, que almanco n’hi hagi més de tres que gosin dir
que, terrorisme, violència i la màfia volen dir “lo” mateix
perquè són “lo” mateix: una cosa que no és cosa, que
per tot el món es posa: la por. La presó és per tancar-hi
la por, i no tancar-hi res més.” Aquests fets de silenci, de
complicitat, els repetim seguit seguit: al febrer Karla Faye Tucker és
amenaçada de mort per la justícia americana, i aquí,
cap mà blanca, i Karla fou assassinada. Parasceve és una tragèdia,
la tragèdia del segle XX: el silenci i la complicitat fan inevitable
el desenllaç.
Aquest és el tema que el 1957, amb la independència
de sempre que només tenen els intel.lectuals lliures de pensament i
de paraula, Blai Bonet va treure a la llum amb Parasceve, premi Joan Santamaria
1957, i estrenat el 24 d’octubre de 1957 al Teatre Capsa de Barcelona per
l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, sota la direcció
de Jordi Sarsanedas. El paper de Lluís, fill de disset anys, el feia
Josep Maria Flotats. Quaranta anys després Blai Bonet contava aquest
muntatge i l’actuació de Flotats, i el moment en què es despullava
per anar a jeure, com si l’hagués vist la nit passada. Fins al 1995,
en què Magisteri Teatre - Mag Poesia (amb una excel.lent escenografia
de Jaume Falconer) la va posar en escena a Palma el 25 de maig (amb representacions
a Artà, Barcelona i Santanyí), no s’havia tornat a representar.
És el que passa a aquest país: es fan moltes comedietes i musicals
(amb actors que no saben cantar) i no es representa Palau i Fabre, ni Pere
Quart, ni Joan Brossa... Magisteri Teatre prepara, per a la tardor de 1998,
una reposició de Parasceve, però seria d’agrair que obres com
aquesta formassin part del repertori de les companyies comercials: el llibre
hi és, i l’obra ho paga (la gent que ha vist o llegit aquest text ha
quedat impactada, i més d’un que havia viscut casos semblants en sortia
plorant).
“I era una colla de veure, tots eren manacorins, / si
ho eren els condemnats també ho eren els botxins; / primer mataren
en Mates, llavors en Fullana i en Gil, / en Nadal, en Mascaró, en Guinovart
i en Fornit. / I a lo Tort Ballester el penjaren escorxat de viu en viu.
/ I escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins. [...] Sa cançó
que heu escoltat / l’ha feta Guillem d’Efak / qui demana a Déu que
el poble / no tengui mai més tirans / i que si hi torna a haver guerra
/ la guanyem els catalans.”
Antoni Artigues,
parasceve de 1998
Blai Bonet, El
mar, Vilassar de Mar
(Publicat a El punt, fa un grapat d'anys)
Un matí em trobo al caseller de
la feina un petit cofre del tresor: és un munt de papers que m’ha
deixat l’amic Carles Rebassa. Hi ha el seu poemari inèdit Maig del
noranta-sis, que llegesc àvidament, i tot un munt de cartes, entrevistes,
escrits i paraules de Blai Bonet.
De la vintena de cartes a Carles Riba (duites a Palma
per Margalida Pons, via Carles Jordi Graells) n’hi ha una, que em va cridar
més l’atenció.
“Vilassar de Mar - 1 - Juliol - 58 / Sr. Dr. / Carles
Riba / Barcelona
“Molt estimat senyor Riba:
“Suposo que V. deu tenir fe a bastament en la seva persona
i en la seva poesia per viure segur de que és impossible oblidar-se
de V. Jo, en particular, anc que m’ho proposés, no em veuria amb cor,
ni amb ànima, de fer-ho. Seria ben difícil d’aconseguir, com
seria difícil oblidar un d’aquests amors que donen sentit a una vida.
“No li havia escrit abans per un motiu molt bàrbar:
perquè no en tenia ganes- Per escriure-li em cal tenir la sang senyora,
mesurada de passa i de goig, perquè parlar amb V. em dóna dignitat.
Tot aquest temps he viscut com un home de mal humor. M’ha posat trist veure
que la gent que es creu estimar el país -i els homes- em feien patir
tant per mor del meu llibre i que se’n penedien -literalment- d’haver
contribuït a la meva salut. Jo, que sempre escric amb una il.lusió
de nen, difícilment podré oblidar-ne les conseqüències.
De vegades, he sentit a dir que Espanya primer fa els homes i després
els devora. És igual. Però em fa mal que de Catalunya en puguin
dir una cosa semblant. Jo m’he enamorat del país i m’he llançat
a l’aventura -pueril- de que ell s’enamori de mi. Son coses de poetes. Però
no em creia que el desengany vingués tan aviat. Baldament no em vulguin
jo no abandono el camp. Abans em mataré: és una cosa que no
em fa ni mica de por. Ni d’escrúpol. Hi ha una cosa que em dóna
molta força -i ganes de ser ardit-: aquell parlament que va fer V.
al Casal de Montserrat. Mai no li agrairé prou que V. en públic,
parlés com un adolescent nacional. V. tota la vida ha estat un prodigiós
adolescent nacional. Aquella nit més que mai. Un home que té
tanta fe obliga a tenir molta esperança. Guardaré el seu discurs
tota la vida, cosa que dóna ordre i vigor.
“El meu record millor a la senyora Clementina, tan poètica
i natural d’alegria sempre.
“Una forta abraçada del seu / Blai Bonet ”
És una carta escrita des de Vilassar de Mar, en
què parla de les repercussions de la publicació de la primera
novel.la: El mar. Cada vegada que pas per Vilassar, uns quants cops cada any,
pens en Blai Bonet i en la seva estada a aquest bell poble del Maresme. Dins
el mateix cofre del tresor que m’ha passat en Carles hi trobo una cinta de
vídeo (cedida pel Servei d’audiovisuals de la Universitat de les Illes
Balears) que conté part d’una llargíssima entrevista que li
va fer el cordial Biel Mesquida, i que ens dóna molt de llum sobre
la vinguda i l’estada de Blai Bonet a Vilassar de Mar:
“Quan vaig escriure El mar es va armar un escàndol
impressionant. Vaig rebre una carta d’en Jordi Pinell, que era monjo de Montserrat,
dient-me que havia de fer penintència pública: que havia creat
una bellesa inaudita per dir unes blasfèmies inaudites, i que havia
de fer penitència pública. [...] Hi vaig perdre moltes coses,
jo, amb això d’El mar. Entre altres coses, a cals senyors Bonet Garí
es varen enfadar... És així, es varen enfadar. No varen dir
“estam enfadats” però jo ho vaig veure. Molta gent es va enfadar; no
m’ho varen dir.
“I jo per no veure gent enfadada (feia feina a Vergara
i tot això) vaig anar a viure a Vilassa de Mar. Anava a fer feina a
Barcelona i allà hi podia anar a dinar i sopar. Hi trobava la mar i
estava bé. I hi vaig estar tres anys.
“(Biel Mesquida: A Vilassar de Mar és on vares
escriure Haceldama?)
“Allà vivia dues coses guapes que eren Haceldama
i tota la..., perquè això d’El mar va passar amb aquestes famílies,
però l’èxit d’El mar va ser molt gran també. Jo, a Vilassar,
hi vaig viure tot l’èxit d’El mar. I hi vaig escriure Haceldama, que
està tot ubicat a Vilassar de Mar, perquè tots els carrers i
ponts, tot allò és Vilassar de Mar. I la primera edició
(perquè en varen fer dues edicions) es va esgotar a Vilassar de Mar.
“A Vilassar me’n duia molta feina de l’editorial, perquè
arribaves a col.laborar en moltes coses; jo, per exemple, vaig ser dels 25
que feien l’Enciclopedia Vergara; feia molta correcció d’estil; feia
molta feina de l’editorial, allà. A Vilassar de Mar vaig començar
Judes i la primavera. Hi vaig escriure una obra de teatre que no s’ha feta
mai, que se diu Orquídea [...] i que era molt guapa, i resulta que
la vaig donar a llegir a un parell de per Barcelona i me varen dir que era
molt bona: “‘has de presentar al premi Ciutat de Barcelona”, que llavors no
era com el d’ara. Es donava el dia de l’aniversari de l’entrada de Franco
a Barcelona [...] I jo la vaig presentar. Llavors un dia en vaig parlar amb
en Riba: “He escrit aquesta obra de teatre que es diu Orquídea i que
l’he presentada al Ciutat de Barcelona”. Diu: “què has fet”. “Sí
home, i per què?” Diu: “O no veus que això és unir-se
al franquisme”. I jo ni ho sabia això de l’aniversari aqueix. I que
no ho havia de fer perquè això és ajuntar-se a la celebració
de la venguada de les tropes de Franco. A mi em va sobtar. I vaig anar a l’ajuntament,
i era el dia abans de fer els premis. Dic: “venia a recollir una obra que
es diu Orquídea, jo som en Blai Bonet, l’autor”. I aquell senyor em
va mirar amb uns ulls -era el delegat de cultura- i diu: “que passa res?,
vostè està ben segur que vol retirar aquesta obra?”. Dic: “sí,
sí, sí, he decidit que l’he de retirar”. Diu: “aquestes coses
no es poden dir, però a aquesta obra li han donat el premi Ciutat
de Barcelona”. I no has vist un home més endidalat mai: qui he de
triar?, el premi o aquell amor que tenies a en Carles Riba? I vaig dir: “no,
no, me’n duc l’obra”. I me’n vaig dur l’obra.
“(Biel Mesquida: Molt bé. I l’obra aquesta no
ha sortit mai?)
“No, no ha sortida mai, però existeix en diferents
llibres. A Míster Evasió em pareix que n’hi ha quasi dos actes
complets .
“(Biel Mesquida: I després de Vilassar, què
fa?, on vas?)
“Després de Vilassar me’n vaig tornar a Barcelona.
I vaig estar ja sempre; a la Residència Universitària Sant Jaume.
Acabem aquest recorregut literari per Vilassar amb més
paraules de Blai Bonet escrites en ocasió de posar el seu nom a l’Escola
pública de Santanyí
“Vaig escriure Haceldama a un poble mariner de
la comarca del Maresme, Vilassar de Mar, on vaig viure una colla d’anys,
al carrer Sant Ignasi, 23 , perquè l’aire empol.luït de
Barcelona ja no em queia gaire bé. Per Vilassar de Mar, igual que
per tots els pobles i ciutats del Maresme, passava un tren cada quinze minuts,
i aquesta facilitat de transport em feia possible anar a Barcelona per coses
del meu treball, cada matí fins a migdia en què anava a Vilassar
per dinar; els horabaixes solia fer el mateix trajecte, quan era necessari.
“A Vilassar de Mar, molts capvespres anava a escriure
al Cafè La Marina , que estava separat de la platja pel Passeig de
les palmeres i la via del tren. Cafè la Marina va arribar a esser conegut
ferm com a centre d’animació cultural. Jo hi donava xerrades, convidava
escriptors de Barcelona perquè venguessin a parlar; jo els feia la
presentació.
“La meva època a Vilassar de Mar va esser molt
fecunda pel que atany a l’enriquiment social i espiritual de la meva existència:
moltes bones famílies de Barcelona hi venien per passar-hi el diumenge
i, després, les seves vacances d’estiu: entre el mar i la muntanya
hi havia no gaire més de dos quilòmetres, i, pels pujols, hi
havia poblets d’una gran bellesa, on els barcelonins estiuejaven: Vilassar
de Dalt, Sant Andreu de Llevaneres, Tiana...[...]
“De bell nou me’n vaig tornar a viure a Barcelona. Agafar
tantes vegades el tren Vilassar de Mar-Barcelona em feia perdre temps i avinenteses
de veure cada dia, o cada setmana, els amics i companys de Barcelona. Vaig
começar a escriure al setmanari Destino [...]
“A la fi, vaig enllestir del tot, ja era hora!, la meva
llarga novel.la Judes i la primavera, que va tenir, a Catalunya, tant èxit
com El Mar, però també molt més escàndol, sobretot
a Mallorca, perquè descrivia i descriu molt bé Santanyí
i retrata molt bé, expressivament ferm, persones conegudes. Hi hagué
gent que s’enutjà amb mi i que, a hores d’ara, no ho han oblidat. Poca
culpa tenc jo de saber construir a fons personatges en una obra de creació!”
Totes aquestes paraules són una mostra de tot
el que queda per editar de Blai Bonet. Bona gent treballa per treure-ho a
llum, perquè vegem de cada dia més la profunditat intel.lectual,
poètica i humana d’aquest gran escriptor català.
Antoni Artigues,
Sant Joan de 1998
FOTO DEL C. SANT IGNASI 23 I DEL CAFÈ
LA MARINA ]
LA VERDOR, BLAI, I EL PODER
(El civisme de Blai Bonet)
(Institut d'Estudis Baleàrics 64/65. Palma, 2000)
Que ho ets, de BO, Blai! Llàstima
que ja no escriguis! Hi ha gent que els és igual (o que s’ho estimen
més), genteta que només s’ha interessat per l’anècdota,
justament ara: són els corbs i les milanes polleres de sempre; mesquinets
o mesquinetes del món audiovisual o de la premsa o... Genteta venuda
que no t’ha volgut llegir perquè no els interessa el que dius, perquè
no ho volen sentir perquè els fas por. Com vols que et vulguin entendre,
si els enfloques: “Com que no “eren”, com que eren pràcticament res
[...] just tenien “figurera”. I mira, els deixaven “figurar”... Haver de
figurar és literalment l’infern real dels qui no tenen voluntat ni
coratge de “ser”... No tenien coratge, voluntat ni decisió de tenir
autoritat per si mateixos [...] L’autoritat pròpia de tot home li
ve donada, a qualsevol home, per la pràctica diària de la veritat
i de la veracitat.”
Blai, són paraules males d’empassar, males de
fer créixer dins un mateix, si un s’acosta a tu només pel nom,
per l’anècdota. A molts, però, els és igual l’anècdota,
perquè t’estimen pels teus escrits (pels articles que esperaven amb
delit per alenar un poc enmig de tanta ofegor; per la poesia), és a
dir, gent que et té present per les teves paraules, per la teva persona,
per l’home que t´has fet, per l’adolescent que has sabut esser tota
la vida, tot verd, tot verdal, allunyat dels mercaders, oposat al poder. En
uns versos que tan bé recitava Ovidi Montllor, dius:
“Si vols ser un home,
no tens permís per a pensar que hi vas néixer.
No vas néixer home, però hi has de tornar.
La teva única tasca és aconseguir
que les coses evidents es facin públiques.
Ai de tu, però, si comportes que els altres et facin home!
Agafarà la bruta malaltia de la decència
i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta
i això és perquè
tots aquells que estimen només el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya,ç
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit.”
(Has vist algun cop Jordi Bonet ca n’Amat a l’ombra?)
Blai Bonet no va mai contra la verdor, sempre contra
el poder, i això ja ho veim el 1958, a Comèdia. Sentim alguns
fragments de l’”Oda del poble rural”:
“No trauré la veu ni la llengua,
i sí una cadira al carrer,
als adolescents enamorats,
que sota la claror estival de les estrelles
tenen aturat tot el cos, menys el frenesí de la boca [...]
Mai contra els enamorats,
que dins la vinosa nit encristal.lada
de gener transparent,
estan atacats a la paret,
ella silenciosament gravada damunt el mur,
ell empenyent-la amb els genolls, amb els dits temporals,
com si la menés a un cambril, construint ambdós el cambril
[...]
Mai contra
els vidriosos fadrins
que tenen la cara verda,
les mans verdes,
les cames pelades i blanques com l’anís,
que van sols al cinema del diumenge a la tarda
i, en entrar en el teatre, olorós de castanyes,
agafen, lentament, com una àncora viva,
la butaca que sura al costat del més trist
adolescent planxat, que contempla el programa.[...]
Estimades siguin
totes
les petites
negrors
del poble. [...]
Però quedin colgats sota la impaciència,
enterrats sota un segle de vermelles formigues,
els qui, com la pudor, entren dins tota casa,
com si cada home fos raïm per al seu cup.
Contra els grocs cacics sempre, que, si donen un pa,
és per tenir un nou animal dins l’estable,
o per mirar-li el tòrax ample com una roca,
on la vida escriu una àguila acotada.
Quedin esblanqueïts com un blat espantat
els qui, com la pols, entren fins a l’orgue i l’altar,
els qui com un brot verd d’ornamental cicuta,
s’enfilen per la vara dels quasi lírics batlles.”
Començau a entendre per què tants tenen
por d’en Blai, per què tants se n’escandalitzen, per què tants
el voldrien colgat. Començau a veure ara per què a tants donen
vida les seves paraules, per què tants estimen en Blai. Joan de Sagarra
diu que Blai Bonet, amb un llenguatge viu com pocs, i amb una sensualitat
vitenca, ens ha ensenyat a no mentir. Ho diu la seva cosina Catalina Bonet:
“Tenia la valentia de ser molt franc”. I ho diu ell mateix a Els fets: “Saps
què hem de fer? Veus? Mira, / la cosa més ceràmica és
fer la veritat”; i en una entrevista amb A. Susanna: “La veritat és
dir-ho tot. Això implica creure en tot. Mentir no és dir el
contrari; mentir és amagar una cosa”. I, veient que “Aquí tothom
diu experiència [...] a tenir por” (Si jo fos fuster...), ens anuncia,
al “Crist de Port-Royal” , el manament de viure sense por:
“No estic enclavat perquè la mort és inevitable,
sinó perquè convé.
¿No veus que dono la sang
per tal que puguis complir el manament de no tenir por? [...]
Si tens por, és perquè no saps què et passarà.
I, si no saps què passarà,
és, perquè no has triat encara entre el càlcul de probabilitat
i jo.
Els meus són intel.ligents, atroçment decidits i pràctics:
saben que passaran per on vaig passar jo,
perquè només hi ha aquest camí:
s’hi passa gana, solitud, intel.ligència,
injustícia, calúmnia, filosofia i lletres.
Però només en aquest carreró podràs parlar clar
i ferm [...]
Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis.
Blai Bonet diu que escriure és una feina feixuga
“també perquè moltes de les coses que dius t’agradaria no haver-les
de dir, perquè saps que quan arribin als lectors els feriran. A mi
m’ha passat això sempre, però aquesta és la missió
que tinc.” I ho repeteix: “L’escriptor té l’obligació de fer
d’oposició del poder”. I ell segueix aquesta obligació tota
la vida: sempre amb la verdor, sempre contra el poder en tots els seus sentits.
Vegem un reguitzell de paraules seves que ho diuen ben a les clares :
* “a Mallorca, [...] gent desarrelada ens governa.”
* “assassinaven els que eren republicans, els mataven per Déu, en
nom de Déu.”
* “Ni esquerra, ni centre, ni dreta, sinó endavant.”
* “Esper el dia que desapareguin tots els Estats.”
* “No cal dir Països Catalans. No. País Català i prou,
I un sol president. Un president per al País Català.”
* “A Occident, la llei és feta des d’un vell call immoral estant.”
* “Ser súbdit és incompatible amb la dignitat.”
* “No et creguis que ets jove. És mentida. / Si en dubtes, mira:
/ ets tan de la tercera edat, / que, de la perdiu, en dius el sexe, / de
la fava barres altes, en dius el desig. / -Amèn. / Amèn i Kiriè.
/ Amèn i dominè, / i Heil Amèn. Heil Amèn. Heil
Amèn. / De mascle que en dóna a mascle, / en dius dos maricons.
/ -Heil Amèn. Heil Amèn. I amèn.” (El poder i la verdor)
* “La tragèdia etarra i la novella i mala d’entendre revolució
dels adolescents bascs al carrer són una guerra i [...] han de ser
vistes i viscudes com una guerra, en lloc de ser vistes i tractades com una
banda de delin üents comuns.”
* “S’està fent una labor de col.locar mines als partits nacionalistes
a fi que saltin en mil bocins.”
* “Ja no hi ha terrorisme més dur que el terrorisme de la hipocresia
legal.”
* “Si no vols que et digui “pistoler”, / guarda-te’n prou d’anar signat
amb una pistola / i de fer-me creure que la bala és la teva autoritat.”
(Has vist algun cop...)
* “El general [Franco], en certa manera, feia la sensació que actualment
produeix José Maria Aznar: la sensació que manava en nom d’algú
que li dictava les ordres i les lleis. Sempre he opinat que aquest “algú”
era l’Opus Dei i el seu poder internacional a Occident.”
* Sempre dic que els efectes de la censura els he notat més d’ençà
que hi ha democràcia que no als temps d’en Franco [...] Tampoc no m’he
autocensurat mai.”
* “El guerriller només s’aixeca quan la persona està en perill”
(diu parlant de l’ofensiva colonial d’Aguirre.Aznar).
* (I parlant de l’absolució de Canyelles, poc després de la
moguda de mans blanques del juliol 97 contra el País Basc, diu:) “Vull
dir, amb tot això, que, si, aquests dies, no surten al carrer grans
multituds de gent mostrant i ñmovent enlaire les mans netes, demanant
que s’acabi “ja” la màfia absolta, seguirem essent bruts i amb les
mans brutes. Prou sé jo que no sortiran milers de mans netes enlaire
al carrer, a la plaça. Ni milers ni cap ni una, en sortirà.
Mala cosa. Si no és massa demanar, però, que almanco n’hi hagi
més de tres que gosin dir que, terrorisme, violència i la màfia
volen dir “lo” mateix perquè són “lo” mateix.”
* “L’infern és no poder ni voler sortir de si mateix, és estimar-se...
sense estimar, tenir totes les cavitats i habilitats de la persona plenes
de si mateix. [...] L’infern també és fer el teatre quan no
es pot fer l’amor, és fer un teatre quan no es pot fer un poble, és
muntar un poble teatral quan no es vol construir un poble autèntic,
i això amb el detall que no autentifica ni la comunitat de llengua,
ni la comunitat de costums, etcètera, sinó el fet de tenir un
programa vital per fer, un programa social, és a dir, espiritual, a
realitzat i compartir després amb el grup del món.” (La mirada)
* “L’infern és ser un porc, saber-ho / i veure’s tractat com un home
digne. // L’infern són les relacions públicques, / l’amar just
legal. / L’infern és la dignitat negociada.” (Teatre del gran verd)
* “[...] era un home; / que era vist just on hi havia guany; / no li veien,
però, el cor quan sumava; / que sovint posava sense cor la signatura;
/ que feia coses i no les signava; / que adesiara signava coses que no havia
fet.” (Has vist algun cop...)
* “L’home no és culpable. Culpables només ho són els
papes i els legisladors.”
Definitivament, Blai Bonet no és un mercader ni
un traficant de poesia. Per a ell “la paraula és la casa de l’home”:
Quin bon estar, Blai, que hi fa, a la teva casa!
Antoni Artigues
Blai Bonet és un escriptor líric (canta i es decanta per la
verdor) i èpic (canta i es decanta contra el poder). És un poeta
cívic al llarg de tota la vida: “Mai contra els enamorats /[...]/ contra
els grocs cacics sempre.” “A Mallorca [...] gent desarrelada ens governa.”
“Esper el dia que desapareguin tots els Estats.” “Ser súbdit és
incompatible amb la dignitat.” “No cal dir Països Catalans. No. País
Català i prou. I un sol president. Un president per al País
Català.
BLAI BONET. RECORDS.
(S'esclop 35, Palma 2007)
"Contar, no! Recordar! / Recordar, re-cor-dar, / significa acostar les coses
al cor", com diu Blai Bonet a Teatre del gran verd.
Blai Bonet és un dels poetes, juntament amb Joan Brossa, Miquel Bauçà,
Estellés..., que m'ha acompanyat tota la vida. Són poetes que
viuen poèticament i per això totes les seves paraules són
poètiques, d'una poesia vitenca, un cant a la vida, un cant d'ell mateix,
un cant individual, que et diu jo cant així i tu ja cantaràs
a la teva manera, però canta.
A principis dels setanta, en Biel Majoral, na Coloma Julià i molts
més organitzàrem una campanya per fer classes de català,
a l'estiu, de franc, a tants de punts de Mallorca com fos possible. Jo les
vaig fer a l'Alqueria Blanca, amb una vintena d'alumnes de totes les edats.
Vaig pensar que estaria bé de fer una cloenda del curs amb la presència
de Blai Bonet, un poeta enravenat. No el coneixia, em present al carrer de
Palma 74 de Santanyí i em va rebre amb una calidesa com si ens estimàssim
de tota la vida (perquè ens estimàvem de tota la vida).
El recordo al puig de Consolació amb una xerrada a favor de la preservació
de Mondragó. Sempre estava a punt per parlar, bellament, tranquil·lament,
llargament, fruint de cada paraula, fins i tot returant algunes paraules per
donar-los més pes. Deia que mai no havia publicat cap paraula que
abans no l'hagués dita de viva veu. Un dia, em contà ell mateix,
el batle Aguiló el va convidar a fer una conferència a Palma;
ell no conduïa i l'havien d'anar a cercar; li va enviar el cotxe oficial
amb el xofer d'uniforme amb aquells botons daurats i la gorra; quan ja està
a punt de sortir sa mare el crida: "Blai, acosta't que t'he de dir una cosa";
en Blai hi va i: "Et tenc dit que no m'agrada que et facis amb la gent grossa!".
Li varen preparar un homenatge a Palma, amb la Balanguera inclosa i tots
dempeus, i en Blai no hi va voler ésser, i va dir, al diari: "l'homenatge
ja el m'han fet posant el meu nom a l'escola de Santanyí, i no en vull
d'altre".
Nadal Batle, felanitxer llest com una centella i culte, estimava en Blai
i va organitzar, els anys vuitanta, a la universitat, una sèrie d'actes
anunciats amb un cartell de Miquel Barceló amb aquell poema d'en Blai
on diu: "Tots els que anau contents: / el sol i el meu cor van amb vosaltres".
La culminació fou un inenarrable i màgic recital d'Ovidi Montllor
damunt un empostissat al llac de l'Hort del rei. Un dels convidats a xerrar,
deia: "Consolació va en majúscules perquè és un
símbol sexual", i quatre superficialitats, i tornava a la gran troballa
que havia fet: "Consolació en majúscules"; en Nadal, de paciència
curta, es recargolava al seu seient agafant un genoll amb un braç
i amb l'altre gratant-se la closca; al final no pot pus, alça el braç
i amb la veu que feia quan després deia "i punt", diu: "Consolació
va en majúscules perquè és el puig de Santanyí".
La poesia d'en Blai és un cant a la verdor, a la verdor de pins entre
el coral i l'espiga, a la verdor que arrenca a la soca dels ous: "No puc parlar,
que tinc la meva boca / -urna de sol ponent, flors de safrà-, / inflada
de tant glopejar la deixa / de l'Amat: blanca lluna del seu cel...".
La poesia d'en Blai també és una denúncia del poder,
com ho és El mar. En una entrevista de Biel Mesquida diu: “Quan vaig
escriure El mar es va armar un escàndol impressionant. Hi vaig perdre
moltes coses, jo, amb això d’El mar. Entre altres coses, a cals senyors
Bonet Garí es varen enfadar... És així, es varen enfadar.
No varen dir “estam enfadats” però jo ho vaig veure. I jo per no veure
gent enfadada vaig anar a viure a Vilassar de Mar." I en una carta a Carles
Riba de 1958: "M’ha posat trist veure que la gent que es creu estimar el país
-i els homes- em feien patir tant per mor del meu llibre i que se’n penedien
-literalment- d’haver contribuït a la meva salut."
Però ell continua amb la denúncia del poder, no té
por, "el primer manament és: no tinguis por. La por és dels
animals", diu a "Crist de Port-Royal". "Judas i la primavera va tenir, a
Catalunya, tant èxit com El Mar, però també molt més
escàndol, sobretot a Mallorca, perquè descrivia i descriu
molt bé Santanyí i retrata molt bé, expressivament ferm,
persones conegudes. Hi hagué gent que s’enutjà amb mi i que,
a hores d’ara, no ho han oblidat. Poca culpa tenc jo de saber construir a
fons personatges en una obra de creació!”
A "Oda al poble rural", poema de Comèdia, diu: "Mai contra els enamorats"
i "Contra els grocs cacics sempre": amb la verdor sempre, amb el poder mai.
I el 1981 en Damià Huguet li publica El poder i la verdor un llibre
massa clar per a la cort acadèmica i literària, que parla de
"desordre conceptual", "caos", i de tendència "a la prolijidad
y al exabrupto."; la mateixa història es va repetir amb El canvi de
Miquel Bauçà. Ara bé, Blai Bonet en una entrevista diu:
"Eliot i Pound van pesar en l'escriptura d'El poder i la verdor i Teatre del
gran verd, que són, n'estic segur, els meus dos llibres més
importants: amb el temps, la gent ho veurà."
El poder i la verdor són una constant en l'obra de Blai Bonet, tant
en poesia, com en novel·la, com en teatre. Parasceve, l'única
obra teatral d'en Blai, fou estrenada el 1957 amb direcció de Jordi
Sarsanedas. Josep M. Flotats, recorda Blai Bonet anys més tard, "en
va fer, jovenet com era..., i magre..., disset anys tenia, just, una interpretació
immensa, immensa...". Parasceve no es torna a representar fins el 1995 de
la mà de Mag Poesia, amb representacions a Palma, Artà, Barcelona
i Santanyí. Parasceve és la poesia, la vida, la individualitat,
l'amor..., segats per l'acció de l'Estat, de l'Exèrcit, de la
Llei, de la Justícia: és el terrorisme del Poder.
A una entrevista diu: "L'escriptor té l'obligació de fer d'oposició
del poder." I això és el que fa també a les entrevistes
i als articles; en ple conflicte dels Balcans diu: "Esper el dia que
desapareguin tots els Estats, perquè aquest dia desapareixeran tots
els nostres mals. Una cosa és la gent, la nació i les ciutats,
i una altra l'Estat". "Ser súbdit és incompatible amb la dignitat"
"Ja no hi ha terrorisme més dur que el terrorisme de la hipocresia
legal" "A Mallorca gent desarrelada ens governa". "L'infern també és
fer el teatre quan no es pot fer l'amor, és fer un teatre quan no
es pot fer un poble, és muntar un poble teatral quan no es vol construir
un poble autèntic." "No cal dir Països Catalans. No. País
Català i prou. I un sol president. Un sol president per al País
Català.
El 1998 vàrem tornar a fer Parasceve els mateixos que l'havíem
representada; però no fou igual, perquè els actors el 1995 eren
estudiants, i esser estudiants és l'estat de màxima felicitat
en què es pot trobar una persona: joventut, entusiasme, tot el temps
del món, i "avui on hem d'anar", i "demà què farem"...
Al cap d'aquests pocs anys, aquests actors ja tots treballen amb horari fix,
i una té un al·lot, i un altre també, i l'altre munta
casa per casar-se... amb una paraula. Però quan els vaig telefonar,
la resposta fou unànime, una resposta entusiasta per tornar a fer l'obra:
tots recordaven vivament l'obra i la persona d'en Blai, quan l'anàrem
a veure a Cala Figuera, jove com sempre, sensual com sempre, viu com sempre.
Perquè en Blai sempre va esser un estudiant, obert, cada dia nou.
En parla a diverses entrevistes, de l'home nou: "La humanitat duu moltes
teranyines: de tradicions, religions, tabús, etc. Llavors amb un poema
d'aquests tan ben fets el que treus és una gran quantitat de teranyines
del cervell del qui ho llegeix. Es tracta de diàriament ésser
nous, no de restaurar ni de transformar. A nivell personal, ocorre el mateix:
cada dia ser nou, cada dia ser nou. L'aspiració és voler ser
nou." "La veritat és dir-ho tot. Del que es tracta és de recuperar
una màxima obertura. Allò autènticament revolucionari
és adonar-se que cada persona té la possibilitat de convertir-se
en un home nou. En suma, l'home nou és sinònim de totalitat."
El primer poema d'El jove, és "Ecce Puer", vet aquí el jove,
i el jove és Blai Bonet, míster evasió: "Del meu Origen
tinc la porta closa, / perquè ca-nostra sigui l'estranger, / com n'és
el vol de l'aire de l'alosa." Blai Bonet ens diu una vegada i un altre, sigues
jove, sigues verd, sigues nou cada dia, no miris enrera, mira endavant: "l'home
és just bell per al Futur, que ve." "Els miracles són una abreviació
de la tècnica. / És per això que ja no calen miracles.
/ L'home ja quasi camina pel cel / com Jesús sobre el mar, / perquè
la fi del món ha començat." ("Allegro vivace")
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
