L’AMO EN JOAN PUBIL
(111 aniversari del seu naixement)
(Ses Salines, 1 de maig de 2012)

     “Recordar, re-cor-dar, / significa acostar les coses al cor.” diu en Blai Bonet. I avui som aquí per re-cor-dar l’amo en Joan Pubil, per acostar l’amo en Joan Pubil al nostre cor els que l’hem conegut i els altres per l’herència que veis que ha deixat a aquest poble de Ses Salines, amb tants de xeremiers que hi ha ara.

     Quan jo era al·lot --ja fa un parell d’anys-- el dia de sant Roc a l’Alqueria Blanca, l’amo en Joan Pubil em despertava amb les xeremies. I d’aquí em varen venir ganes de tocar les xeremies i per també despertar un poquet la gent, que tanta falta fa.

     L’altre dia un xeremier jove, contava a un altre davant jo que ara això de les xeremies va bé perquè hi ha escoles que n’ensenyen i que abans els xeremiers no volien que ningú n’aprengués perquè ho tenien gelós.

     -Uei! –dic. Ara contes una història que jo conec bé i la contes capgirada. Quan anava, onsevulla, Sencelles, Santa Maria, Ses Salines…, a veure qualque xeremier ja no hi havia pressa; el sis-cents que menava, tenia bé temps de refredar; i això que aquell sis-cents  agafava unes encalentides de cavallet jove. I el xeremier que anava a veure, sense jo haver-li dit que hi anava, deixava el que duia entre mans, agafava les xeremies..., i els veinats i les feines a fer grosses de…

     Si n’he cremat de tabac, si n’he fetes de converses, si n’he fetes de tocades amb aquests xeremiers! I un d’aquests xeremiers estimats és l’amo en Joan Pubil. D’ell vaig aprendre un parell de tocades, una és una Jota, que quan la vaig transcriure li vaig dir Sa Jota d’en Pubil, no perquè fos feta seva, sinó perquè ell me la va ensenyar, i a l’hora de tocar amb la colla dius “ara farem sa Jota d’en Pubil, o sa Jota d’en Morellet”, i ja sabem quina és.

     Passava gust de venir a Ses Salines a tocar una estona amb l’amo en Joan i a parlar amb ell. Al llibre de Xeremies hi ha una conversa amb Joan Bonet i Burguera, l’amo en Joan Pubil, l’agost de 1976, quan ell tenia devers 75 anys. Parla de la seva vida de xeremier. Diu:

     “El meu padrí era un poc sonador de flabiol i un poc de xeremies, però vaja, va bastar per fer-me'n prendre idea a jo. Ell tenia unes xeremies i jo vaig començar a inflar qualque vegada. I llavors aquest home que li deien el sen Tià Ros me'n va acabar d'ensenyar. Jo feia de pastor i me n'anava amb les ovelles i m'enduia les xeremies i sonava tota la nit. M'enduia una espelma per poder trempar la canyeta si havia de mester escapçar, si havia de mester aprimar una mica, i tota la nit feia feina d'aquesta. Tota la nit sonava, tota la nit anava de canyetes, de dia també, i no m'aturava mai d'anar de xeremies. Quan era al.lot al nostre poble n'hi havia quatre o cinc que tocaven xeremies, i un dia amb un i un dia amb l'altre anava provant. I primer sonava més flabiol que xeremies, però llavors...”

     “A vegades ens convidaven quan havien de pelar ametles i llavors quan havíem acabat ballàvem jotes i boleros. I a les matances també. I si el flabioler no hi era, n'hi havia que feien mamballetes, i castanyetes. Feia balls de pagès pel camp, perquè hi habitava molta gent pel camp.”

     “El primer lloc on vaig tocar va ésser a Campos, amb el sen Tià Ros. Era el mes d'agost del trenta-nou. També anàvem a l'Alqueria Blanca, a Cas concos, a Calonge, a S'Horta, a Cala d'Or -anàvem pels hotels-, a Cala Figuera, a la Colònia, i això. Feien la recollida de joies, passacarrers. I per Calonge i l'Alqueria Blanca i S'Horta ballaven amb les xeremies; a Campos no: a Campos ballaven amb la música.”

     “I llavors al sen Tià li va pegar una malaltia i es va morir, i vaig anar a cercar els Aloys de Sencelles. Vaig tocar amb en Tomeu, amb en Miquel i amb son pare; per ventura vàrem començar devers el quaranta cinc i deguérem tocar fins devers el seixanta-set o vuit.”

     “Amb en Toni Moreta ja hi havia anat així mateix un poc, un any o dos, de molt jove. Va estar de pastor al Rafal Llinàs, ell anava de xeremies i vàrem tocar un poc plegats, però llavors ho va deixar anar i deguérem estar vint anys sense sonar, fins a un festival que hi va haver al Principal, deu fer vuit o nou anys.”

     “Un concurs que varen fer a Selva el seixanta-u, el vàrem guanyar jo i en Tomeu Aloy. Tenia el tocar molt alegre el flabiol i el tamborí, és una llàstima grossa que ho hagi deixat: sí fotre! I jo vaig anar a ca seva i hi vaig estar tres dies per assajar i sempre seguit li vàrem donar tum patam patum patam, mos n'anàvem a un lloquet que li deien Es Puig, i hi havia una aglanera i pim papam pipim pipam.”

      L’amo en Joan Pubil també sabia moltes gloses i cançons. En Biel Majoral m’ha passat un recull de cançons que varen fer uns quants d’estudiants de mestre ja fa un parellet d’anys. Dos d’aquestes mestres són de Ses Salines: en Guillem Bonet i n’Antònia Garí; ella també és xeremiera. Varen arreplegar gloses que sabia l’amo en Joan Pubil.

     Una de llaurar:

Ses meves escorrejades
no m’arriben en es jou;
i des parell de dins Son Tous
enguany n’han de fer panades.

     Un parell de gloses de tondre:

-Ovella que malaveges
que t’ha tocada sa pell?
-¿Encara no et basta es vell?,
sa carn i tot me festeges!

Es qui tondre va posar
no té pèl de grosseria,
perquè va dir que volia
bon beure i bon menjar,
i aiguardent per glopejar
i bon jornal per cobrar.
I no se va pensar deixar
una hora per descansar
en `ver dinat a migdia.

Vaig anar a Son Lladó
per tondre-los s’esqueller;
els ho vaig tondre tan bé
de gra d’ordi i punt redó.

     Una de tondre, amb el doble sentit de sa paraula tondre:

A Campos los tonadors
que tonen per la marina
varen tondre una fadrina:
na Joana de Son Moix.
Per un duro tot va tos.
Jo enc que me’n donassin dos
encara no me tondria.

     I també glosats: Com que en Calafat sempre pegava en es mateix tema en Sostre li fa aquesta cançó:

Segons es sant sa capella,
segons l’església es portal,
segons s’aguiat sa sal,
segons sa truita sa pella.
Calafat ets una estrella
de molt mal material
com es gorà des Rafal,
que en veure bou s’encamella,
i en sentir renou d’esquella
li pega s’idea aquella
com tu en veure davantal.

     En Llorenç Capellà d’Algaida en un combat amb en Vidal diu:

Si pel cas s’estravenia
per dins Algaida passar,
preguntau p’en Capellà,
de bon gust vos servirà
en qualsevol cosa sia,
si importa vos deixarà
sa dona per disfrutar,
només se vol reservar
un redolet com sa mà
que té davall sa camia.

     En Vidal li contesta:

A torrent que no hi ha pont
hi deu fer molt mal passar.
¿Saps què et sé dir Capellà?,
que deu fer molt mal regar
si tu et reserves sa font.

     L’amo en Joan Pubil diu que en Capellà no en feia gaire de gloses polítiques, perquè el varen molestar molt, però un dia uns hi van per assumptes de sabates, en Capellà era sabater, i li demanen si ha estat mai a Vilafranca i ell els contesta amb aquesta glosa:

Som estat a Vilafranca
damunt una tomba blanca,
enmig de quatre matons
i ara feis tanta de planta
com un ca que no s’aguanta
enmig de quatre estalons.

     Gràcies a l’amo en Joan Pubil i altres xeremiers que ens han fet arribar fins aquí una cosa tan guapa com són les xeremies.

     Bé, ja és hora de fer sonar les xeremies. Visca l’amo en Joan Pubil, visca Ses Salines, visca el poble català; i molts d’anys a tothom.

          Aquest parlament fou dit a la plaça de Ses Salines, a la Trobada de Xeremiers Homenatge a Joan Pubil, organitzada pels Xeremiers i l’Ajuntament de Ses Salines, el dia primer de maig de 2012, el dia de la Fira.
      S’hi presentà a presidir, tot i que no era organitzador ni patrocinador de l’acte, en Bauzá amb el sèquit i dos tricornis.
     Hi vaig fer referència improvisant aquesta glosa per acabar el parlament, entre crits i mamballetes:

JO ESTIM EL CATALÀ
TANT DE DIA COM DE NIT
I PER AIXÒ PEG UN CRIT
FORA EN JOSERRA BAUZÁ.

 Antoni Artigues

Per sentir al discurs cerques a youtube "Bauza Ses Salines" i vas al minut 6 del Núm. 2.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA