GUILLEM D’EFAK
(Presentació del llibre Balada de Guillem d’Efak de Bartomeu Mestre, tardor 2010)

     Guillem d’Efak conta, de quan va començar a cantar: “Una vegada vaig dir a Joan Fuster que no em presentés amb tants d’elogis. Dit i fet, surt a l’escenari i amolla: ‘Senyores i senyors: Guillem d’Efak, l’únic negre que no sap cantar’.”
     Això ho llegim a la pàgina 172 d’aquesta Balada. I a la pàgina 72:
     “El mes de març del 1965 trobem un anunci al Daily Bulletin: ‘Recital of Majorcan songs by the singer Guillem d’Efak accompained on the piano and guitar, in the Hotel Jaime I at 7,30 p.m.’.”
     Molt bé, idò en aquest recital de 1965 jo hi som, amb 15 anyets.
     Hi vaig amb en Pep Albertí. Aquell any, un jove pare Vidal es va oferir per fer-nos classes de català en acabar l’horari escolar, devers les 5. Quan acabam, anam amb en Pep a beure vi a qualque bar i xerrar de poesia, o a fer qualque volteta pel carrer del Socors, o també a qualque exposició o recital.
     Ja em diràs tu, en aquell ambient de reprimits veure aquell bergant de 35 anys amb aquella potència que canta tot fatxenda:
Jo era el xiulet del barri
jo era el verro d’Eivissa,
per endur-me’n una al·lota
me bastava fer sa mitja.
I ara em veniu amb trobos
i me llevau sa pell,
si jo he nat en temps de magranes
com el dimoni cucarell.
     I també canta tot tendre:
Encara que pensis
que te trobes sol
les estrelles resen
per dar-te consol.
     I històries d’amor i de repressió, com ho són els romanços, amb un final com aquest:
Mai més no et podré dir:
‘T’estim, t’estim, t’estim...’
perquè demà en aquestes hores
m’hauran donat garrot.
     En una paraula, que amb aquell recital em convertesc en el fan namber uan d’en Guillem d’Efak.
     I single que surt, single que roda i roda al tocadiscos.
     I dos anys després del recital de l’hotel Jaume I, després de grans èxits i cents de recitals a Barcelona i arreu del Principat, torna a Mallorca i fa un recital al Palau de la Premsa, i jo, com un clau.
     I venga aquelles lletres tan bones:
I sense els teus els llavis tenc
desenfeinats i escèptics
i per això els faig fumar.
     Un dia, baixant d’Algaida amb n’Ovidi Montllor, que estimava molt en Guillem, escoltam el disc Cavallet de serp:
Cavallet de serp que tant t’he encalçat
sols remenes l’aire d’un món esbucat.
D’un món esbucat, d’un món esbucat...
A on són els somnis, a on se n’han ‘nat.
     I la cançó “Nit d’insomni”:
Els amors que fins ara hem cregut
que eren font de la vida
fan olor de corona marcida
quan anau a l’acompanyament.
Avui vespre és l’enterrament
dels amors.
     I n’Ovidi rient diu: “Aquest Guillem...”
     Sí, té cançons tristes, però sempre amb una gran vitalitat.
     I no perd mai l’humor i la ironia.
     Un dia, fa devers 15 anys, el vaig a veure a la clínica Verge de Lluc i el me trob allà ajagut, fumant, i dic:
--Vatua déu, Guillem, o fumes?
Diu:
--Ja me deixen fumar. I beure, si volgués, però amb totes ses pastilles que em donen, si begués, veus aquella finestra: sortiria volant.
     I em diu: “Ara ha vengut sa psicòloga. I no hi ha res que m’emprenyi més que et fotin sa soledat i no et facin companyia.”
     Bé, ja he dit que l’any 65 em convertesc en el fan namber uan de Guillem d’Efak.
     I ho he continuat essent tota la vida.
     A la inauguració de la llibreria Quart Creixent, fa devers 30 anys, hi vénen tres poetes estimats: Brossa, Blai Bonet i Guillem d’Efak.
     El 88 li demanam un guió de titelles per a un llibre de català per a al·lots de 10 o 11 anysa, i escriu “Fum fam fems”. Cucorba ho va escenificar, i també els estudiants de Magisteri.
     I cada any, als futurs mestres, els dic unes paraules de Guillem d’Efak que va dir a Jaume Sastre en una entrevista a l’Estel de Mallorca el 93, parlant d’una mestra seva: “Donya Lluïsa Fuster no és que tingués un mètode pedagògic especial però no sé què passava: t’hi trobaves bé amb aquesta dona. Te deixava florir.” I compar aquestes paraules amb les de Chomsky: “Ensenyar no s’ha de comparar a omplir una botella d’aigua sinó més aviat a ajudar a créixer una flor a la seva manera.”
     Fa una quinzena d’anys vàrem proposar fer un any d’Efak a les escoles a través del centre de professors. Hi responen algunes escoles. El Col·legi de Pràctiques munta “El dimoni cucarell”.
     El dimoni cucarell és un personatge entranyable per a Guillem d’Efak. Ja surt a la cançó “Adéu Andreu”, i en fa aquesta obreta de teatre per a al·lots. I al pregó de Carnaval que fa el 1984 a la revista Lavativa, muntada per Toni Rotger, és el personatge que surt dibuixat a la pàgina i és qui increpa els polítics:
Amb tota sa meva ciènci’,
una cosa vos puc dir:
si em deixau comandar a mi
no hi trobareu diferenci’.
Prometré i prometré
perquè prometre no obliga.
Quan es vostro vot tendré
a tots vos faré sa figa.
     El 2001 feim el muntatge “Jo som un animal”, amb un poema de Guillem d’Efak, que mostra el seu bon fer amb la poesia per a al·lots:
Perfecte
l’insecte
cric cric
vac vac
sic sic
jac jac.
     El 2002 ens diuen que han de dedicar una plaça o un carrer a Manacor a en Fullana, i que si hi volem fer un muntatge. Preparam “Rondalla de rondalles”.
     En Guillem mateix n’explica la trama: “L’obra parla d’un poble que ha perdut, millor dit, que li han robat, la capacitat de somiar i és a punt d’entrar en agonia. Encarreguen a uns que trobin la clau de la porta del somni. Mentre la busquen apareixen personatges de les rondalles modernitzats. [...] Al final, un negret, com passa a moltes de rondalles de Mallorca, troba la clau. Naturalment era on havia de ser: darrera la porta, allà on sempre l’ha deixat el nostre poble. L’únic que calia era la voluntat i la iniciativa de trobar-la.”
     A Manacor es fan enrera, però  acabam de muntar l’obra i la passejam per diversos llocs.
     El 2005, fa 10 anys que enyoram en Guillem i n’Ovidi i muntam una exposició d’àudio, discos i escrits seus, amb un cartell d’en Guinovart. I feim el muntatge “Va com vull”.
     L’escenari imita una espècie de Cova del drac o Cucafera i comença amb la veu d’en Guillem cantant el Blues en sol:
T’estim tant que em sembla tornar boig.
Lo vermell ho veig blau i lo blau ho veig roig.
T’estim, t’estim, t’estim, i no estimes ningú.
     En Biel Torres posa música al poema “El foc”, escrit a l’hospital un mes abans de morir, que mostra el tremp d’en Guillem. És un poema llarg ple de vida i esperança. Després del foc destructor, que com sempre ens ve de ponent, tot reviscola:
Quan s’adonen que és l’alba qui s’acosta
molt lentament comencen a badar-se
les corol·les i els pins per rebre intactes
els colors vius d’aquella nova vida.
[...]
Després del foc la lluita recomença
i així serà tants pics com faci falta.
Si ni la tramuntana
ens ha tombat la soca
quin mal ens podran fer
els brúfols de ponent?
Tota la força del món
per vinclar-nos és poca
i això des de fa segles
ho saben els vuit vents.
     Molt bé, Guillem d’Efak!
     I dos versos més d’un poema del llibre Erosfera:
Ara l’amor me diu que és primavera
i jo m’ho crec. Me’n fot del calendari.
     La poesia d’en Guillem d’Efak és com un conte ben guapo, i com els contes té una moral, que és: sempre endavant i cara alegre.
Si no ens fa acotar el cap
cap violència innoble
-que ho sàpiga qui ho hauria-
tampoc no ho farà el foc.
     Ja gemegarem en ésser morts; ara a viure amb orgull, dignitat i goig.
     I els que gemeguen: eutanàsia activa. Com diu en Miquel Bauçà:
-Què he de fer per no plorar?
-El millor és suicidar-te.
-Però això és massa gros.
-Doncs no ploris, ploramiques.
     Cagontot de victimismes i de vall de llàgrimes en el millor país del món que és el país català.
     Visca en Guillem, visca la terra i visquem nosaltres.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA